El desè disc d'estudi de Sopa de Cabra es mereixia ser «especial i singular», i després d'un procés «lent i més reflexionat» asseguren que han aconseguit arribar a «l'essència» del grup. La gran onada (Promo Arts Music) va sortir divendres amb temes que tenen l'aigua com a element comú. El seu «poder transformador» serveix de metàfora per al desglaç accelerat, el drama al Mediterrani, la situació dels líders polítics presos o l'amor romàntic, perquè «la música no és immune ni neutra, ha de deixar constància d'uns temps», diu Gerard Quintana.

Si bé Cercles (2015) era el primer disc que feien després de 15 anys i hi havia un «component d'excitació», La gran onada parteix de la voluntat de «ser més conscients» amb el que estaven fent. «Hem anat molt més a les nostres fonts. Això no vol dir repetir-nos, quan veiem que una cançó nova sembla parenta d'una que ja hem fet, hi renunciem», afirma Quintana.

Gairebé 35 anys després de la fundació de la banda, el desè disc «no deixa de tenir una sensació de cicle completat, de decàleg», i per això l'han treballat de manera singular. El resultat és un disc «molt més essencial».

L'element que està gairebé present en totes les cançons és l'aigua: «La veiem com canvia any a any la geografia del planeta, els perfils, l'augment dels nivells del mar». L'emergència climàtica fa viure l'aigua «de manera no tan reposada», en referència també als temporals. A més, el Mediterrani «s'ha convertit en la frontera més mortífera del món», com tracten a la cançó Farem que surti el sol, en què Open Arms «et representa més que la gent que votes».

L'onada «esborra, capgira i ho revolta tot de cop, és la sensació dels temps que tenim», apunta el músic sobre el poder transformador de l'aigua, en què les desigualtats creixents fan que «es desencadenin forces que desborden les pròpies estructures».

En un altre pla, la metàfora del disc pot remetre a Tsunami Democràtic, encara que la seva eclosió va ser posterior. «Com pot ser que haguem anat a parar al mateix lloc», es pregunta Quintana, «però no és estrany», perquè fa referència a la idea de «desbordar les estructures i la realitat des de la pròpia gent».

L'altre element present en el disc és l'amor, però «no entès com a amor romàntic, gairebé cursi, devaluat i que hem ridiculitzat», sinó entès com a empatia i l'oposat de la competitivitat.

El context sociopolític «inevitablement» els ha influït, i per això en el disc hi ha plasmada una certa «desafecció», com en la cançó Deien adeu o Fràgil. També a La llibertat, amb el procés judicial dels líders polítics empresonats com a rerefons. La inspiració ve, en concret, per Jordi Cuixart, que «podria ser qualsevol de nosaltres, tancat a la presó per una violència que no ha exercit».

«No ens censurem, no ens limitem, no intentem acontentar ningú. No ens mosseguem la llengua», assegura el músic gironí, que reivindica no ser militants de cap partit polític. I malgrat dir el que penses «té conseqüències», la seva premissa ha estat sempre «ser molt transparents».

Al seu parer, el context social està influint en la creació actual. «Fins i tot el que decideix fer veure que no passa res i convertir la seva proposta en un petit oasi està reaccionant a la por d'incomodar, a pronunciar-se, a la por de ser alineat», apunta.

Amb tot, la música «ha de deixar constància d'uns temps», no només des d'un discurs costumista, com assegura que fan moltes bandes a Catalunya, sinó des d'una mirada que pugui ser interpretada «des de qualsevol temps sense traductor».