«Rebrotan los veranos más que aquella flor», cantava diumenge Sílvia Pérez Cruz, envoltada de les ruïnes d'una Ciutadella de Roses que, tota muda, l'escoltava corpresa. La flor és una cançó que va escriure durant els mesos de confinament. Va començar com un regal d'aniversari, però arran d'un vol de tornada des de Romania, ja desconfinada, la lletra va canviar de direcció. Les autoritats acabaven de suspendre les activitats culturals a Barcelona, alertades per un nombre de positius que no parava de créixer. A l'avió on viatjava la cantant, però, no s'hi cabia de tanta gent. Com als bars, on els «irresponsables» que narra la cançó brindaven la seva «mala educació». La flor és la música, és la cultura. També són els cinemes tancats i les llibreries que no tornaran a obrir.

Durant més de dues hores, l'escenari del Sons del Món va recórrer Brasil, Portugal, Mèxic, Veneçuela, Argentina, i va recordar versos de Lorca i Rostand, de la mà de Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida. O potser va quedar-se a l'Empordà natal d'ella, «alt o baix, és igual», perquè com ella mateixa explicava en aquest diari no fa gaire, la música no entén de fronteres, és un llenguatge universal que viatja a través de l'emoció.

El MA. Live in Tokyo és l'excusa dels concerts que el duo fa aquest estiu. És un repertori que fa temps que treballen i que passa del No surprises de Radiohead al No trobaràs la mar de Maria del Mar Bonet, amb cançó popular argentina i fado pel mig. Però cada concert és diferent, i amb el canvi d'escenari també muten les cançons, que conceben com un joc. Un joc amb unes normes que se saben tant i des de fa tant de temps, que només artistes de la seva mida poden saltar-se. Les versions de l'enregistrament de Tòquio tenen poc a veure amb les que van presentar a Roses, més enllà de les lletres i melodies, que també cedien al «deixar fer» que impera entre el duo, ple de complicitat.