La riuada de pensament desbocada de Molly Bloom, l´esposa del Leopold Bloom de l´Ulisses de Joyce, només podia pujar a escena gràcies a una actriu torrencial. La veterana Viviane De Muynck, que ja va entusiasmar el públic de Temporada Alta a l´inoblidable Isabella´s room de la Needcompany, ha tornat ara al festival amb un muntatge basat en Penèlope, el capítol final de la novel·la, que l´ha capficada durant dues dècades.

De Muynck i el director Jan Lawers, un tàndem de luxe, fa vint anys que intenten capbussar-se en aquell 16 de juny, però el net de l´escriptor els va negar els drets d´autor i no han pogut tirar endavant el projecte fins que han expirat. I quina sort per als espectadors, aquesta perseverança, perquè d´aquesta odissea escènica n´ha sortit una joia.

Quin personatge, aquesta provocadora que gaudeix del sexe, és conscient del desig propi i l´aliè i observa el comportament masculí com un etòleg analitza el dels animals! Desfrenada i desllenguada, ha trobat en De Myunk la còmplice que necessitava per a Molly Bloom, l´adaptació del monòleg interior gairebé sense puntuació.

Des dels seus 75 anys, la gran intèrpret de l´escena belga posa rostre i veu a una protagonista que es mira a si mateixa, passat, present i futur, en un espectacle que ha optat per centrar-se només en els fragments del text que parlen dels homes de la seva vida.

El marit, l´amant i l´amor de joventut són evocats en diferents punts de l´escenari per facilitar la comprensió del públic enmig del caòtic (i explícit) fil de consciència del personatge. No en surten ben parats, és clar: «M´agradaria saber on tenen la famosa intel·ligència, la substància grisa... crec que és tota a la polla», diu sorneguera aquesta dona alliberada escrita per un home fa un segle, que ha hagut d´esperar des del 1999 per trobar el seu lloc al teatre i que el 2020 sona més actual que mai.