El seu dissetè llargmetratge, El olvido que seremos, adapta l'aclamada novel·la autobiogràfica d'Héctor Abad Faciolince per tal de celebrar un home imprescindible: el metge i activista Héctor Abad Gómez, pare de l'escriptor colombià, que el 1987 va ser assassinat per un sicari a Medellín. Després de guanyar el Goya a la Millor Pel·lícula Iberoamericana, ara arriba als cinemes.

Per què va decidir portar la vida d'Héctor Abad Gómez a la pantalla?

Si t'ofereixen la possibilitat d'explicar la història d'un home com ell no pots dir que no. Va ser algú que va dedicar la seva vida a ajudar els altres, i que e s va ficar en problemes per això. Va lluitar per portar l'aigua potable a les barriades, per estendre les mesures d'higiene entre la població, perquè es duguessin a terme campanyes massives de vacunació, per imposar el concepte de salut pública a Colòmbia i a tot Llatinoamèrica. És, com dic, un home que mereix ser celebrat, a través d'una pel·lícula o una estàtua commemorativa. Algú de qui és necessari parlar. I ara es més necessari que mai.

De fet, algunes escenes de la pel·lícula funcionarien a la perfecció en una pel·lícula sobre la COVID...

És cert. Per descomptat, quan vam fer la pel·lícula no érem conscients. Jo em vaig obstinar a incloure diverses escenes en les quals el protagonista insisteix en el rentat de mans, i recordo que la gent em preguntava: «Fernando, és això realment necessari per a la pel·lícula?». I, ara, fixa't...

El olvido que seremos, diem, és una pel·lícula sobre un home bo. No li sembla que la bondat és un valor que el cinema menysprea?

Per descomptat. La majoria de pel·lícules actuals es dediquen a la glorificació del mal i de la violència. Jo no vull ser purità i soc conscient que la violència és consubstancial a la ficció perquè és consubstancial a la vida. Però,a la Ilíada, Homer no glorifica la ira d'Aquill·les, sinó que la fa servir per a situar-se en contra de la violència. En canvi, l'ús que molts directors actuals fan de la violència és menyspreable. En realitat, el 90% de cinema que es fa és d'una estupidesa inconcebible.

Durant la seva vida, Abad Gómez també va dignificar l'ofici de la política. Haurien d'aprendre els nostres representants d'ell?

Potser ni tan sols necessitarien fixar-se en ell; en tindrien prou amb passar algun temps en un hospital públic. Tant de bo els nostres polítics pensessin en tot moment en millorar la vida de la gent. Isaiah Berlin va dir una vegada que el primer deure d'un polític és provocar el menor patiment possible i que els que no donen prioritat a això són uns traïdors. Hi ha assumptes, com la sanitat i l'educació, que haurien d'estar per sobre de tendències polítiques. I és cert que alguns dels nostres líders han estat treballant i han tret lleis molt importants com la de l'eutanàsia, però també n'hi ha d'altres que només volen acaparar minuts de televisió per cridar i insultar, i aquests són els únics que interessen els mitjans de comunicació.

Solia dir-se que la COVID ens faria millors. Ho creu? Ho va creure alguna vegada?

Al principi sí vaig pensar que aprendríem alguna cosa d'això, però no hem après res, i em sento decebut de veritat. Jo intento no perdre mai l'esperança del tot, però no s'ha fet res per millorar la sanitat ni les condicions dels metges, i tampoc hem fet avenços pel que fa a la protecció del planeta. I, tot i que crec que arribat el moment començarem a anar en la bona direcció i serem capaços de reconsiderar la nostra actitud davant tot això,

probablement serà massa tard. A vegades és inevitable sentir que tot és una gran merda. Estem en una societat cada vegada més ocupada en l'insult, en la cridòria i en el soroll. Jo intento protegir-me de tot això. Dedico la meva atenció a Sòfocles, a John Ford i a Preston Sturges, i no perdo el temps en collonades.

Si parlem de nou de la pel·lícula, podria dir-se que funciona com a reivindicació de l'exercici de la memòria, de la reconfiguració dels records. La va concebre amb aquesta intenció?

Per a mi la memòria és la base de tot. Sense ella no hi ha ni la intel·ligència, ni el progrés, ni la cultura, ni la ciència. Sense la memòria tampoc pot existir l'art, i per això m'indignen aquests cineastes que ni coneixen els clàssics ni es preocupen per fer-ho. L'exercici de la memòria ja va ser la base de el llibre d'Héctor Abad Faciolince en el qual es basa la pel·lícula. Va trigar 20 anys a escriure'l perquè, durant molt de temps, el record del seu pare perdut li feia massa mal. Però va sentir que necessitava fer-ho per als seus propis fills, perquè tinguessin una imatge del seu avi assassinat.

La pel·lícula parla de la relació entre un pare i un fill. Fins a quin punt va pensar vostè en el seu propi pare mentre la feia?

En realitat, la meva relació amb ell no va ser molt semblant a la relació paternofilial que apareix en la pel·lícula. El meu pare era molt conservador, molt religiós i molt autoritari. Dit això, també era un home afectuós, divertit i simpàtic. Jo en el seu moment vaig arribar a odiar-lo, i als 19 anys vaig haver de marxar de casa. Després, quan ja no l'havia de suportar diàriament, em vaig reconciliar amb ell.

A més de la memòria personal, en tot cas, la pel·lícula parla també de la memòria històrica d'un país...

Sí, però he preferit centrar-me en l'humà. Jo no sóc qui per parlar dels problemes de Colòmbia. Cada un ha de fer allò que sap fer. Si ets filòsof filosofes, si ets metge cuides la gent, i si ets cineasta fas cinema, que no és el mateix que fer pel·lícules.

Quina és per a vostè la diferència?

Actualment, el 95 per cent de les pel·lícules que s'estrenen han estat fabricades com a productes. I alguns d'aquests productes estan molt ben fets, però jo no fabrico res. Jo faig cinema, i això vol dir que em deixo portar per impulsos, instints i emocions, i no per estratègies de mercat. Sovint veus una pel·lícula i te n'adones que no l'han escrit amb una màquina d'escriure sinó amb una calculadora. Jo no treballo així.

Molts auguren la mort del cinema o, almenys, d'una forma d'entendre'l. Està preparat?

Si mor algun dia, el cinema morirà d'èxit. Avui el cinema viu el seu moment de major auge. Tothom té un home cinema a la sala, i hem convertit les nostres cases en filmoteques. Cert, ara l'streaming s'està imposant davant de les sales de cinema, però cal assumir el canvi tecnològic. Seguiran sorgint autors amb mirades personals, i els que manegen el negoci de la producció i la distribució ens seguiran necessitant.