Tot i la pèrdua de múscul audiovisual de Catalunya, que ha reduït a un 20% una indústria que fa una dècada representava la meitat del pes a l’Estat, la presència de pel·lícules amb segell català ha guanyat espai als festivals internacionals. Segons dades de Catalan Films i l’ICEC, el nombre de pel·lícules catalanes que des del 2011 ha participat en algun dels quinze grans certamens del món ha passat de 34 cintes i 8 festivals el 2011 a les 58 cintes i 12 festivals el 2019, l’últim sense l’efecte de la pandèmia. Durant el 2010, un any «especial» amb l’estrena d’èxits indiscutibles, un total de 53 pel·lícules amb talent del principat van participar en vuit certamens. El reconeixement l’Estat, però, ha basculat de Donostia a Màlaga.

Les dades constaten, segons el director de l’ICEC, Miquel Curanta, la tendència ja palpable que el cinema català no ha perdut «pistonada» en l’aparador cinematogràfic mundial, sinó que n’ha crescut el seu reconeixement. Al seu entendre, el «paradigma» de la dècada anterior ha canviat perquè la indústria del consum d’audiovisual es mou en altres terrenys. «Hem de competir en prestigi i generació de talent sense renunciar al públic, amb una mirada de proximitat i pròpia», ha destacat el gestor de Pals.

En una línia similar s’expressa la nova presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Judith Colell, que defensa el talent del país i circumscriu la situació del 2010 a Donostia com un «any força excepcional».

De Sant Sebastià a Màlaga

Si alguna cosa ha certificat el cinema català l’última dècada ha estat el seu idil·li amb el Festival de Màlaga. Des del 2014, un film català sempre s’ha emportat la Biznaga d’Or, el guardó més important. Entre els exemples més celebrats hi ha el de La propera pell, del director gironí Isaki Lacuesta i la guionista Isa Campos, el 2016.

Per contra, a la secció oficial a competició de Sant Sebastià ha anat a la baixa des del 2010, quan es va viure el moment més dolç amb l’èxit de Pa negre, Elisa K, Aita i Bicicleta, cullera, poma, totes quatre premiades. Entre el 2011 i el 2020, les pel·lícules i els premis han estat testimonials, amb excepcions tan destacades com Los pasos dobles, d’Isaki Lacuesta, Conxa d’Or el 2011.

A nivell creatiu, el director del festival de Sant Sebastià, Jose Luis Rebordinos, constata la força de noves directores catalanes com Carla Simón, Neus Ballús o Belén Funes, entre moltes d’altres, que considera que donaran «moltes alegries» al cinema català i que s’afegeixen a noms com Juan Antonio Bayona, Isaki Lacuesta, Cesc Gay o Agustí Villaronga. «És un bon moment», rebla.

Per a Isona Passola, productora i presidenta sortint de l’Acadèmia del Cinema Català, passar de Sant Sebastià a Màlaga suposa una pèrdua de pes específic. «A Sant Sebastià competeixes amb tot el món, malgrat que valoren el cinema d’aquí quan té com a mínim un valor artístic i amb un pressupost mínimament competitiu i, sobretot, un finançament de la pel·lícula competitiu amb Europa», assegura. Per a ella, la falta de finançament ha fet que el cinema en català s’hagi hagut de refugiar en projectes «molt creatius, a costos mínims i a òperes primes», un fet que els ha donat personalitat a Màlaga.

En el mateix sentit, el gironí Edmon Roch, un dels productors de films exitosos els últims anys a Catalunya, parla també de la mirada «oberta i comercial» de la nova generació de cineastes, que encaixa molt amb la proposta malaguenya. «Potser abans es tenia una mirada restringida per a aquest públic», ha assenyalat.