Moure el cul sense desenganxar-lo del seient, alçar els braços i aixecar-se breument mantenint la part posterior de les cames en contacte amb la cadira són les lliçons bàsiques de l’art de «ballar-però-no-gaire» en el qual Roses es va graduar dissabte al ritme de La Casa Azul.

Guille Milkyway i la seva banda van ser puntuals i, una vegada damunt de l’escenari del festival Sons del Món, es van comprometre a fer tot el possible per regalar «un moment d’evasió» al públic de la Ciutadella.

La reacció a l’altre costat de l’escenari va ser un match. El concert va arrencar amb El momento i El final del amor eterno, tots dos temes de La Gran esfera, el disc amb el qual La Casa Azul va trencar gairebé un dècada de silenci el 2019.

Fidel a l’estil electro-pop que el caracteritza, el grup va acompanyar cadascun dels temes que va tocar amb jocs de llums, múltiples efectes i instruments, i projeccions que en determinats moments creaven una experiència immersiva.

Encara que les cançons de l’últim àlbum van ser majoritàries, també hi va haver espai per a temes més antics com Chicle Cosmos, Superguay o Cerca de Shibuya.

Tampoc van faltar himnes de la polinèsia meridional, un dels seus treballs més aclamats, com Sucumbir, La fiesta universal o Los chicos hoy saltarán a la pista.

A més, Milkyway va premiar els seguidors més veterans desempolsant Siempre brilla el sol i amb una versió al piano de Yo també −amb cameo del Corazón Partío d’Alejandro Sanz inclòs−, que va demostrar fins a quin punt poden ser malenconioses les aparentment alegres cançons de La Casa Azul quan les desposseeix dels efectes que les acompanyen.

A aquests seguidors «de tota la vida» és a qui el cantant va donar les gràcies «per ser sempre aquí», fins i tot enmig d’una pandèmia mundial, i els va comparar amb «els amics de debò».

La cerca de complicitat amb el públic va ser una constant durant l’actuació. Un exemple d’això és el que va passar quan Milkyway es va equivocar en la lletra de Como un fan; va començar explicant per què es confon sovint i va acabar cantant el tema a trossos, explicant el significat de cada estrofa.

Encara que els assistents no van parar de ballar durant la més d’hora i mitja de concert, explorant totes les versions possibles per bellugar-se sense vulnerar les mesures de seguretat, l’eufòria com a tal es va desencadenar amb La revolución sexual i el seu estiu de l’amor, amb gest de complicitat a Raffaella Carrá.