El saltenc Miquel Berga retrata a «Una educació» les preocupacions i despreocupacions d’un jove català -ell mateix- a Londres durant els setanta. Berga evoca, amb ironia, les peripècies d’un jove sense recursos que aprèn a viure, i a sobreviure, lluny del franquisme que ja agonitzava

Vist amb els laxos paràmetres d’avui a Catalunya, allò seu va ser un exili? 

No, no, allò era un exili voluntari, una operació intuïtiva, això sí, per mirar d’escapar del provincianisme, l’estretor mental i l’ambient polític, tan cruel com ridícul, que el franquisme havia aconseguit implantar i fer perdurar encara a principis dels setanta.

Avui protegim tant els nens que cap noi de vint anys s’atrevirà a anar sol a Londres?

Vaig tenir la sort de tenir uns pares que m’estimaven de manera incondicional. Vull dir que no tenien programa «petit burgès» sobre el que havia de fer el seu fill, però jo sentia i sabia que els tenia a favor meu. Això és impagable a l’hora de fer-se gran i això explica que no em posessin impediments. D’altra banda, en aquella època tenir vint anys era vist com a majoria d’edat d’una manera molt més clara que en aquests nostres temps de sobreprotecció i de temors generalitzats.

De què serveix viatjar així, a banda de per aprendre un idioma?

El més important és que et fa entendre com és el teu propi país i que et fa sentir responsable dels teus actes. El viatge és sempre cap endins: del teu país i de la teva persona. Ara bé, el Londres d’aquell moment i la llengua anglesa eren espais fascinants per un noiet de Salt.

Li ha quedat algun costum anglès, d’aquell temps? 

Potser alguns valors que vaig aprendre a associar amb la cultura anglesa: el joc net en relació a les situacions de conflicte; una certa contenció i distància davant moltes de les coses d’aquest món; i el gust per la ironia com a forma de gestionar el pes de l’existència.

El Regne Unit mostra que una monarquia pot ser exemple de democràcia?

Sí, en la mesura que assumeix el rol purament passiu i ornamental de les monarquies constitucionals. Per arribar-hi, però, recorda que algun cap de monarca van haver de guillotinar... De totes maneres, potser el valor de la tradició, a Anglaterra, és tan valorat o més que el de la democràcia. Això potser explica per què aguanta tan bé.

La diferència més gran que va trobar amb la grisa Espanya era sexual?

Era evident que els costums de l’època en aquest terreny no eren comparables, especialment quan vaig arribar-hi el 1972. Encara els anys seixanta no s’havien esvaït del tot i els joves se sentien cridats a posar fi a les hipocresies socials (i sexuals) de la generació dels seus pares...

La flegma anglesa és la millor recepta per a suportar la situació política actual?

La flegma britànica és una barreja de distanciament i de resiliència. En aquest sentit, les rauxes pròpies de molts dels nostres dirigents de tots els partits es podrien temperar amb unes dosis de flegma britànica. Em sembla que sí.

Vostè que els coneix bé: el va sorprendre el Brexit? 

El Brexit va ser una astúcia de Cameron per assegurar-se la seva posició al Partit Conservador. Ho va posar en marxa amb la certesa que era impossible que guanyés l’opció de sortir de la Unió Europea. El primer sorprès va ser ell! El problema és que si es juga a reduir-ho tot al sí o al no el populisme es dispara... i les conseqüències són imprevisibles.

Com Orwellià reconegut, imagino que deu estar content com més ens acostem a «1984»...

Certament Orwell, que no feia prediccions de futur, però sí que alertava dels perills del totalitarisme, hauria quedat parat veient que les seves obres segueixen plenes de ressonàncies rellevants avui dia...

Orwell va veure abans que molts que als catalans ens encanta barallar-nos entre nosaltres?

Potser es podria dir així. El que és evident és que va ser testimoni (i víctima) directe dels sagnants enfrontaments del maig del 1937 entre els mateixos republicans. Aquell episodi va ser, per a ell, una epifania política que va tenir conseqüències decisives en la seva obra posterior.