Els pols a priori oposats no només s’atreuen, sinó que també poden complementar-se a la perfecció i crear belles criatures. La penúltima mostra: Sentimos las molestias (Movistar Plus+, a partir de demà, 8 d’abril), nova sèrie dels directors-guionistes Juan Cavestany i Álvaro Fernández Armero després de l’aplaudida Vergüenza.
A Cavestany se’l coneix, sobre tot, com a brillant explorador de l’anomenat posthumor, en què la gràcia d’alguna cosa pot radicar en la seva falta de gràcia o una aposta decidida per allò incòmode o fugisser. D’aquesta idea en van sorgir ovnis cinematogràfics com Gente en sitios, Esa sensación (mà a mà amb Pablo Hernando i Julián Génisson) i la hilarant però també tristíssima Un efecto óptico. Per la seva banda, Fernández Armero, membre d’aquella generació de directors que va portar aires frescos al cinema espanyol als noranta (va debutar amb la mítica Todo es mentira), s’ha especialitzat en una comèdia de vocació més popular i clarament comercial. La seva darrera pel·lícula estrenada en sales, Si yo fuera rico, va ser la tercera producció espanyola amb millor recaptació del 2019.
Quan aquests dos amics escriuen i dirigeixen junts, iconoclàstia i eficàcia es fonen de formes misterioses per donar peu a encerts com Vergüenza i, ara, Sentimos las molestias, una mica menys orientada al pur disbarat que l’anterior, més dramàtica, o «gairebé més drama que comèdia, com tantes comèdies de la tele actual», com apunta el mateix Fernández Armero en conversa amb El Periódico, del mateix grup editorial que el Diari de Girona, acoblat al seu col·lega Cavestany.
Una altra estranya parella
A la sèrie, Antonio Resines i Miguel Rellán són Rafael i Rafa, dos vells (amb perdó) amics que tracten de seguir fent vida de joves en una societat evolucionada que de vegades se’ls pot fer costa amunt. Fa 40 anys, ni la gent parlava amb emoticones («dibuixets» o «emoticons», tal com diuen ells) ni passava res, segons sembla, si se li demanava un petó a una subordinada molt més jove. Rafael, aclamat director d’orquestra, es creu una mica amb dret a tot. Rafa és una mica menys pagat de si mateix, però viu al seu propi espai mental, on la seva vella banda rock Cuidado con el perro i el seu hit homònim segueixen sent molt més rellevants del que en realitat són. Després de patir el primer un accident, el seu amic es muda amb ell per tenir-ne cura. Sorgeix així una altra d’aquelles estranyes parelles condemnades a entendre’s que tant joc han donat a la història de l’humor. Tant Resines, que va coincidir amb Fernández Armero a Si yo fuera rico, com Rellán, que repeteix amb el tàndem després de Vergüenza, semblen nascuts per a aquests papers. «Però és que la primera idea, abans d’existir res de res, va ser fer una sèrie amb Resines i Rellán. Aquest va ser tot el projecte, tot l’argument, allò que escrivim en un tovalló de paper. Després va quedar l’ardu procés d’escriure. Triguem molt temps a descobrir cap a on anava tot això», subratlla Fernández Armero.
Aquests nous septuagenaris
Tot va acabar encaminat cap a dos personatges que representen a una generació: aquests nous septuagenaris que es rebel·len al pas del temps, «que tenen les seves feines i les seves amistats, que van al cinema i beuen més del compte a vegades», diu Fernández Armero. «No es resignen a ser a casa amb la garrota. No hi havia una sèrie que reflectís aquesta generació». Al centre de tot hi havia una contradicció, segons explica Cavestany: «L’edat com una cosa que no pesa i, alhora, que pesa molt, ja sigui per la mirada dels altres o perquè el cos comença a donar senyals». Com en altres projectes de Cavestany, l’humor minimalista pot conviure amb la pena màxima. Al cap ia la fi, parlem d’una sèrie que té la mort i la malaltia entre els seus temes principals.
Després del coma patit per Resines a causa de la Covid-19, certes escenes adquireixen una capa extra de ressonància. Fernández Armero: «El que li va passar a Resines va ser un xoc bastant gran. Veníem de fer-ne una sèrie que ronda el tema de la mort tota l’estona. Fins i tot hi havia una trama dedicada a això, però per Rellán, que també venia d’haver patit un Còvid- 19 aterridor». Des d’una certa distància, es pot creure que si aquesta sèrie fos Twin Peaks, Cavestany seria David Lynch, el creador d’idees rares,i Fernández Armero seria més com Mark Frost, el que ordena les idees del geni boig a una estructura assimilable. Per suposat, des de dins no ho veuen del tot igual. Cavestany: «Tampoc no som tan oposats. Sabem que allò per el que se’ns coneix és diferent, però nosaltres no som tan conscients de les diferències. I els rols de vegades es intercanvien, de fet». A tots dos els uneix, per exemple, el seu amor per la mesquinesa, «molt graciosa per a la comèdia», assenyala Fernández Armero. De fet, hi ha una escena de mort i intent de fugida a l’hospital que sembla escrita per Larry David per els millors dies de Seinfeld, una altra comèdia sobre bons amics que poden ser males persones. (Álvaro): «Jo em vaig empassar Seinfeld en DVD com si fos la Bíblia. I tot Larry David també». I Cavestany afegeix: «Hem estat consumidors d’aquestes sèries i les hem llegit a consciència. Són com una vindicació dels que no fa gràcia. Ens apel·la molt aquesta comèdia que ronda coses una mica perilloses o problemàtiques».
El «hit» impossible
No es pot minimitzar la importància de Cuidado con el perro, la cançó que un dia va fer famós a Rafa i de la que aquest segueix orgullós, gairebé massa orgullós. Sona en versió original i inesperada revisió trap. Cavestany: «Una persona que ara en té 70 i tants anys podria haver tingut un grup als vuitanta. La nostra coproductora Alicia [Yubero] tenia contacte amb Suburbano, a qui els expliquem la sèrie i els vam donar aquesta consigna: «Volem un hit d’un músic dels anys 80 que uneix rock amb un discurs polític ingenu, com de rebel·lia ingènua». I es van treure un hit de la màniga, d’un dia per l’altre». Compte, que és enganxós.
