Albert Soler: «M’encanta que em diguin botifler, jo ho reivindico»

Albert Soler, escriptor i periodista de Diari de Girona, acaba de publicar Un botifler en la Villa y Corte.  Fidel al seu estil satíric i crític, Soler es trasllada a Madrid per a una nova entrega de les seves cròniques punyents, des d’on enfocarà la política catalana i espanyola. El llibre ja genera polèmica, després d’un intent de boicot en una presentació a la llibreria Bernat de Barcelona.

Li agrada que li diguin botifler?

Van començar a dir botifler com a insult als qui pensaven diferent, més ben dit, als qui pensaven. Després vaig veure que li deien això a gent com Joan Manuel Serrat, Javier Cercas, Arcadi Espada, la Sardà, la Caballé... I jo vaig pensar, si aquests són botiflers, llavors jo vull que em diguin igual. Botifler no era un insult, sinó tot un elogi, i per tant m’encanta que em diguin botifler, jo ho reivindico.

Molta gent li té tírria, altres en canvi li agraeixen haver-los donat veu.

No sóc el primer cas a la història. Fa molt de temps hi va haver un home que feia i deia coses que el món no entenia. Va ser perseguit i insultat, va haver d’amagar-se i al final el van matar. Dràcula, es deia.

Què se li va perdre a Madrid?

Se m’acabaven els imbècils. N’hi ha molts a Catalunya, no en falten mai, però aquest no deixa de ser un país petit, i em vaig dir, hòstia, ja els tinc molt vistos, veuré si a Madrid també hi ha tants imbècils. I efectivament. Tots els governs del món estan plens d’ells.

Alguna diferència hi haurà.

La imbecil·litat és única i indivisible, és a dir que un és imbècil o no ho és, i això els fa semblants. Quan veig una ministra de Podem que diu les burrades que diu, crec que podrien passar molt bé per consellers llacistes i viceversa.

Va creure en Podem, segons explica.

Al principi vaig arribar a il·lusionar-m’hi, perquè semblaven d’esquerres. Però cony, he vist que aquests tenen d’esquerra el que jo de cabellera. No són més que meapilas que ens volen dir com hem de pensar i com hem de parlar. Res, res, d’esquerra no en tenen res. 

Per cert, què va passar amb la cabellera? 

Els cabells cauen per excés de testosterona. Vostè hauria de saber-ho, amb aquest pèl bonic que llueix.

Portar la crònica al nivell nacional, va ser com jugar a una altra lliga?

No ho crec. Encara que sigui un llibre escrit a Madrid m’agrada jugar a la comparació, així que surten els friquis catalans pel mig. Aquest llibre és una barreja de Madrid i Catalunya. Els barrejo, els comparo.

Va anar al Congrés. Què va trobar?

Em vaig acostar al Congrés i vaig trucar a la porta parlant-los en català, però no em va obrir ningú. Deurien estar menjant i bevent pels voltants, com sempre. Vaig fer guàrdia per veure si trobava algun polític català, i res, ni un.

Dels personatges que es creua en aquest llibre, quin és el que li agrada més? 

Per anar al llit o per a què?

Que li agrada el seu perfil, diguem.

Em vaig divertir molt el dia que vaig coincidir en un ascensor amb Esperanza Aguirre. Va ser un moment èpic. Jo estava espantat perquè recordava que aquesta bona dona un dia gairebé es carrega dos guàrdies municipals. Em vaig dir, no parlis, no et moguis, que aquesta dona té molt mala llet. Vaig aconseguir pujar dos pisos al costat d’ella sense que m’insultés ni agredís ni res, cosa que és una medalla al meu currículum.

Està millor Madrid que Barcelona?

Això segur. No és que ho digui jo. Hi ha joves catalans que agafen l’Ave per anar a Madrid de bon matí, es passen el dia i la nit a la capital i a les sis del matí tornen a Barcelona.

Culpa al procés d’això?

Jo crec que el procés hi té molt a veure, perquè la gent està amargada. El que no està amargat perquè la famosa republiqueta no hi és ni se l’espera, està amargat per haver d’aguantar els llacistes. No és que Catalunya hagi estat mai l’alegria de l’horta, però, collons, la gent abans tenia més il·lusions, tenia alegria. El procés i aquesta colla de mangants han acabat fins i tot amb les ganes de divertir-se i viure la vida.

«Catalunya el Salvatge Est», titula un capítol. Això és el que semblem?

M’agrada que m’ho recordi perquè la presentació a Girona la vaig fer al bar Cuellar de Vila Roja, l’est de la ciutat. Molts gironins, sap vostè, creuen que Vila Roja és el far est. Respecte de Catalunya, anomenar salvatges els seus llacistes és fer-los un favor, perquè ni a això arriben. Són ridículs, són gallines.

Encara es parla del «conflicte català».

L’únic que sembla tenir un conflicte és Pedro Sánchez. Jo no sé quin conflicte hi ha a Catalunya que s’hagi de resoldre. Jo visc a Catalunya i visc la mar de tranquil. La gent normal aquí no té cap conflicte. Vaig estar a Madrid però no vaig poder entrar a la Moncloa, així que em vaig quedar amb les ganes de preguntar quin és el conflicte.

Vostè, reafirma, no se sent un oprimit.

Aquí no hi ha ningú oprimit. A mi m’encantaria ser un d’ells, un d’aquests oprimits llacistes catalans que qui viu pitjor té una mansió amb gespa i piscina i dos cotxes. Jo m’he de conformar amb treballar, anar a casa després de la feina... Ja veu que els treballadors no tenim temps d’estar oprimits, tenim altres preocupacions. 

A la presentació del llibre a Barcelona seguidors del raper Hasél van intentar el boicot.

Uns descerebrats que ni tan sols van poder passar l’última fila d’assistents, formada per dues senyores i un jubilat.

Persones que el coneixen diuen que ha creat un personatge de vostè mateix.

No ho sé. Segur? Qui ho diu?

La seva dona, la periodista Eva Vázquez.

Deu ser que no em coneix bé (riu). Ara de debò, jo tal com parlo és tal com sóc i no m’invento res. Crec que la meva dona em confon amb un altre.

Ara que el procés, segons diu, ha mort, què farà?

Que el procés estigui mort no vol dir que no hi hagi un govern autonòmic digne de les millors pel·lícules còmiques.

On el trobarem la propera vegada?

No sé si colarà la meva proposta, però demanaré a la meva editorial, Planeta, que em pagui quinze dies a l’Havana, Cuba. Com li sona un botifler a l’Havana?

Sona que llavors no tornaria, em temo.

Segur que no! (riallada).

Albert Soler, un «botifler» contra «la correcció política» al Bar Cuéllar de Girona