Rufus Wainwright, una sublim exhibició d’encant

A Rufus Wainwright se li perdona tot, fins i tot que presenti la seva esplèndida versió de So long, Marianne de Leonard Cohen intentant convèncer el públic perquè passi per la paradeta del marxandatge a comprar samarretes i discos. Se li perdona tot, perquè ho fa amb savoir faire i tota la simpatia del món. De la sublim exhibició d’encant en què converteix els seus concerts només se’n pot sortir una mica més enamorada d’ell del que ho estaves quan hi vas entrar.

«Tornant al pop i al folk torno a la meva feina de sempre, que és fer de trobador»

El cantautor canadenc va tornar dissabte a l’Auditori de Girona per oferir un recital memorable que no va ser una presentació del seu darrer disc, Unfollow the rules, ni tampoc un avançament del proper, Folkocracy, que sortirà al juny. Només amb una guitarra i un piano va ser capaç d’omplir l’escenari de l’Auditori, lluint una veu portentosa amb què va desgranar les cançons essencials del seu repertori: del Beauty Mark del seu disc de debut a This love affair, The Art teacher, Peaceful afternoon, Poses o Cigarrettes and chocolate milk.

A Girona, darrera parada d’una gira que l’ha dut per tot l’Estat, «de la fred de Galícia a la calor de Múrcia», va dir, també hi van sonar Early morning madness, Gay Messiah i una espaterrant versió nua de Go or go ahead, a més d’una Going to a town que ha decidit traslladar al folk per al seu pròxim àlbum i que va deixar el públic totalment embadalit.

Artilleria pesant que el cantant va desplegar amb mestria i poder de seducció, salpebrant la nit amb temes més recents, com West Side Waltz, estrenat al febrer, un tema «amb aires jazzy de l’antiga escola, però parlant d’Amazon i Apple Stores»; Old song, escrita fa un parell de mesos «després de veure massa informatius» o He loved, un fragment de la seva segona òpera, Hadrian.

Les incursions en la lírica, els musicals i els sonets de Shakespeare li han fet profit. Ha tornat «a la seva feina de sempre, la de fer de trobador», com deia ell mateix fa uns dies, però carregat de nous matisos i la mateixa gràcia de sempre. Dinner at eight; la sentida Hallelujah de Cohen que ha fet seva des de fa anys i Complainte de la butte van tancar un concert magistral. 

Subscriu-te per seguir llegint