«Les bandes que no cantaven en català van ser desplaçades»

El rosinc Francesc Galí s’ha endinsat a «Empordà elèctric» en la història de la moguda musical empordanesa dels vuitanta, prèvia a l’esclat del rock català. Moguda de la qual ell va formar part com a component de Los Carbónicos, un dels molts grups que van sortir en aquells anys i que surten -també- al llibre 

Siguem francs: vostè es va fer rocker per lligar?

Home, diguem que de rocker es lligava millor. Però me’n vaig fer perquè un amic es va comprar una guitarra i em va enredar perquè toqués el baix en el seu grup.

Com era aquell Empordà?

Era un Empordà elèctric, molt diferent del d’ara. Estàvem al postfranquisme i la gent tenia ganes de dir coses. En general hi havia poca formació musical però moltes ganes. Amb una guitarra i quatre acords fèiem una cançó i teníem la valentia de pujar a un escenari.

En general hi havia poca formació musical però moltes ganes

Sent nostàlgia?

El que em sap greu és no haver continuat en la música. Sortir a tocar i que la gent reconegui la cançó, és una experiència única. Hi ha pocs records com aquests, a la meva vida.

I tots érem més joves. 

He, he, és clar, els 25 anys no són els 58. A més hi havia promotors, locals, gent que organitzava concerts... Tota una ebullició.

On ha anat a parar, tot això?

Ha canviat la normativa. Abans podíem tocar fins a les dues de la matinada sense problema. Ara no pots ni tocar. Així i tot, han quedat coses, per exemple Sangtraït, que va sortir aleshores i va ser un referent als noranta. I també en va sortir gent que ha muntat estudis com Music Lan, a Avinyonet. Va deixar empremta, la moguda aquella. Va `durar més o menys una dècada, entre la movida madrilenya i l’eclosió del rock català.

Ha canviat la normativa, abans podíem tocar fins a les dues de la matinada sense problema. Ara no pots ni tocar.

De què parlen els vells rockers quan es troben?

Dels vells temps, és clar, ara que quasi estem prejubilats. A la presentació del llibre, a Roses, ens vam reunir molts músics d’aquells dies. Vam tocar i tot. Algunes bandes feia trenta anys que no ho feien. N’hi ha que continuen tenint ganes de fer coses... i les fan!

Qualsevol temps passat va ser millor... musicalment?

És el que passa, jo li dic a la meva filla de 24 anys que no entenc com pot escoltar la música que escolta. És el mateix que em devien dir els meus pares a mi, quan tenia 24 anys. Ara bé, el cert és que la batalla que teníem als anys vuitanta entre el rock i el pop, l’hem perdut els rockers. Escoltes la ràdio avui en dia i el que sona és música pop, el rock està pràcticament erradicat, per a les noves generacions ja no existeix. Si a la meva filla li poso un disc de The Doors, no sap ni qui són. No diguem ja el rock progressiu, a veure a qui se li acut fer avui una cançó de vint-i-cinc minuts. La música s’ha simplificat.

Si a la meva filla li poso un disc de The Doors, no sap ni qui són

Després de vostès va venir el rock català. O era pop? 

Hi havia una mica de tot. Sangtraït i Sopa de Cabra eren més rock, i Els Pets i Sau, més pop. Això, abans. Ara en lloc de la guitarra elèctrica es toca l’ukulele (riu). I música de festa major, sobretot festa major, tots els grups catalans ara fan música molt ballable i amb contingut quasi sempre molt superficial. Bé, tampoc ho vull criticar, és una altra època i ja està. Aquest és el panorama actual.

A partir del famós concert del Sant Jordi, al 91, hi va haver una voluntat política d’apostar pels grups que cantaven íntegrament en català

El rock català els va engolir una mica, als que ja hi eren?

Absolutament. Als anys vuitanta cantàvem en castellà, en anglès o en català, en el que ens venia bé en cada moment. A partir del famós concert del Sant Jordi, al 91, hi va haver una voluntat política d’apostar pels grups que cantaven íntegrament en català. No ho critico, és un fet. I les bandes que estàvem en una altra història ens vam trobar que tots els ajuntaments i administracions van començar a apostar per aquests grups. Ens van apartar directament.

Això mateix li vaig sentir dir a en Loquillo.

 Miri que em considero als seus antípodes, però a ell li va passar una mica el mateix. Totes les bandes que no cantaven en català, als anys noranta ens vam trobar desplaçades i de mica en mica van anar morint. No érem un moviment organitzat, cantàvem com ens venia de gust, i quan va venir el rock català ens va passar per sobre.

Subscriu-te per seguir llegint