Un llibre recorda els orígens del veïnat de les Dunes, entre Torroella de Montgrí i l’Estartit

Un territori encara molt verge en el qual estava tot per fer. Sense carrers asfaltats, però amb l’encant d’un poble petit on tot just arribaven els primers turistes. Així recorda Manel Camps Bosser (Sabadell, 1957) la Torroella de Montgrí i l’Estartit de mitjan segle XX. El 1963, al costat de la seva família i dues més, totes elles de Sabadell, va aterrar a aquest paratge del Baix Empordà per crear-hi el veïnat residencial de Les Dunes. La història d’aquest veïnat, en el qual actualment resideixen un centenar de famílies, queda recollida a Els Estius d’or, un llibre que abraça els records de la seva infantesa i adolescència, entre els anys 1964 i 1979. El llibre es pot adquirir a les llibreries de Torroella de Montgrí i l’Estartit. 

«A mig camí entre Torroella i l’Estartit hi havia la zona coneguda com les Dunes, perquè hi ha un bosc que es va plantar per frenar les dunes. Al peu d’aquest bosc, al costat de quatre o cinc masies del segle XVI i XVII, un industrial tèxtil de Terrassa es va decidir a promoure una primera zona residencial» explica Camps, que al llarg de la seva vida ha exercit diverses tasques en el món del periodisme i la publicitat. «Els tres primers habitatges que es van construir van ser per tres famílies de Sabadell. Avui hi ha un centenar de famílies, la majoria tot l’any i alguns encara som estiuejants que hi anem sempre que podem» puntualitza.

A banda dels eterns trajectes entre el Vallès i el Baix Empordà, d’unes tres hores com a mínim, sobre aquells anys l’autor recorda que els habitants de la zona eren «molt acollidors», de manera que ben aviat van establir vincles d’amistat, arribant a formar una colla amb la qual encara avui manté el contacte. 

Camps també recorda en el llibre l’explosió del turisme a la Costa Brava. «Sobretot hi havia britànics i francesos, més tard van aparèixer els alemanys. Els britànics eren els que venien amb viatges més organitzats. La majoria arribaven a l’aeroport de Perpinyà, perquè en aquells temps encara no existia el de Girona».

El llibre, que conté una trentena d’imatges en blanc i negre d’aquells anys i s’estructura en quinze capítols i un epíleg, aborda també la relació d’aquells estiuejants amb els soldats nord-americans desplegats a la base de Loran. «Eren gent amb voluntat integradora i sovint es deixaven veure pel poble, encara que als qui érem més petits, els militars ens causaven un cert respecte i, fins i tot, por» assegura. 

Subscriu-te per seguir llegint