La soprano Diana Damrau i el baix Nicolas Testé fan vibrar l'església del Carme en el 37è Festival de Peralada

L'església del Carme de Peralada (Alt Empordà) es va omplir a vessar de públic el dissabte a la nit per veure el recital 'Amor i vida' de la soprano alemanya Diana Damrau, que va tornar al Peralada acompanyada del baix francès Nicolas Testé i del pianista Helmut Deutsch. L'espectacle forma part de la programació de la 37a edició del Festival Peralada, que ahir també va acollir al Claustre Sant Domènec el taller-concert 'Cos a cos' del compositor i pianista Héctor Parra i la també pianista Imma Santacreu. Aquesta és l'edició més concentrada del festival que va començar divendres i acabarà dissabte que ve amb el recital de Serena Sáenz i Xabier Anduaga.

Damrau va tornar a Peralada després de debutar al festival a l'edició del 2015. La soprano alemanya va agafar el protagonisme en els primers compassos del concert, en el qual es va anar alternant gairebé invariablement amb Testé, amb la interpretació continguda i precisa de dues cançons d'Henri Duparc, 'L'Invitation au voyage' i 'Chanson triste', peces molt celebrades i d'una dimensió poètica més que remarcable. Entremig, Testé va cantar 'La vie antérieure', també de Duparc. Damrau va demonstrar, ja de bon inici, el motiu pel qual és considerada una de les millors sopranos de la seva generació i com és que compta en la seva trajectòria amb algunes fites que ja li asseguren un lloc destacat en la història de la lírica. 

Després de les delicades i vaporoses cançons de Duparc, Nicolas Testé es va submergir amb una barreja de feresa i tristor, en l'ària del Rei Salomó titulada 'Oui depuis quatre jours – Sous les pieds d´une femme', pertanyent a l'òpera La Reine de Saba, de Charles Gounod, per donar pas novament a Damrau, que va interpretar dues cançons de Richard Strauss, 'Ständchen, op. 17/2' i 'Wiegenlied, op. 41/1', una serenata i una cançó de bressol que van permetre a la cantant fer palesa la seva expertesa en la interpretació de peces de Strauss. Totes dues són peces evocadores i delicades, especialment la segona.

Després de les delicades i vaporoses cançons de Duparc, Nicolas Testé es va submergir amb una barreja de feresa i tristor

El dramatisme va tornar a escena amb Testé i la seva impecable interpretació de l'ària per a baix 'Sí, morir ella de!-Qui chiamata m'avete?', de La Gioconda (Amilcare Ponchielli), viu reflex del despit i la ira d'Alvise Badoero. Testé va fer gala durant tot el recital d'una suficiència i una confiança en les seves virtuts com a cantant espectaculars. La interpretació de Testé en aquesta peça va contrastar amb bogeria i la innocència d'Ana Bolena, protagonista de l'òpera homònima de Donizetti, que Damrau va portar a escena amb la sublim interpretació de l'ària 'Al dolce guidami', que situa el seu personatge a la Torre de Londres, a les portes de la seva execució. Testé i Damrau van tancar la primera part amb el duet d'Elvira i Giorgio, 'O amato zio, d'I Puritani', de Bellini.

La segona part va començar amb un veritable plat fort, també de Bellini: una interpretació monumental de la conegudíssima ària Casta diva, de la Norma de Bellini, que van dur a més d'un espectador al límit de l'emoció i que van donar pas a l'ària 'Ella giammai m'amò', del Don Carlo de Verdi, a càrrec de Testé. Una peça del poc conegut compositor rus Vladimir Vlasov ('K fontanu bachtchisarayskogo dvortsa'), una cançó de Sergei Rachmaninov ('Frühlingsfluten Op.14') i l'ària 'Lyubi vsye vozrasti pokorni', una breu però bella intervenció del Príncep Gremin en l'òpera Eugene Onegin de Txaikovski van precedir una selecció de peces provinents del món de l'opereta i els primers musicals que van connectar amb un públic que ja s'havia rendit al virtuosisme dels tres intèrprets i molt especialment al magnetisme de Damrau.

Els primers musicals que van connectar amb un públic que ja s'havia rendit al virtuosisme dels tres intèrprets i molt especialment al magnetisme de Damrau

Es van succeïr 'Schlösser, die im Monde liegen', de Frau Luna (Paul Lincke), 'How sad no one waltzes anymore' (Brad Ross), en què Damrau es va deixar anar ballant a escena com si es tractés d'una actriu de musical i 'I could have danced all night', de la banda sonora de My fair lady (Frederick Loewe). Aquestes tres peces van donar pas als bisos, una peça de 'La bohême' a càrrec de Testé i una interpretació de Damrau d'una alegria desbordant de la cançó 'Tu pupila es azul', una composició de Joaquín Turina que va musicar el poema homònim de Bécquer. 

El Festival Peralada sempre ha dut, tradicionalment, les millors veus de la lírica de cada generació i ahir es va escriure un nou capítol d'aquesta relació del cicle amb la història de l'òpera, perquè Damrau és una d'aquestes veus destacades de la seva generació, com Freddie De Tommaso o Jonathan Tetelman, que han passat o passaran per l'església del Carme.

'Cos a cos' de Parra i Santacreu

Al Festival Peralada hi havia ahir programa doble, ja que a la tarda el compositor i pianista Héctor Parra i la també pianista Imma Santacreu van oferir un taller-concert titulat Cos a cos, que es va estrenar al Petit Palau, dins el Cicle km 0 de la temporada BCN Clàssics. Parra, autor de la música de l'òpera de cambra Orgia i de les 16 sanguines que hi ha exposades a la sala Miquel Mateu, al costat del Claustre de Sant Domènec, i Imma Santacreu són dos músics aclamats i coneguts pel seu enfocament innovador i col·laboratiu en la creació musical.

Santacreu i Parra es van alternar al piano, però també van interpretar peces de piano a quatre mans i objectes, com ara 'Nocturne' (a partir de la Constellation XIII de Joan Miró), que va estar precedida d'una peça per a piano sol, 'Le lever du soleil' (Constellation I, de Joan Miró), totes dues peces amb un aire fugisser, lunar. Les introduccions de Parra a les diverses peces van estar profuses i d'un gran interès, permetent al públic gaudir i entendre molt millor la seva proposta. Les dues primeres obres formen part d'un projecte més extens inspirat en les constel·lacions de Miró que s'estrenarà a la tardor amb música de Parra i textos del poeta Arnau Pons, amb l'actor Pere Arquillué com a rapsode.

Posteriorment, Parra i Santacreu van interpretar 'Love - Life After Architecture', una composició d'Hèctor Parra en homenatge al grup arquitectònic italià Superstudio, actiu entre 1966 i 1978 i emmarcat en l'antidisseny. La peça, executada a 4 mans, té un principi melòdic i, a poc a poc, es va desconstruint fins a arribar a tenir una qualitat granular, en què la corda del piano, a més de percudida, és pinçada, fregada i rascada a vegades. Va seguir la peça 'Sarabande', de l'òpera 'Les bienveillantes', que va posar en escena fa uns mesos Calixte Bieito i que es basa en el Preludi en sol m. núm. XVI del ben temperat, vol. II i la sarabanda de 'la Suite francesa núm. V' (Johann Sebastian Bach).

El taller-concert es va cloure amb la interpretació de 'Reminiscències, el capítol 5è d'Orgia', la darrera composició de Parra. La interpretació de la peça, que dura dotze minuts, va ser de piano i objectes a quatre mans. Per aconseguir la sonoritat que perseguia, Parra va explicar de manera molt planera com feia "excursions al súper" per aconseguir determinats objectes que ordena dins la cua del piano –fins a una trentena- per utilitzar-los en el moment adequat. Tant pel que fa a la peça de 'Les bienveillantes' com Orgia, l'angoixa inherent a ambdues obres originals traspuava de les composicions de Parra.