«La nostàlgia va crear petites Catalunyes allà on van anar els exiliats»

Per què l’exili és un dia revolt?

Tots els sentiments i les emocions humanes es concentren a l’exili. Dolor, por, nostàlgia, pena...

Què el motiva a seguir la pista dels exiliats per tot el món?

Vam fer una exposició que va viatjar pel món i un documental. Per això vaig entrevistar moltes persones exiliades i em vaig adonar que els fills no apareixien mai. Vaig pensar que havia de construir la història de l’exili a partir, també, de la segona generació. I en vaig seguir el rastre.

Què tenen en comú els que s’adapten a la nova vida?

De fet, gairebé tots s’adapten a la nova vida, sobretot els fills, que arriben més joves i es fan part de la cultura local.

Hi ha els qui es moren de pena?

Sobretot són la gent que ja tenia tota la seva vida feta. Per als escriptors és una situació dramàtica, més que per a altres persones, si escrivien en català, pel tema de la llengua. Els artistes plàstics ho viuen molt millor. A República Dominicana molts d’ells es converteixen en veritables estrelles.

Qui és l’exiliat que més prospera?

Hi ha una història que era un tabú. Es considera que no era elegant explicar-la. Hi havia un grup d’exiliats que van crear a Mèxic el Banc de la Propietat. A aquesta gent els va anar molt bé. A l’entorn a aquest banc es va crear la high society catalana. Eren empresaris, banquers...

Per què no és elegant parlar dels exiliats als quals els va anar bé la vida?

De l’exili s’ha donat sempre una visió unilateral on només s’explicaven les desgràcies. Es concentrava tot l’exili en els primers dies, en les imatges de la gent que anava a la frontera amb les seves maletes. Després la cosa empitjora perquè es troben amb la Segona Guerra Mundial. Però a partir del 45 comença una altra era diferent. Va caure Hitler, va caure Mussolini, però Franco no. Era hora de refer les seves vides.

Aleshores, hi ha diversos tipus d’exili?

N’hi ha molts. Per resumir, hi ha el tràgic i el no tràgic, que ja no tenia tant de valor polític. Dalmau Costa, per exemple, cap de protocol de la Generalitat, va triomfar muntant un restaurant de cuina francesa a Mèxic.

Convé més la primera visió?

És com tot. Si parles dels exiliats a l’Argentina de la dictadura i expliques que va haver-hi gent entre ells que van triomfar... li restes dramatisme a la situació. Però és que la vida és així. La gent es busca les seves pròpies oportunitats.

Quina anècdota li va cridar més l’atenció?

Sortia molt Cuba a les destinacions finals. Per què estaven tots allà? Molts dels exiliats eren del partit comunista. Quan esclata la revolució, els fills d’aquests van a Cuba a lluitar per la causa.

Pots arrencar a un home del seu país, però no el país del seu cor, diuen.

Hi ha una nostàlgia molt gran del lloc. Als Andes de Xile, els catalans van muntar una estació d’esquí. Es va anomenar Farellones, Centre d’Esquí Català. Com es diuen les cases de l’estació? Cadaqués o Empúries, al mig de la neu. La nostàlgia va crear petites Catalunyes allà on van anar els exiliats.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint