«Ens estem aïllant, trobes cada dia la mateixa persona i ni la saludes»

La Fundació Atrium Artis va acollir «Entre la ciutat i el somni» de Raúl Barrilado a la sala d’exposicions de la Cambra de la Propietat Urbana de Girona. L’artista hi va exposar dues sèries: En su mundo i Arquitectures.  

És que la ciutat li provoca son?

De la ciutat he pintat la gent que agafa el transport públic, que sembla viure en el seu propi món. En la part del somni, he pintat ciutats buides, imatges de solitud.

Prefereix la ciutat o el camp?

Ara mateix el camp, la veritat. Abans preferia la ciutat, però des que visc a l’Empordà, no ho canviaria.

Què hi ha trobat?

Tot el que reflecteixo a les pintures fetes al transport públic, la gent atabalada, aquí no hi és.

Abans preferia la ciutat, però des que visc a l’Empordà, no ho canviaria

Però al camp no hi ha cap estació de metro, això és fatal.

Millor, millor. A la ciutat tothom l’agafa perquè tothom té pressa. Aquí no cal.

A Barcelona l’utilitzava sovint?

Durant molts anys l’agafava per anar a treballar. Sóc molt observador, m’agradava mirar la gent, i se’m va quedar tot gravat. Al final vaig decidir plasmar-ho pintant. La gent va en metro absorta en les seves coses, fins i tot la postura que adopten és tota peculiar. És igual que anar al metge: tothom fa sempre la mateixa cara.

Això és perillós: ningú se li ha enfadat per mirar-lo massa fixament?

He, he, sóc discret, no sóc descarat. De tota manera, tampoc ho notarien, ningú està ja pendent de què fa l’altre.

La gent va en metro absorta en les seves coses, fins i tot la postura que adopten és tota peculiar. És igual que anar al metge: tothom fa sempre la mateixa cara

Veig que li agrada estudiar la gent.

Sempre m’ha agradat molt. De fet, quan era petit vaig observar que quasi tots els pintors clàssics pintaven la figura humana. M’he criat amb això.

Només que ells no anaven en metro.

En els quatre anys que he trigat a fer la sèrie, primer hi havia algú que anava llegint, o amb la mirada perduda, potser algú mirava el mòbil. Avui dia tothom està mirant el mòbil, és increïble, es veuen tot de caps ajupits, pendents de la pantalla. Impressiona força.

Ha perdut diversitat? 

Ja no m’agrada tant, abans era més interessant. Hi havia més de tot. Tot s’ha tornat homogeni.

Ens comuniquem cada vegada menys?

És una de les coses que pretenc reflectir. Ens hem tornat individualistes, pendents només del que és nostre. Ens estem aïllant. Potser trobes cada dia la mateixa persona al teu costat en el transport públic, i ni la saludes ni saps com es diu. I no només al transport públic, sinó arreu.

Als pobles la gent encara es comunica

Als pobles, que és on viu ara, també és així?

Als pobles la gent encara es comunica. I si no ho fan els altres, miro de fer-ho jo. Als pobles hi ha més relació.

Què és avui Barcelona?

Una ciutat que té de tot... Sobretot turisme (riu). I més val que duri, perquè s’ha convertit en el nostre motor principal. El dia que no hi hagi turisme, no quedarà res. I una ciutat cada cop més individualista. Com totes, per desgràcia.

Per això pinta també aquestes ciutats buides?

Són ciutats apocalíptiques, d’on ha marxat la vida. Però no són ciutats destruïdes, com a les pel·lícules, simplement estan buides de gent.

Inquietant.

Si no canvien les coses, acabarem així. Extingirem la vida. Crec que al final esclatarà tot i el cicle de la vida tornarà a començar d’una manera més honesta.

Crec que al final esclatarà tot i el cicle de la vida tornarà a començar d’una manera més honesta

Ara no sé si és pessimista o optimista.

Desitjo que acabi el cicle actual, que no m’agrada, i en comenci un altre millor, més sa. Crec que sóc optimista.

Què canviaria primer, de les ciutats?

No canviaria res. El que canvio sóc jo, i marxo de la ciutat.

Subscriu-te per seguir llegint