Una oda visual a la majestuositat i fragilitat de la Terra; una advertència sobre tot el que correm el risc de perdre». Amb aquestes paraules defineix el fotògraf brasiler Sebastião Salgado (Aimorés, Minas Gerais, 1944) el seu projecte Gènesi, que el va portar a recórrer durant vuit anys indrets poc coneguts del planeta i fotografiar-ne els paisatges, els habitants, la vegetació, la fauna... El resultat d´aquesta iniciativa es pot comprovar fins el 5 de març de l´any que ve al CaixaForum Girona, un dels escenaris de la itinerància internacional d´una exposició de cent fotografies que documenten el treball, que també ha estat editat en un luxós volum per Taschen. En el pròleg d´aquest llibre que resumeix la seva ambi­ciosa proposta, Salgado l´explica així: «Els meus projectes anteriors van ser periples a través de les tribulacions de la humanitat. Aquest, però, va ser el meu homenatge a l´esplendor de la naturalesa. Viatjant a peu, amb embarcacions, avionetes o globus, mentre fotografiava volcans, icebergs, deserts i jungles, vaig poder contemplar un món que no ha canviat en mil·lennis. A més, veient els animals en el seu hàbitat natural, des de pingu?ins, lleons marins i balenes de l´Antàrtic i l´Atlàntic Sud fins a lleons, nyus i elefants de l´Àfrica, vaig sentir que era un privilegi contemplar els cicles de la vida en contínua repetició».

L´exposició Gènesi a l´històric edifici de la Fontana d´Or ha estat inaugurada aquesta mateixa setmana per Miguel González Navarro, representant a Espanya de Sebastião Salgado, que a més va pronunciar una conferència al mateix recinte en la qual va repassar la trajectòria del fotògraf brasiler i va explicar com havia arribat al projecte que ara s´exhibeix a Girona (que no és l´últim, perquè ja treballa en un altre sobre les comunitats indígenes de l´Amazonia). González va recordar que Salgado havia estudiat Economia (va ser en aquesta etapa que va conèixer la seva dona i principal col·laboradora, Lélia Wanick Salgado), que va haver de fugir del Brasil el 1964 perquè s´hi va produir un cop d´estat, que es va exiliar a França, on va completar la seva formació, i on va començar a treballar fent estudis per a l´organització internacional del cafè. El seu primer contacte amb la fotografia es va produir també en aquells temps: a París mateix, de fet, on la seva dona feia servir una càmera per als estudis d´arquitectura, Salgado va co­mençar a usar aquell aparell, i a fer fotografies a l´Àfrica durant els viatges que feia relacionats amb el cafè. Fins que va decidir dedicar-se a la fotografia.

Després d´un període de formació, Salgado va treballar per a agències amb seu París com ara Sygma i Gamma, abans d´incorporar-se el 1979 a Magnum Photos, la gran agència fotogràfica. Combinava la seva feina com a fotoperiodista amb viatges periòdics a països de l´Amèrica Llatina en els quals començava a posar en pràctica la manera de treballar que l´ha acabat caracteritzant: projectes de llarga durada en els quals documenta de manera minuciosa la vida d´un determinat col·lectiu. Per poder disposar del temps necessari per a la planificació i execució d´aquests projectes, l´any 1994 va crear amb la seva dona la seva pròpia agència, Amazonas Images, encara que abans ja s´havia consagrat com a fotògraf de prestigi internacional: havia guanyat un guardó al World Press Photo (el certamen de fotografia més important del món) pel seu reportatge sobre la fam a Etiòpia a la dècada de 1980, i va fotografiar l´atemptat contra el president dels Estats Units Ronald Reagan del 30 de març del 1981. Amb el temps, el prestigi de Sebastião Salgado ha anat creixent (també ha estat criticat per alguns fotògrafs, crítics i intel·lectuals que consideren que el seu estil és excessivament esteticista), i entre d´altres distincions ha estat nomenat ambaixador especial d´Unicef (2001), i ha rebut el Premi Príncep d´Astúries de les Arts (1998).

Després del seu treball sobre la fam a Etiòpia, el fotògraf brasiler va posar en marxa un dels seus grans projectes, que li va portar gairebé deu anys de feina i va consistir en retratar treballadors de tot el món: «Eren imatges que documentaven el final d´una època, mostraven empleats industrials en el seu entorn, en unes condicions duríssimes, unes activitats que havien estat l´eix del món i perdien presència», explicava Miguel González. Treballadors va ser precisament el títol d´aquest treball al qual va seguir un altre estretament relacionat: Migracions (anomenat Èxodes en alguns indrets) documentava els grans moviments de població que s´estaven produïn al món a conseqüència de desastres naturals, de guerres, de l´evolució econòmica, etc. També hi va invertir gairebé deu anys i el va deixar mentalment exhaust: «L´execució d´aquest projecte va coincidir amb les massacres de Ruanda, i Salgado era allà, i va ser testimoni d´escenes horroroses. I en va veure també en alres indrets del món, fins el punt que ha explicat que moltes vegades havia de deixar la càmera al terra per plorar, o per intentar donar un cop de mà a aquelles persones. Tot plegat li va provocar un gran impacte emocional», comentava el seu representant.

L´efecte va ser tan important que «va patir una depressió enorme» i amb la seva dona es van refugiar a l´hacienda on Sebastião Salgado havia passat la seva infància, una finca ramadera a la vall del riu Doce, a l´estat de Minas Gerais. Havia estat en aquest indret on, segons González, el fotògraf havia adquirit alguns dels trets que marcarien la seva obra adulta: «La curiositat per tot allò que l´envolta neix allà, quan anava caminant explorant els límits de la finca, sempre amb ganes de saber què hi havia més enllà. I també s´origina en aquell indret la predilecció pels contrallums, dels quals n´és un mestre reconegt. I és que Sebastião Salgado és ros i de pell clara, i sovint els seus pares el posaven a l´ombra, quan era nen, perquè el sol no el cremés, i d´aquesta manera es va acostumat a veure la realitat en un contrallum permamemt». En retornar a la finca, però, aquesta es trobava en molt mal estat: «Les terres abans fèrtils, envoltades de vegetació tropical, amb una exuberant diversitat d´espècies vegetals i animals, havien estat víctimes d´un procés de desforestació i erosió. La naturalesa semblava esgotada». La primera feina que hi van fer Salgado i la seva dona va ser tornar-hi a plantar les espècies originàries d´arbres, i van treballar amb els pagesos de la zona perquè hi fessin cultius que resultessin adequats, tot amb l´objectiu de recrear l´ecosistema que hi havia hagut en el passat. «Poc a poc, van anar recuperant aquell paradís que havia estat l´hacienda dels Salgado, van crear una entitat anomenada Instituto Terra per poder tirar endavant aquest projecte en millors condicions, i es van centrar en aquesta activtat. A poc a poc els animals van anar tornant, fins que es va aconseguir un renaixement complet de la zona. Actualment la finca és un espai protegit». En aquest procés, afegia, «Lélia es va adonar que aquest podria ser precisament l´eix del nou projecte fotogràfic de Sebastião Salgado: si fins ara s´havia dedicar a fotografia els drames de l´èsser humà, per què no retratava ara la bellesa de la terra, i al mateix temps alertava dels riscos que aquesta bellesa es perdés. I així va nèixer Gènesi».

Com els anteriors projectes de Salgado, Gènesi ha estat un treball que s´ha allargat en el temps. Com expliquen els organitzadors de la mostra, el primer lloc on va viatjar el fotògraf va ser, l´any 2004, les illes Galápagos. Des d´aleshores i fins al 2012, Salgado va fer un total de trenta-dos viatges a llocs remots de tot el planeta per completar aquest recorregut pel món verge, amb aturades a l´Antàrtida, Madagascar, Botswana, el parc de Virunga a la triple frontera entre el Congo, Ruanda i Uganda, Alaska, l´altiplà del Colorado als Estats Units, Sibèria i la selva de l´Amazones, entre d´altres. En aquest periple, Salgado «ha localitzat paisatges terrestres i marítims, ecosistemes i comunitats humanes que s´han mantingut intactes» i de les quals ara n´exhibeix imatges al CaixaForum Girona en una exposició que està constituïda per 100 fotografies en blanc i negre, i «mostra paisatges, animals i persones que han pogut evitar la influència del món modern en regions polars, boscos i sabanes tropicals, deserts abrusadors, muntanyes dominades per glaceres i illes solitàries».

Gènesi s´estructura en cinc apartats, cadascun dels quals representa una extensa regió amb diversos ecosistemes i col·lectius humans: «Els confins del sud», Geòrgia del Sud, les illes Malvines, l´arxipèlag de Diego Ramírez i les illes Sandwich; «Santuaris», les Galápagos, Indonèsia, Papuàsia i l´illa de Siberut, a Sumatra, i els ecosistemes de Madagascar; «Àfrica», del delta de l´Okavango a Botswa­na i el parc de Virunga a la triple frontera entre el Congo, Ruanda i Uganda, al desert de Kalahari, les àrees meridionals d´Etiòpia i els deserts d´Algèria i Líbia; «Les terres del nord», paisatges d´Alaska i de l´altiplà del Colorado als Estats Units, el Parc Nacional de Kluane a la Terra de Baffin (Canadà) i les regions septentrionals de Rússia, el nord de Sibèria i la península de Kamtxatka; «L´Amazònia i el Pantanal», la confluència dels rius Negro i Solimoes a Manaus, els parcs nacionals de Canaima (Veneçuela) i de Xingu (Brasil), i el Pantanal, la zona humida més gran del món, a cavall entre el Brasil, Bolívia i el Paraguai

Segons els organitzaodrs de la mostra, de tot plegat en resulta «un cant a la magestuositat i fragilitat de la Terra, i també una advertència del que l´acció humana ens pot fer arribar a perdre. Gènesi uneix imatges impressionants de paisatges i vida salvatge amb retrats íntims de comunitats humanes que encara viuen seguint tradicions ancestrals. Salgado fotografia algunes de les localitzacions més remotes del planeta, i capta un món natural en què l´impacte humà ha estat mínim. Així, la mostra permet descobrir imatges extraordinàries de deserts gegantins i terres glaçades de l´Antàrtida, boscos tropicals i temperats, serralades de presència imponent, etc.».

Segurament influït per aquesta mirada a l´entorn natural que ha suposat Gènesi, Sebastião Salgado ja fa tres anys que treballa en un nou projecte, en aquest cas sobre les comunitats indígenes de l´Amazonia. Calcula que encara hi treballarà tres anys més i el seu objectiu és presentar-lo en universitats i escoles de tot el Brasil perquè les noves generacions que arribaran al poder tinguin una altra autoestima del seu propi origen i aprenguin a respectar als indis. «Es tracta d´una cosa molt rica -explicava fa uns dies durant un homenatge que se li va fer al Brasil-, perquè són comunitats de gran sofisticació, de gran bellesa, de gran cultura, que tenen una música fabulosa, coneixement de la medicina ... Una cosa riquíssima que els brasilers no coneixen. Aquest és el treball en el que estic ara. Després d´això, no ho sé», afirmava en rebutjar una propera jubilació.