Per cada pesseta republicana confiscada l´any 1939 per les autoritats franquistes s´haurien de tornar avui 13,91 euros. Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat el professor de la Universitat de Girona Lluís Planas, doctor en Economia, que ha elaborat un estudi sobre aquesta equivalència a petició de l´advocat Antoni Quintana i l´historiador Narcís Castells, que estan preparant accions legals per reclamar una compensació per a les famílies dels afectats per aquella confiscació a les comarques gironines. Ja fa mesos que Quintana i Castells treballen per trobar descendents de persones que van veure com els seus diners eren confiscats i que conserven el rebut que les autoritats els donaven a canvi. Uns rebuts que durant dècades han estat paper mullat perquè mai ningú no va voler compensar aquella confiscació i que ara revelen la magnitud de l´espoli: les 3.807,50 pessetes que Carme Gich va lliurar a les autoritats franquistes (com acredita el document que conserva el seu gendre, Joaquim Carreras), serien prop de 53.000 euros; les 19.303 pessetes que va haver de donar Pablo Campasol, moliner de Bescanó besavi de Gisela Dotes, serien 268.500 euros; i els quatre milions de pessetes que va reunir l´Ajuntament de Sant Hilari Sacalm de veïns i institucions locals s´enfilarien fins els 57 milions d´euros.

Narcís Castells explicava en un article publicat en aquest suplement Dominical del Diari de Girona el 22 d´octubre de l´any passat l´origen d´aquella confiscació de diners: «Era el papel moneda puesto en circulación por el enemigo, el dinero rojo, que un Decret franquista del 27 d´agost de 1938 i una Ordre de 5 de setembre, publicats a la Gaceta de Madrid, requisaven amb l´amenaça de jutjar per contraban de divises a qui no seguís el manament de confiscació. Aquesta disposició aplicava el Decret-llei de 12 de novembre de 1936, que va delimitar el sistema monetari del govern insurrecte de Burgos del sistema monetari de la República, per aïllar-se de les conseqüències de la inflació o -dit amb paraules del decret- «(€) evitando con ello que nuestra peseta (la ´nacional´) se viera influida por las fatales consecuencias que la política económica del marxismo había de ocasionar forzosamente».

A Girona, «el Butlletí de la Província va publicar el decret de 27 d´agost de 1938 el 28 de març de 1939, i el Governador Civil Antonio F. de Correa Véglison, el 4 d´abril, signava la circular que posava en marxa el procés a la capital i a tots els pobles. Per evitar que algun Ajuntament es fes l´orni, el 17 d´abril signava una altra circular on declarava obligatori i urgent que els governs municipals que no tinguessin oficina bancària al poble «(€) pasen por la sucursal del Banco de España de esta capital, en donde se les facilitarán datos y facturas para proceder a la retirada del papel moneda puesto en circulación por el enemigo».

Així, continuava relatant Narcís Castells, la sucursal de Girona del Banc d´Espanya va rebre aquells dies «una riuada» de milions de pessetes: «Centenars de milions, ininterrompudament, amb trameses diàries o setmanals procedents de tots els punts de la província. Ciutadans privats que hi ingressaven tots els estalvis que tenien. Trameses fetes per (...) qualsevol de les petites banques locals tan abundants en aquella època, a compte dels ciutadans i les entitats que no podien desplaçar-se personalment a Girona. Fins i tot els Ajuntaments varen haver de fer d´agents dels seus vilatans en els pobles on no hi havia cap oficina de banca, per portar conjuntament a Girona quantitats molt importants de numerari. Per exemple, l´Ajuntament de Celrà, un poble ben proper a la capital, va ingressar el 7 de juliol de 1939 la monumental xifra de 2.573.947 pessetes de l´època, una veritable fortuna, però el dia 21 del mateix mes reincidia amb una tramesa més modesta, 125.819 pessetes amb 50 cèntims. Eren els estalvis de prop de 600 veïns, quan qui tenia la sort de posseir feina remunerada potser guanyava mil o mil cinc-centes pessetes a l´any. I així a cada poble i ciutat».

Castells afegia que «tothom que tenia diners emesos per la República amb posterioritat al 18 de juliol de 1936 els havia de perdre sense remei, ja fossin en efectiu o dipositats en un compte bancari, a canvi d´un rebut que ben aviat es va veure que era paper mullat i que algunes famílies encara conserven. Molts, atenallats pel terror que imperava en aquells anys d´obscura postguerra, varen cremar o esparracar aquests resguards, per por que fossin vistos com un document que evocava la República derrotada». D´altres els van conservar, i són aquests documents els que serviran de base a la demanda que està preparant l´advocat Antoni Quintana, del despatx Delso Quintana Advocats de Girona. En els últims mesos, Quintana i Castells han localitzat diversos ciutadans de Girona que conserven rebuts dels seus familiars, i també n´han trobat d´institucions, com ara ajuntaments o mútues. I estan preparant unes accions legals que engegaran segurament a principis de l´any que ve amb una reclamació al Consell de Ministres, la previsible negativa del qual a acceptar-la obriria les portes a presentar recurs contenciós-administratiu al Tribunal Suprem.

No és la primera actuació judicial per intentar aconseguir una compensació per a les famílies dels afectats per aquest espoli, una reclamació que també s´ha fet per la via política, sense èxit. L´última vegada és molt recent: el líder de Podem, Pablo Iglesias, es va reunir fa uns dies amb l´Associació de Perjudicats por la Incautació del Govern Franquista (APIGF), que agrupa unes 700 famílies, i va reclamar al Govern de Pedro Sánchez una compensació per a aquestes persones. Per la via judicial, el despatx d´advocats Ilocad, de Madrid, que lidera Baltasar Garzón, té interposades diverses demanes al Suprem per reclamar la indemnització, encara que de moment la primera sentència, emesa la passada tardor, va desestimar la pretensió. El despatx ha fet públic que està disposat a portar la reclamació a instàncies internacionals.

També s´hi mostra disposat, si calgués, l´advocat Antoni Quintana, que presentarà la primera demanda gironina sobre aquesta matèria. Aquesta reclamació incorpora, però, una novetat en comparació amb la de Garzón: l´actualització del valor econòmic de la confiscació. Quintana ja avançava l´octubre de l´any passat que s´havia posat en contacte amb la Universitat de Girona per demanar la seva col·laboració per mirar de determinar quin seria el valor actual dels diners requisats: «Fins ara hi ha hagut diversos estudis que fixen quin seria el valor actual d´aquells diners confiscats, però creiem que la Universitat de Girona pot fer una feina molt important en aquest sentit».La comissió Volcker

I el resultat d´aquesta feina s´acaba de saber ara i és l´equivalència que obria aquest reportatge: una pesseta republicana confiscada el 1939 serien 13,91 euros d´avui. Lluís Planas explica que aquesta quantitat no respon a la simple evolució del cost de la vida (l´augment de l´IPC, que donaria una equivalència d´1,7 euros per pesseta), sinó que va més enllà: «Aquelles persones van haver de donar aquells diners contra la seva voluntat, i no els van poder recuperar també contra la seva voluntat. I va ser una entitat bancària, el Banc d´Espanya, qui se´n va fer càrrec, per la qual cosa es tractaria d´una mena de dipòsit bancari al qual s´haurien d´aplicar uns interessos a llarg termini».

Planas ha trobat un precedent en l´anomenada Comissió Volcker, creada el 1996 i que porta el nom del seu president, Paul Volcker, que va presidir la Reserva Federal dels Estats Units: «La comissió es va crear per resoldre el litigi entre diverses organitzacions jueves i l´associació dels bancs suïssos sobre els dipòsits que hi havien fet persones que fugien del règim nazi i de la Segons Guerra Mundial i que havien mort sense recuperar els seus diners. Aquells dipòsits havien estat fets en francs suïssos dels anys 40, i quan els seus familiars els reclamaven, quaranta o cinquanta anys després, en què s´havien convertit? Aquest era el punt de conflicte entre organitzacions jueves i bancs suïssos, que van acordar que el plet el decidís una comissió tècnica encapçalada per Paul Volcker». I la resolució va determinar, segons Planas, que «els diners havien estat dipositats tants anys en aquells bancs de manera forçada, per la qual cosa se´ls havia d´aplicar una actualització basada en un tipus d´interès a llarg termini». Les dues parts van acceptar la solució i es van pagar les quantitats fixades en funció d´aquest càlcul.

En tractar-se d´entitats bancàries va resultar senzill en aquell cas calcular l´interès a llarg termini, però en el cas de la moneda confiscada pel franquisme, diu Planas, i encara que fos ingressada al Banc d´Espanya, «ha estat més complicat perquè no existeixen aquests interessos a llarg termini i els hem hagut de reconstruir tenint en compte dades econòmiques que sí que es conserven, com ara l´evolució de l´IPC, i l´aplicació de diversos models economètrics». Els 13,91 euros per pesseta resultants se situen entre l´1,7 euros per pesseta que suposaria la simple actualització d´acord amb l´IPC, i els aproximadament 80 euros per pesseta que han calculat altres economistes, una valoració que Planas troba exagerada. «Entenc que el precedent de la Comissió Volcker és molt pertinent en aquest cas, i el tipus d´interès a llarg termini que es va aplicar allà és el que hem mirat de trobar, i és el que donaria com a resultat l´equivalència de 13,91 euros per pesseta».

Antoni Quintana i Narcís Castells es mostren molt satisfets amb l´estudi que ha elaborat Lluís Planas, i continuen reunint documentació de possibles afectats, tant particulars com institucions, per a una causa que preveuen presentar en públic a la tardor.