Viure sobre rodes

Kimberley i Jillian Giribaldi Raluy han tingut -i tenen- una vida molt diferent a la de la majoria de persones. A alguns els sembla impossible, però per a elles és única i inigualable. Es tracta de la vida del circ, l´espectacle nòmada, viure de ciutat en ciutat, enfrontar-se cada dia a un auditori variat i carregar energies per seguir endavant només amb l´aplaudiment del públic.

Per a les germanes Raluy mai no baixa el teló. Quarta generació de família circense, amb més de cent anys d´història, l´espectacle les ha obligat a viure sobre rodes. No coneixen altra vida, la itinerant, en el sentit literal. Amb la voluntat de continuar el llegat familiar, habiten un dels símbols més emblemàtics del món circense, les caravanes on viuen els seus artistes i treballadors. En el cas del Circ Històric Raluy, es tracta de carruatges centenaris carregats d´història.

Per increïble que pugui semblar, per Jillian i Kimberly Giribaldi Raluy, viure en aquests carruatges és el més normal del món. De fet, el que per a elles seria estrany és viure en una casa normal, expliquen. Als 11 i 13 anys, respectivament, les germanes ja tenien la seva pròpia caravana. Tot i que els pares els l´havien promès per quan complissin els 16, els en van regalar una després del seu debut. La caravana en la qual viuen ara va ser construïda a República Txeca i des que va arribar al circ es desplaça per tota la geografia espanyola. Milers de quilòmetres a sobre empesa per l´anhel d´un xou que sempre ha de continuar.

«És difícil explicar-ho, ja que per a mi viure sobre rodes és el normal», diu Kimberly Raluy. I afegeix: «En qualsevol cas, viure en una caravana és molt bonic i acollidor, és una casa en miniatura i amb mobilitat. Jo crec que algú que viu en una casa necessitaria bastant temps per adaptar-se a una caravana, en canvi jo no tindria problemes per viure en una casa encara que en una caravana em sento molt més còmoda i sobretot en la meva llar».

«La majoria de les persones es pregunten si tenim totes les comoditats que hi ha en una casa, si tenim dutxa, com mengem... Però la realitat és que no ens dutxem en un riu ni mengem totes les persones del circ plegades. Tenim totes les comoditats que hi ha en una casa o apartament, naturalment en un espai més petit, però no ens falta de res. Comptem amb el privilegi de poder canviar de vista cada vegada que mirem per la finestra», explica Jillian.

La vida de circ, com tot, té el seu costat bo i el seu costat dolent. En el recompte, les dues germanes ­coincideixen que el pitjor és no habituar-se mai als comiats. «En la nostra vida dir adeu per desgràcia és una cosa molt comú, especialment als bons amics», assegura Kimberly. «Sens dubte el més lleig és la distància de les persones que vols», afegeix Jillian.

Però tot el bo de la vida circense aviat compensa. Viatjar, conèixer gent i cultures diferents, viure apassionades pel que fan. Però sobretot, comenten les germanes, rebre l´abraçada i entrega del públic. «Només aquests cinc minuts de sortir a l´escenari i sentir el clam del públic. Només això ja em dona molta força i motivació per superar-me cada dia», apunta Kimberly Raluy.

PER LA GEOGRAFIA DE GIRONA

Les dues germanes coneixen molt bé la geografia ­gironina, i de fet una d´elles, Jillian, és nascuda a ­Girona (Kimberly és de Barcelona). Totes dues són amants de les platges de la Costa Brava, quan podrien triar qualsevol altre punt de la variada ruta per la qual el circ les porta. L´any passat les dues van ser ­fitxades pel Cirque d´Hiver de París, un fet que les va portar a viure part de l´any 2017 en terres franceses.

No coneixen altra vida que la del circ i des de petites s´hi han hagut d´emmotllar. A causa del canvi continu de poblacions, havien de canviar també constantment de centre d´ensenyament en un mateix curs escolar. Així que estudiar sempre va ser un esforç extra. Tot i que des de molt petites han tingut clar que el seu futur és el circ, mai van deixar de banda els estudis. Els combinaven amb la seva carrera, que es començava a obrir pas al Circ Raluy. De fet, ja que feien la seva aparició en la segona part de l´espectacle, Kimberley i Jillian feien els deures durant la primera part del xou.

«Com que he anat canviant d´escoles i instituts des de sempre, és bàsicament l´únic que coneixia, així que no sé realment com és freqüentar sempre el mateix centre, amb els mateixos companys i professors tot el curs i seguir el ritme habitual de les classes. Des de petita sempre he conegut centenars de persones al llarg d´un sol curs, la mitjana deu haver estat de 30 o 40 centres diferents cada curs», assegura Jillian.

Les arrels s´entremesclen i són tan variades que els perden la pista. «Jo vaig néixer a Barcelona, i Catalunya és on més temps de la meva vida he passat. Per a mi Catalunya és casa meva, però no podria deixar de viatjar i conèixer món», sosté Kimberly. «He nascut a Girona, i la major part de la meva vida he estat vivint a tot Catalunya, i és on em sento a casa. Però sempre dic que em sento italiana. Encara que quan vaig a Itàlia no em sento italiana, i quan estic a Espanya no em sento del tot espanyola al 100%. És molt estrany, perquè al final no em sento de cap país en concret pel simple fet que mai deixo de viatjar, mai estic en un lloc fix i la meva família tampoc ho està. I quan un viatja tant és difícil entendre d´on sents que provens realment», afirma Jillian.

UN VEHICLE IMMOBILITZAT

Acostuma a dir-se que els que opten per viure en una autocaravana ho fan per plaer, per canviar de vida, per variar el paisatge pel qual un mira per la finestra. El cas de Pablo Simino (Sevilla, 1980) és diferent. Ell viu a la carretera no per opció, sinó per no trobar una altra sortida a l´atur i la ­desocupació. Una carretera que, si és el cas, no el porta enlloc. Per falta de recursos no pot moure la seva caravana fins que no arregli el motor. Situació que el té immobilitzat en el mateix solar des de fa uns dos anys. Una mesura extrema que, els últims temps, a causa dels alts preus dels ­lloguers, s´observa als voltants de Girona.

La història de Pablo Simino i la seva vida sobre rodes va començar molt abans d´arribar a Girona, a la seva terra natal. Fill d´una família nombrosa, quan el matrimoni dels seus pares va entrar en crisi, la família es va dissoldre. Pablo era un dels set germans que encara no havia superat la majoria d´edat: tenia només cinc anys, motiu pel qual va anar a viure amb la seva àvia, alternant els estudis amb la cura de l´anciana. Aquesta va adoptar com a seus els dos més petits.

Però les contrarietats de la vida encara estaven per començar. Quan la seva àvia va morir, la seva absència els va tornar a deixar al carrer. Per aquell llavors ja no hi havia on anar. Els germans grans s´havien dispersat per tot Espanya. Així que, al carrer, va demanar a un amic repartidor que el deixés dormir al camió. Va ser el primer contacte, obligat, amb la vida sobre rodes. Tenia només 13 anys.

Per feina, ja gairebé en la majoria d´edat, tria Girona com a destinació. A la ciutat treballa de cambrer, en càrnies, en el que calgui, fins a trobar l´estabilitat en una cadena de supermercats. En el camí, té dos fills, amb dues parelles de les quals en l´actualitat està divorciat. L´estabilitat dura molt poc si és el cas. Fa tres anys i escaig és acomiadat de l´empresa i, enmig d´embargaments i judicis, amb el poc que va poder cobrar a la indemnització, opta per comprar una caravana, l´actual, on viu, meitat búnquer meitat amagatall.

LA VIDA AL DESCAMPAT

«Passi, posi´s còmode», diu Pablo Simino convidant a l´interior de la caravana el periodista, que amb prou feines cap en el cubicle. Quants metres hi ha allà, es pregunta, cinc metres quadrats? Aparcat al barri de Fontajau, en un descampat limítrof a l´avinguda Josep Terradellas, fa gairebé dos anys que viu en aquell lloc. Abans havia estat estacionat en un descampat prop dels cinemes Oscar. La caravana té dues bicicletes al portaequipatges, els seus vidres estan fumats i dues vegades ha patit robatoris, malgrat la modèstia del recinte. A l´interior, un pòster de Marilyn Monroe, un altre de calaveres i taps de cervesa.

Pablo Simino és prim i baix d´alçada i diu espavilar-se bé a l´interior del vehicle. «És un descampat i jo aparco aquí, no faig acampada. No és el mateix aparcar que acampar, per això no he tingut problemes amb l´Ajuntament, més que una queixa d´un únic veí».

Els residents de Fontajau el coneixen i el saluden pel carrer. Pablo assegura no donar problemes i passar gairebé desapercebut. «No soc l´únic que aparca la seva caravana per la zona, en aquest temps he conegut molta gent amb el mateix estil de vida. N´hi ha que han triat viure així, que van de la platja a la ciutat, no es queden quiets. Però també hi ha gent com jo, que no pot pagar l´entrada a un lloguer, i tria aquest tipus de vida perquè no li queda una altra sortida».

«Si mires bé, els veus, són furgonetes o autocaravanes que passen setmanes al mateix lloc, es mouen uns carrers, intenten passar desapercebuts», diu Simino assenyalant dues furgonetes i una autocaravana propers a la zona on ell aparca. En aquest temps, Simino assegura haver trobat un cercle de gent que viu en caravanes i que aparca per la zona. «Molts venen i se´n van, no es queden quiets. És el que faria si tingués diners», diu en referència al seu anhel de reparar el vehicle i tornar a emprendre una vida nòmada.

Actualment a l´atur, Pablo Simino no es queda quiet. Mentre busca feina, tots els matins va a Sarrià de Ter amb bicicleta on, afirma, coneix un lloc on tiren als contenidors trossos de cuir que sobren a les empreses constructores de mobles. Amb ells fa artesanies de tot tipus que ven als seus coneguts.

«Ho passo pitjor a l´hivern. El fred et travessa els ossos, no hi ha manera d´amagar-se, per més mantes que et tiris a sobre. A l´estiu, bé, una mica de calor no està malament, després de tant hivern», comenta Pablo Simino sobre la vida en una autocaravana. «Vaig a la Sopa, de vegades, a buscar un entrepà, tot i que la major part dels dies em cuino jo. Visc a base de sopa i macarrons des de fa un segle». «Si d´aquí a uns mesos no trobo feina, me n´aniré, no sé a on, potser a Austràlia o a Londres. On el destí ho indiqui», comenta. «Només em quedo aquí pels meus fills, encara que els vegi poc».