01 de febrer de 2019
01.02.2019
Diari de Girona

El guardià dels tresors de Roses

L'empresari retirat Salvador Guerra té a casa seva una impressionant col·lecció particular que inclou objectes de totes les èpoques: des d'àmfores iberes, gregues i romanes fins a bitllets emesos pels ajuntaments durant la Guerra Civil, passant per les valuosíssimes dracmes de Roses

01.02.2019 | 13:01
El guardià dels tresors de Roses

Salvador Guerra té un tresor a casa seva. Un tresor rosinc. El domicili, situat al carrer del Pou de Roses, custodia una impressionant col·lecció de peces arqueològiques corresponents a un bon bocí de la història de la humanitat. Des d'àmfores iberes i gregues fins a uns curiosos bitllets que els municipis catalans van emetre durant els darrers anys de la Guerra Civil. Bona part dels objectes tenen en comú una particularitat estan relacionats, d'alguna manera o altra, amb Roses i la seva història.

Començant per les àmfores, la col·lecció més significativa que ocupa els 350 metres quadrats d'aquest museu particular. Les àmfores podrien ser tranquilament un símbol de Roses per la proximitat amb Empúries (un port molt important en època grega i romana) i també per la quantitat de vaixells de l'antiguitat que s'han enfonsat davant les seves costes. Guerra explica que la col·lecció va iniciar-la el seu pare Esteve Guerra Marès (1911-1988), que va ser alcalde de Roses i un gran defensor i conservador del patrimoni arqueològic de la zona. «Va començar en una època en la qual a Roses les àmfores les trobaven els pescadors, i molts d'ells desconeixien el seu valor real». Els mossos que tornaven de feinejar no sabien ben bé què fer amb aquella mena de càntirs submarins, i els donaven o els abandonaven. Els nens del poble jugaven a rebentar-los a cops de pedra i els vilatants els partien en dos per plantar-hi geranis fins que Esteve Guerra va començar a recopilar-los i el seu fill Salvador va continuar la tasca. Quan el Govern va prohibir la compravenda d'aquests objectes milenaris van haver de declarar-los tots i van posar fi a la col·lecció. Actualment, la major part d'àmfores que Guerra té a casa seva són romanes, de l'època imperial, tot i que també n'hi ha algunes d'ibèriques i de gregues.

«Pràcticament totes estan buides i només tres tenen el precinte intacte. Per la forma de l'àmfora hem pogut saber que portaven productes com oli, vi i gàrum (una típica salsa romana feta a base de peix fermentat)». Els productes eren originaris de la zona de Barcelona, Tarragona o el sud de la península Ibèrica i van acabar a les costes del cap de Creus. Segons Guerra, el motiu pel qual hi ha tants vaixells enfonsats al voltant de Roses no és tant per les batalles sinó per una combinació nefasta de temporals i roques traidores. «A mi m'agrada navegar, i hi ha punts del cap de Creus on vas amb el vaixell i hi ha una calma chicha. I de cop, tornes i bufa una tramontanada o una garbinada que esgarrifa. I això que vaig amb 300 cavalls, eh? Doncs imagina amb vaixells de vela i rems, molt més difícils de maniobrar». No deixa de ser irònic que una altra de les col·leccions és la de ceps d'àncora romana, unes peces d'un metre de llargada de plom. «Pesaven moltíssim i servien per clavar el pes al fons del mar; la resta de l'àncora estava feta de fusta amb dents de plom».

Sense moure'ns de l'antiguitat, hi ha un altre tresor que Salvador Guerra custodia amb zel. Un encara més valuós que les àmfores. Són les dracmes de Roses, unes monedes de plata que van acunyar els habitants de la colònia grega durant el segle II abans de Crist. Es calcula que actualment n'hi ha poc més d'un centenar al món i Guerra en posseeix 14. «La seva escassetat fa que siguin uns objectes excepcionals. I també la seva bellesa. Són una de les màximes expressions de l'art grec fet a la península Ibèrica. La perfecció hel·lenística». Les dracmes de Roses són de plata lluent. Al seu anvers hi ha el bust de la deesa Persèfone i al revers una rosa (el símbol dels habitants de l'illa grega de Rhodes) vista des de sota. Guerra les ha anat recuperant amb el temps, algunes d'elles guanyant-les en subhastes a Suïssa, França i Anglaterra. Una d'elles l'ha cedit al museu d'Arqueologia de Catalunya. «Tinc gent que m'avisa si n'hi ha alguna de nova», assegura.

La falera col·leccionista d'aquest empresari retirat de 71 anys no es limita a peces de l'epoca anterior a Jesucrist. Salvador Guerra i la seva dona Margarita Serra posseeixen altres tresors, sempre sota el denominador comú de Roses. Per exemple la col·lecció de 3.500 gerres d'època victoriana. «Els anglesos els van copiar dels catalans, que al seu temps eren còpies de les que es feien a Paterna i Manises». El vincle rosinc: els solien portar els mariners del segle XIX quan tornaven de navegar per aigües internacionals. O la campana del Triunfante, el mític vaixell de l'armada espanyola que es va enfonsar (com no podia ser d'altra manera) durant un temporal a les costes del golf de Roses l'any 1795, en plena guerra amb la França revolucionària. Guerra ensenya la campana amb orgull com si acabés de ser forjada. «Es va enfonsar en part per un violent temporal, però també per deixadesa. Els vaixells espanyols no estaven ben governats i el van abandonar a la seva sort». Les restes del Triunfante encara segueixen encallades a poca profunditat entre Sant Pere Pescador i l'Escala. Com que estava a molts pocs metres de la platja, la gent s'emportava objectes del vaixell i un conegut de Guerra va portar-li la campana perquè no sabia què fer-ne.

Una altra col·lecció digna de ser mencionada per la seva singularitat és la dels bitllets de poble. L'esclat de la Guerra Civil l'any 1936 va comportar la retirada de bona part de les monedes per utilitzar-les com a matèria primera per a la indústria armamentística. Això va portar la Generalitat a suplir la moneda fraccionària amb una llei que facilitava que els Ajuntaments poguéssin emetre els seus propis bitllets. Durant dos anys van circular pessetes de Roses, de Begur, de Begudà, decorades sovint amb motius locals, fins que l'any 1939 les autoritats franquistes van deixar sense valor tota la moneda republicana.

El recorregut pel petit gran museu particular de Guerra es completa amb moltes altres relíquies: monedes, postals, gravats de l'època de Lluís XIV i de Napoleó, eines del segle XIX, teules de ceràmica catalana dels segles XVII i XVIII, càntirs de Quart i de vaixells de la Guerra del Francès. En alguns casos, les peces són allà per una successió de petits miracles, com és el cas de la Verge de Santa Maria de Roses, una preciosa talla romànica (del segles XIII-XIV) que originàriament estava a l'església que hi havia a la Ciutadella de Roses. «A principis del segle XIX un senyor de Palau Saverdera, en veure que les bombes napoleòniques amenaçaven amb deixar el temple en ruïnes (com efectivament va acabar passant), se la va endur a casa seva per protegir-la. Amb el temps un antiquari de Girona li va oferir la talla a Miquel Oliva Prat (arqueòleg gironí nascut el 1922) però ell no la podia comprar i va avisar al meu pare perquè un col·leccionista suís n'estava interessat. Inicialment el meu pare va rebutjar-la perquè el preu era molt elevat. Però quan ja tornàvem se'm va quedar mirant i em va dir: Què fem? La vam acabar comprant, tot i que em va fer prometre que no ho digués a casa el que hem pagat perquè no ens deixarien entrar», rememora Guerra.

Segons reconeix, la seva afició al col·leccionisme no s'enendria sense la feina que va començar el seu pare. «Jo sóc un modest contiunador de la seva tasca. Va ser ell qui, com a alcalde (entre els anys 1957 i 1960) va salvar les muralles de Roses de la seva destrucció total. Van estar a punt d'anar a terra per urbanitzar els terrenys però gràcies a la seva intervenció i a la de persones com Jaume Vicens Vives o Miquel Oliver i Prat van aconseguir salvar-ne una part».

En el cas de l'arqueòleg gironí, Guerra creu que li haurien de fer «un monument a cada cantonada». «El deute que tenim amb Miquel Oliva i Prat és enorme. Sense mitjans va fer moltíssim per a l'arqueologia de Girona».

Retirat ja de la vida laboral, avui en dia Salvador Guerra dedica el seu temps a conservar i ampliar l'enorme col·lecció que va començar el seu pare. «Tinc 71 anys. M'ho estic passant bomba, soc molt feliç», i de moment no es planteja donar-ho a cap museu. Tot i que ha cedit part de les seves peces a l'Ajuntament de Roses o en altres museus catalans, diu que males experiències en el passat l'han fet desconfiar. De moment, ensenya la col·lecció a tot aquell qui li demana, sobretot si el seu interès «va més enllà de la pura tafaneria». Està tranquil perquè sap que la col·lecció l'heredaran els seus fills. «El meu pare era un home excepcional. Llavors vaig venir jo, hi va haver un petit bony, i ara venen els meus fills. Ells són millors que jo i sabran el que han de fer».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook