14 de març de 2021
14.03.2021
Diari de Girona

El profund vincle entre Girona i l'Hospici

La historiadora Céline Mutos Xicola desmunta tòpics sobre aquest centre en un llibre que posa de relleu la rellevància que ha tingut per a la ciutat el seu funcionament

14.03.2021 | 00:07

L'Hospici de Girona va estar situat durant molts anys en ple centre de la ciutat, en l'edifici que avui ocupa la Casa de Cultura. Aquest emplaçament va afavorir una estreta relació amb el teixit social, econòmic i cultural de la ciutat, un vincle que la historiadora Céline Mutos Xicola creu que va més enllà d'aquest simple factor de presència física al casc urbà: «Tot i que pugui semblar que una institució d'aquesta mena viu tancada en ella mateixa, això no és cert en absolut, sinó que estava connectadíssima amb el món que hi havia al seu voltant». No és l'únic tòpic que desmunta Mutos Xicola en el seu llibre L'Hospici de Girona (1769-1963. Silencis i paraules d'un món en reclusió (Editorial Gavarres): «Els infants han estat els usuaris principals de l'hospici només en la part final de la seva història, perquè en ela seus orígens i durant moltes dècades hi hauria més adults que no pas mainada que utilitzarien els seus serveis». Aquesta polivalència de l'equipament, que va arribar a tenir entre 500 i 600 usuaris al segle XVIII, és una mostra més de la seva importància per al teixit social i econòmic de Girona.
 

Céline Mutos Xicola (París, 1977), que forma part de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona, fa més de sis anys que investiga sobre l'Hospici. De fet, l'any 2017 ja va obtenir la Beca 8 de Març que concedeix l'ajuntament de Girona per a estudis sobre la dona pel projecte Entre quatre parets. Història, memòria i vivències de les asilades a l'Hospici de Girona (1769-1960). També la seva tesi doctoral analitza els establiments de caritat -com l'Hospici de Girona ho era en els seus orígens- des del punt de vista econòmic. Però volia anar més enllà: «M'interessava tenir-ne una visió més global per entendre la complexitat de l'edifici, i de la gent que hi havia viscut».

Hi havia un «caramelet» afegit, en aquesta recerca: «Era una institució no estudiada, no se li havia dedicat cap treball monogràfic». Per si fos poc, una conversa amb l'artista Domènec Fita (1927-2020), un dels nens que s'havia criat a l'hospici després d'haver estat abandonat, «va ser el fil a partir del qual vaig estirar per començar les entrevistes amb altres persones que hi havien estat».

La primera part del treball va obtenir aquella Beca de l'Ajuntament, i la recerca completa ha vist la llum en el llibre publicat per Editorial Gavarres. Un treball que, al marge de la recerca històrica de Mutos Xicola en arxius i fonts documentals diverses, inclou tretze entrevistes que la historiadora va fer a persones que havien viscut a l'Hospici. La majoria eren nascuts al «retir», que segons s'explica en el llibre era «una quadra de l'Hospital Santa Caterina (l'edifici antic del centre sanitari estava situat just davant de l'Hospici), sala fosca sense finestres, al costat d'una capella i d'un confessionari, on les dones solteres anaven a donar llum». Céline Mutos Xicola defensa el valor de la història oral: «És història igualment, però si no la reculls ara s'ha perdut, perquè les persones que van viure en aquell Hospici ja tenen una edat...». En aquest sentit, afegeix que «poder recollir testimonis del temps de la República té un valor tant per a la ciutat de Girona com per al mateix edifici de l'Hospici».
 

Això sí, la historiadora alerta que encara que totes les persones entrevistades van viure efectivament a l'Hospici, «pels seus records sembla que hagin viscut en llocs diferents. I és cert que nois i noies estaven en espais separats, però entre els nois hi ha relats substancialment diferents, com passa amb les noies. És qüestió de percepció, i això és evident que es tracta d'una cosa subjectiva».

Sí que hi ha coincidència en la falta d'amor que van patir aquelles persones acollides a l'Hospici. «Les monges no els abraçaven, no els proporcionaven mostres d'afecte, però és que no era la seva funció, allà, tenien molta altra feina a fer», apunta.

L'Hospici de Girona va néixer l'any 1769 com a Casa de Misericòrdia per acollir noies pobres que no tenien on anar. En aquell temps funcionaven diverses institucions de beneficència, privades o de l'església, que atenien les persones sense recursos, els discapacitats, els malalts, els infants sense pares, etc. El matrimoni format per Ignasi de Colomer i de Cruïlles i Casilda de Colomer i Bofill va impulsar aquella Casa de Misericòrdia original, i la van dotar amb un important patrimoni. Amb el temps, la institució es transformaria en Hospici i la seva gestió canviaria de mans, depenent un temps de l'Església gràcies a almoines i llegats diversos, i passaria l'any 1849 a titularitat pública, en concret de la Diputació de Girona. «El patrimoni de l'Hospici era immens, i per això el van desamortitzar dues vegades», comenta Céline Mutos Xicola, que afegeix que aquest patrimoni va anar desapareixent perquè va arribar un moment que no hi havia nous ingressos en forma de llegats, almoines ni donacions, i s'havien de continuar proporcionant serveis a les persones que hi havia.
 

El trasllat de l'Hospici al Puig d'en Roca, l'any 1963, té a veure, segons Céline Mutos Xicola, amb un doble motiu: l'elevat valor dels terrenys que ocupava al centre de Girona, i el mal estat en què es trobava la casa, vella, sense calefacció, i que havia patit danys a causa dels bombardejos de la Guerra civil: «Durant la dictadura de Primo de Rivera ja s'havia intentat recuperar aquells terrenys, que eren molt valuosos econòmicament», comenta la historiadora, que assenyala que les institucions de l'època del canvi d'emplaçament volien replantejar a més aquella mena d'institucions: «Estem en el segon franquisme i es vol apostar per una cosa més oberta, més moderna...».

De fet, seria un nou canvi en la història d'un equipament que ha viscut una profunda transformació des dels seus orígens fins a l'actualitat. «És en la seva última etapa que els nens són majoritaris entre els seus usuaris. Abans feia funcions molt diverses: hospital, casa d'acollida, centre de detenció, sanatori mental... I hi havia malalts, pobres, discapacitats, gent que pidolava... Eren institucions de caritat que ajudaven les persones amb problemes, però també volien evitar que gent sense recursos provoqués aldarulls per la gana». De fet, en la decisió de construir-lo dins de les muralles hi havia aquesta voluntat que pogués servir com a instrument de control de segons quins sectors de la població, més que com a centre de caritat.
 

Precisament un paper important de l'Hospici era el d'acollida de dones pobres que no tenien on anar perquè no tenien família, o perquè havien estat abandonades. «He trobat casos com el d'un grup de dones i un home que els arresten a la primera meitat del segle XIX per haver robat roba al mercat, i l'home el posen a la presó i les dones a l'Hospici. I com que les dones tenien fils, també els porten a l'Hospici». És per situacions com aquestes que l'Hospici va arribar a tenir entre 500 i 600 usuaris en alguns moments. La xifra va baixar quan es va dedicar principalment a la mainada, encara que s'hi comptaven fins a 150 persones, «i encara més si s'afegeix els que estaven a dida».

Les dides acostumaven a ser dones que treballaven per a l'Hospici, a Girona o en pobles dels voltants, i que s'emportaven nadons que havien estat abandonats o parits al retir per alletar-los i tenir-ne cura durant els primers anys de vida. «Aquests nens patien l'abandonament quan, un cop acabat el contracte, la dida els tornava a l'Hospici», explica Céline Mutos Xicola. De fet, la historiadora afegeix que també hi havia famílies que demanaven a l'Hospici el servei de dida per als seus fills, «bé perquè havien tingut bessonada, o perquè la mare estava malalta, o per algun altre motiu... Fins a mitjans del segle XX encara es pagaven dides a l'Hospici».
 

Céline Mutos Xicola remarca d'altra banda la connexió que hi havia entre la institució i la ciutat: «Gairebé des que obren, i encara que vegis un edifici que pot semblar tancat al seu entorn, l'Hospici té molta relació, i és on van moltes persones al segle XIX a buscar criada, i on molts empresaris trobaran mà d'obra per als seus tallers i negocis, encara que a vegades abusant una mica de la situació dels nanos que contractaven».
 

Aquesta relació entre l'Hospici i el teixit social i econòmic de la Girona del moment va més enllà: «Els hospicis tenen una llegenda negra que no sempre ha estat veritat. No era estrany el cas de famílies que hi portaven els seus fills perquè en un moment determinat no se'n podien fer càrrec, però després els recuperaven. Eren èpoques que no eren fàcils per a moltes famílies, i d'aquesta manera s'asseguraven que els seus fills tenien un sostre, roba, un plat a taula i una certa empara. És cert que sacrificaven llibertat, però eren temps en què al carrer també hi havia moltes limitacions, en aquest sentit».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook