Els arquitectes Peter Harnden (1913-1971) i Lanfranco Bombelli (1921-2008) van arribar per primera vegada a Cadaqués l’any 1956 i van quedar fascinats. «Ens causà una tremenda impressió», arribaria a dir Bombelli sobre un municipi que en aquell moment, en plena dictadura franquista, es trobava a gairebé cinc hores de Barcelona, molt aïllat, però que tenia una considerable vitalitat cultural (amb personatges com Salvador Dalí i Marcel Duchamp) i en el qual altres arquitectes com Federico Correa, Alfonso Milá, José Antonio Coderch i Manuel Valls hi estaven començant a introduir l’anomenada arquitectura moderna. Seduïts per la localitat i per aquell ambient, Harnden i Bombelli van tornar a Cadaqués els anys següents i el 1959 hi van comprar una casa que van restaurar per passar-hi les vacances amb les respectives famílies. Començava una relació que s’allargaria dècades i que generaria un patrimoni arquitectònic (hi van executar nou projectes i en van redactar un altre que no es faria realitat) que encara avui és àmpliament valorat i que centra el llibre L’art de viure. Peter Harnden, Lanfranco Bombelli i les cases per a artistes de Cadaqués (Comanegra), que ha escrit el també arquitecte Marc Arnal, director acadèmic de l’escola d’arquitectura de la Salle a Barcelona.
Aquest llibre serà presentat dissabte 24 de juliol, en un acte que es farà a dos quarts de set de la tarda al Teatre Art i Joia de Cadaqués, i en el qual intervindran el mateix Marc Arnal, l’alcaldessa de la localitat, Pia Seriñana, i el galerista Huc Malla i l’escriptor i activista cultural Vicenç Altaió, autors de l’epíleg i del pròleg del volum, respectivament, i dues persones que «em van insistir molt perquè el publiqués», explica Arnal, que havia fet la recerca en la qual es basa el treball per a la seva tesi doctoral.
Marc Arnal publica el seu llibre quan es compleixen cent anys del naixement de Bombelli i cinquanta de la mort de Harnden. Dos personatge cosmopolites que van voler ser enterrats a Cadaqués, on reposen amb les respectives esposes i a prop d’una de les artistes per a la qual van dissenyar una casa a Cadaqués, la nord-americana Mary Callery, «de qui es deia que havia estat amant de Picasso i que tenia una casa a Long Island projectada per Mies van der Rohe».
Harnden i Bombelli es van conèixer a principis de la dècada de 1950: treballaven plegats per al Govern dels Estats Units en el disseny d’exposicions a Europa per explicar les bondats del pla Marshall i les virtuts de l’estil de vida i de la cultura americanes. Harnden havia nascut a Londres, fill d’un diplomàtic nord-americà, i havia viscut a Espanya, Mèxic, Suïssa, Alemanya... El 1946 es va casar amb la princesa russa Marie Wassiltchikoff i poc després va començar a treballar per al Govern del seu país en aquell programa. Bombelli, en canvi, era italià i va acabar els estudis per culpa de la guerra l’any 1946 a Suïssa, on també es va mostrar interessat per l’anomenat art concret. I va ser a Suïssa on li va arribar l’oferta per anar a treballar amb Harnden per al Govern dels Estats Units.
Entre tots dos va sorgir una bona relació i quan el Govern nord-americà va decidir traslladar l’oficina que organitzava les exposicions de París a Washington, Harnden i Bombelli van decidir quedar-s’hi i obrir un despatx professional prop de la capital francesa. Era l’any 1956, el mateix any en què, aconsellats pel seu amic José Antonio Coderch van arribar a Cadaqués: «Quan els dos arquitectes -escriu Arnal- van arribar a aquest poble empordanès, es trobaren una arquitectura vernacular, austera, senzilla, sense pretensions, construïda amb molt pocs recursos i pocs materials. Les construccions eren volums simples de petites obertures i de cobertes inclinades de teula àrab. Era, en definitiva, una arquitectura molt abstracta; en paraules de Pla, d ‘una normalitat arquitectònica perfecta’».
Al marge de l’interès que els va suscitar l’arquitectura de la zona, que lligava amb els cànons de l’anomenada arquitectura moderna per la qual apostaven Harnden i Bombelli (Arnal destaca com els seus principals elements la integració del projecte en l’entorn, l’ús de sistemes constructius locals, una certa abstracció derivada de la recerca de l’essència, la relació entre art i arquitectura i l’aplicació de l’art concret a l’arquitectura), hi van trobar una localitat que per les dificultats d’accés encara no havia estat descoberta pel turisme, però que tenia una vida social i cultural molt activa: «Amb la presència de Dalí, que hi tenia la seva residència, i de Duchamp, que hi passava tres mesos a l’any, es va convertir en pol d’atracció de molts artistes, i va esdevenir un nucli cultural de primer ordre. Per als dos arquitectes, Cadaqués era el lloc ideal per passar-hi les vacances».
Arnal afegeix sobre el vincle amb Cadaqués que «Bombelli és des de jove un artista del moviment art concret, i Harnden un gran col·leccionista que té peces de Picasso o Chillida, per exemple, i a més troben un paisatge mediterrani i una arquitectura vernacular que té molt a veure amb la moderna perquè no hi ha res superflu. És un lloc paradisíac, amb ambient cultural, més glamurós el que envolta Dalí i més discret el de Marcel Duchamp, Man Ray, Richard Hamilton, John Cage, etc... I a més també hi acabarà arribant l’anomenada gauche divine barcelonina, amb el seu punt de rebel·lia...».
Marc Arnal apunta que «quan comença la seva història d’amor amb Cadaqués, Harnden i Bombelli tanquen el seu despatx a París i n’obren un a Barcelona; per atzars de la vida, és aquí on tinc avui el meu estudi». Aquests atzars de la vida li van permetre a Marc Arnal descobrir un projecte inèdit de Harnden i Bombelli: una casa-taller per a l’escultor Xavier Corberó que finalment no es va construir. «Bombelli va cedir el seu arxiu al Col·legi d’Arquitectes l’any 2002, però aquest projecte en concret es va quedar en un racó de l’estudi i el vaig trobar per casualitat».
Quan Harnden i Bombelli comencen a fer arquitectura a Cadaqués ja n’han fet professionals com Coderch, Correa, Milá, Valls... I com ells, tenen clar que «Cadaqués té una personalitat pròpia i l’has d’entendre i l’has d’estimar, però això no vol dir caure en la falsedat arquitectònica d’intentar replicar el que ja hi ha, ni actuar de manera del tot lliure i independent. El que té valor és trobar l’equilibri entre la modernitat ben entesa i l’arquitectura vernacular. Ells no fan cases de Cadaqués, fan cases que suggereixen Cadaqués, perquè a més les necessitats dels propietaris són diferents: un pescador o un pagès amb una finestra petita en fan prou, un turista vol un gran finestral».
En el seu llibre, Marc Arnal repassa els nou projectes que Harnden i Bombelli van executar plegats a Cadaqués (sis reformes i tres obres noves) per demostrar que aquest equilibri va existir, i que per això el seu llegat arquitectònic a la localitat és molt rellevant. Són les anomenades Villa Gloria (1969), la primera casa de vacances que van compartir els dos arquitectes; Casa Staempfli (1960), per a un galerista suís amb galeria a Nova York, per a qui dissenyen «una casa molt sofisticada però amb voluntat d’integrar-se en l’entorn, plena d’obres d’art i amb molta fusta»; la Casa Callery (1961), per a l’escultra nord-americana Mary Callery, molt introduïda en els cercles parisencs de Duchamp, Leger, Matisse, i per a qui «reformen una casa al carrer més esret de Cadaqués»; la Casa Bombelli (1961), que l’arquitecte italià es va decidir a fer-se perquè cada vegada passaven més temporades a Cadaqués i a Villa Gloria no hi havia lloc per a tots, i en la qual aplica preceptes de l’art concret; la Casa Bordeaux-Groult (1961), una residència de nova construcció per a un polític francès que ressegueix la tipografia del terreny més de cinquanta metres i s’integra en el paisatge amb la seva divisió en una mena de pavellons que recorden construccions de pescadors; l’estudi Callery (1964), per a la mateixa escultora, per a qui reinterpreten la façana típica de Cadaqués; els Apartaments Pianc (1964), tres habitatges que creen per a un empresari a partir d’una antiga casa amb tres murs de pedra, i per als quals ideen una enginyosa solució que permet tenir una gran superfície de vidre a la façana, recoberta per unes lames que graduen la intensitat del sol que hi arriba; la Casa Fasquelle (1968), per a un editor francès, per a la qual reaprofiten les pedres del Cap de Creus que els treballadors extreien en les obres d’ampliació de la carretera i en fan uns murs que transformen una construcció que emula per dins les grans cases americanes dels anys 50; i la Casa Apezteguía (1971), la primera que fan per a un client espanyol, que destaca per una xemeneia (un element sempre present en els seus projectes) especialment integrada en la casa.
«En cada casa aporten idees i solucions noves, no repeteixen mai fórmula, però sempre treballen perquè la casa s’integri en el lloc i usen materials de la zona», resumeix Marc Arnal, que confirma que les nou cases estan força ben conservades en l’actualitat, i que només una, la Casa Fasquelle, és encara del propietari original.
La prematura mort de Peter Harnden l’any 1971 va aturar aquesta brillant trajectòria i va reorientar la carrera de Lanfranco Bombelli, que va muntar una gran exposició l’any 1973 per recaptar diners per arreglar el cementiri de Cadaqués perquè que el seu amic hi fos enterrat. Aquella exposició va ser l’origen de la futura Galeria Cadaqués, que Lanfranco Bombelli compaginaria amb la seva activitat com a arquitecte, amb despatx a Barcelona i cada vegada més encàrrecs a Cadaqués, i també com a promotor cultural. Entre els projectes que va dissenyar hi havia la reconversió d’una antiga fàbrica de salaó de sardines en una «fàbrica de creació» amb espai per a galeries d’art (la Galeria Cadaqués, entre d’altres) i per a tallers i estudis d’artistes... Lanfranco Bombelli va morir l’1 d’agost el 2008 i també va ser enterrat a Cadaqués.
Transformar tota aquesta trajectòria en la seva tesi doctoral li va portar a Marc Arnal cinc anys de recerca, durant la qual va consultar nombrosos arxius, va fer moltes entrevistes i molts dibuixos, i va reunir moltes fotos. «Els membres del tribunal em van dir que era un treball molt cinematogràfic» que ara, amb alguns afegits, amb voluntat didàctica pensant en els seus alumnes, i editat per Comanegra, ha vist la llum en forma de llibre per ajudar a preservar el llegat d’aquests dos arquitectes que van trobar a Cadaqués el seu paradís i van contribuir a millorar-lo.
