Veure a la tribuna del Barça la progènie de l’alta burgesia industrial queixar-se de la presidència del club és, segons Roger Vinton, l’autor de La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya (Periscopi), una metàfora de l’ocàs de la seva influència. «El 1900 dictaven per on passava el ferrocarril», compara qui ha fet una dissecció de les fortunes que van marcar el destí de Catalunya al segle XIX i durant bona part del XX.
Un altre símptoma de la pèrdua de pes -i aquesta ve de dins- l’ofereix Cristian Segura, pertanyent a una estirp d’industrials del perfum que acaba de publicar Gent d’ordre (Galaxia Gutenberg), un passeig pels interiors del seu món lacrat: «Dècades enrere, l’ampliació del Prat s’hauria fet. ¿Quina oposició té la de Barajas a part d’un tuit d’Errejón?».
Ells segueixen allà
No obstant, malgrat que al cim de l’establishment barceloní hi hagi cognoms xinesos, georgians i fins i tot pakistanesos, i que el raig del gran capital vingui de fons d’inversió com Rockblock, Vanguard o Capital Research, ells segueixen allà. «Molts es van arruïnar i van desaparèixer dels llocs d’influència, però continuen sent a dalt -assenyala Andreu Farràs, autor d’Els Güell: la història d’una de les famílies més influents a Catalunya els últims dos segles (LaButxaca, 2020)-. Això sí, compartint taules i tribunes amb nouvinguts com [el ja difunt] Josep Lluís Núñez, un self made man al qual van retrehomenatge quan va ascendir a l’olimp del Camp Nou i al qual després, pels seus mals passos amb la Hisenda, van tractar com un empestat».
¿Hi ha manera de distingir-los a simple vista? «Quan tens al davant una fortuna de generacions ho perceps», afirma Vinton. I Segura, que ha compartit els codis de l’Upper Diagonal, en dona algunes pistes (heterodoxes): 1/ «En tots hi ha una certa inconsciència, com si no fossin mortals»; 2/ Porten un jersei de caixmir esparracat i un gos sense pedigrí amb la màxima elegància -«són moltes generacions ben alimentades i convivint en entorns selectes»-; 3/ «mai fan explícit el seu poder», i 4/ la transparència dels vidres de les ulleres -«he tractat tres presidents de La Caixa i no podia deixar de mirar-los»- no té rival.
I seguint en el pla ocurrent, traça una taxonomia de la gent d’ordre (la generació que va viure en la pax burgesa del franquisme). Hi ha el pal de paller («el que fa obra social»), el pijoloco («el més amoral i desinhibit de tots») i el pijoprogre («el que vol netejar el seu sentiment de culpa de classe fent-se molt d’esquerres»).
La primera categoria, la del pal de paller, està gairebé deserta després que Banc Sabadell, CaixaBank i les seves participades traslladessin les seves seus socials i fiscals fora de les fronteres de Catalunya («si de cas, queda el comte de Godó»).
De pijoloco, diu, un exemple de manual és el de Josep Cusí, l’amic íntim de Joan Carles I, al qual «van demanar que fos instructor de tir al plat de Franco i no hi va tenir inconvenient». D’altres -més entranyables-, enumera, són Mercedes Milá, Carlos Martorell o Ricardo Bofill Jr.
I al davant -i «més turmentat»- el model de pijoprogre «està ben representat per Jaume Asens», el president d’Unides Podem i comuns al Congrés dels Diputats.
Raons de la debacle
El caigut en desgràcia Fèlix Millet va dir que Catalunya estava en mans de 400 famílies, però hi ha consens en què se li’n va anar la mà. En tot cas -i malgrat que és difícil comptar-los perquè es casen entre ells-, avui resisteixen unes 20 famílies. El principi del final podria situar-se en el desarrollismo (1959-1975), l’embrió de l’Estat del benestar. «Alguns membres de les classes mitjanes -proporcionalment no gaires- van poder accedir a les elits socials gràcies al seu èxit empresarial», explica Andreu Farràs.
Mentre l’ascensor social pujava gent que engrossia les files del funcionariat o tenia empreses amb contractes amb l’Administració pública, la globalització anava tancant fàbriques a Detroit i a Sabadell. Molts hereus van vendre patrimoni industrial per invertir en immobles les rendes dels quals els asseguressin continuar al seu núvol de cotó, tot i que mantenir les distàncies va resultar més incòmode. Els nous agents de poder econòmic i polític van començar a envair les seves zones d’exclusivitat («he vist Pilar Rahola escriure els seus articles a la sala de dòmino del Polo», confessa Segura, a tall d’exemple).
El món es tornava líquid. Internet va democratitzar la informació, va accelerar la internacionalització i va complicar el manteniment de quotes monopolístiques. Els actors del nou tauler interactuaven amb l’opinió pública. Van sorgir perfils com els de Jaume Roures (Mediapro), que va començar de linotipista i avui té un patrimoni de 230 milions d’euros, o José Elías (Audax Renovables), que va sortir de l’extraradi de Badalona i, comercialitzant energia, ja va pels 1.000 milions d’euros.
De la fossilització se’n van salvar alguns com Carlos Tusquets Trías de Bes o els García-Nieto, que van veure el futur en la indústria dels diners, o -millor encara- els que van invertir en economia digital, com Oscar Pierre, fundador de la plataforma Glovo [vegure gràfic]. En tot cas, la influència política s’havia volatilitzat. «Els Valls-Taberner, que van començar amb el tèxtil i estan emparentats amb altres cognoms, només tenen poder per col·locar algun pilot de Fórmula 1», argumenta Segura. Per entelar encara més els caps de setmana a la Cerdanya, el 2008 va esclatar la bombolla immobiliària, i el 2012 es va accentuar la crisi de l’eurozona.
Viatge al sobiranisme
Pau, estabilitat i ordre havien estat el substrat de l’oasi català. Regnava la germandat entre les famílies. Els Fisas (PP), Trías (CiU) i Maragall (PSC) no es feien mal. Fins que la (nova) política es va convertir en un agent disruptiu. Antoni Vila Casas, magnat farmacèutic, mecenes i expresident de la patronal Farmaindústria, va declarar sense embuts: «Soc independentista perquè Espanya no ens tracta bé, ni ens tractarà bé mai». La zona alta de Barcelona -excepte al triangle de Tres Torres, Ganduxer i Reina Victòria- va passar de votar CiU a donar suport a JxCat. Una notòria raresa. Segons Segura, per «adscripció a la tribu» -Artur Mas dibuixava una Dinamarca del sud-, per la crisi en arca pròpia i per un punt de «frivolitat». «Com que és gent que no té una idea elaborada del que és el debat públic -prossegueix Segura-, no van entendre, o han entès tard, que no es tractava d’un joc».
Andreu Farràs dubta que el sentiment sigui majoritari -«si ho hagués sigut, el procés hauria tingut un desenvolupament diferent»-; però Roger Vinton considera que «fins i tot les famílies més espanyolistes en el fons estan fins al capdamunt d’Espanya» (les agències de ràting desconfien del made in Spain i allunyar-se’n apareix com una manera de protegir el corral).
Món flotant
Ja res és el que va ser. Un dels cognoms més top de les 20 famílies que queden actualment -prefereix l’anonimat per no enterbolir la pròxima reunió del clan- reconeix que la situació li provoca «una barreja de curiositat, riure i pena». La compara amb una tira de Quino en la qual es veu un prohom al seu despatx, amb els retrats de l’avi, el pare i una gràfica que cau en picat, parlant per telèfon. «¡No sap amb qui està parlant!», diu.
Però malgrat la globalització, les crisis, el procés independentista i fins i tot la pandèmia, en el món flotant del Golf el Prat, el Tennis Barcelona o el Club Churchill, ningú sembla sentir que és mortal.
