Encara que no ho pugui semblar, la vida no ha canviat tant des que van aparèixer els primers homo sapiens en terres gironines fa més de 500.000 anys. Néixer, créixer, alimentar-se i morir, o experiències com lluitar, tenir fe, o gaudir del temps, són vivències en les quals ens podem emmirallar més del que ens pensem amb els nostres antecessors. El Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) a Girona ha il·lustrat aquest paral·lelisme per mitjà de «tresors» d’altres èpoques exhibits a Sant Pere de Galligants en el marc del seu 175è aniversari. Unes joies arqueològiques que ens acosten la història humana del nostre territori, agrupades sota el paraigua de l’exposició El temps de la memòria.
Les peces no tan sols brillen pel seu estat de conservació o la seva bellesa, sinó que tothom pot identificar prou clarament i, fins i tot empatitzar amb aquelles persones que les havien fet servir en l’època prehistòrica, en el temps dels ibers, o l’etapa grecoromana o medieval, just en el mateix territori que habitem avui.
Biberons, cassoles i nines
«Hi ha un biberó grec sencer. No n’havia vist mai cap, d’una peça», remarca el responsable del museu i doctor en arqueologia, Ramon Buxó, referint-se a una de les primeres peces que apareixen a la mostra. No ha estat fins fa ben poc que els biberons han canviat. Si un gironí del segle passat l’observés, probablement l’identificaria ràpidament amb un biberó. Buxó explica que l’estri del segle VI aC té una estreta similitud amb els de fa tan sols cent anys, que eren de ceràmica i tenien la mateixa forma.
Altres objectes quotidians que ens aproximen a un passat no tan aliè són un mirall romà de bronze, ganivets i cassoles de fa 4.000 anys, o peces de vaixella ornamentades amb delicades decoracions. «Hi ha obres que estan molt ben fetes estèticament, però potser només serveixen per beure aigua», indica Buxó. N’és un exemple un vas ceràmic amb forma d’animal, el cap del qual representa el déu fluvial de la mitologia grega, Askos (s. VI-V aC), que es va trobar a les excavacions d’Empúries. Contemplant peces com aquesta, «t’adones que potser a casa també tens una vaixella que només treus en comptades ocasions perquè aquell dia és especial», diu Buxó, evidenciant el paral·lelisme amb el passat.
Fins i tot hi ha proves que demostren com el gaudi i l’entreteniment també eren importants per als nostres antecessors; especialment entre els qui s’ho podien permetre. Una clara mostra d’això són les nines gregues de terracota, també descobertes a Empúries. Unes joguines que fins i tot tenien braços i cames articulades, i que, igual que avui, eren guarnides amb vestits i complements que seguien la moda del moment.
Una altra troballa que ens dona pistes d’aquest oci es descobreix parant atenció a les pintures decoratives d’objectes. En una d’elles, els arqueòlegs s’hi van trobar «escenes en gerres gregues on veus soldats que estan jugant a un joc semblant als escacs per poder passar les hores», descriu el responsable del museu.
I qui no coneix d’algú que té gravat el nom o unes inicials en un instrument o una peça de roba, o fins i tot s’ha «tunejat» un cotxe? Doncs aquesta inquietud per plasmar la identitat pròpia en els objectes no és nova, i ja aflorava en eines o armes de fa segles o mil·lenis. És el cas, per exemple, d’un arpó de l’època prehistòrica que es feia servir per caçar. «Hi havia interès en poder marcar diferències o personalitzar una cosa que potser seria banal i convencional», subratlla Buxó.
Un discurs de mida humana
La voluntat és que aquests més de 300 tresors ajudin a «entendre la condició humana», afirma l’arqueòleg. Una tria difícil tenint en compte que l’exposició permanent a Sant Pere està formada per més de 3.000 peces, i en tenen prop de 70.000 de guardades, provinents de les diferents excavacions de les comarques gironines.
També per acostar els humans del passat als d’avui, el museu ha decidit deixar enrere la tradicional cronologia que sol ordenar les exposicions per innovar i construir el relat des d’una perspectiva humana. «No anem per períodes», apunta Buxó, sinó que «hi ha un fil més antropològic, des del moment del naixement fins al moment de la mort». Així, les peces s’ordenen segons la funció que complien o la necessitat que cobrien: néixer, menjar, produir, gaudir, lluitar i morir, en una quarantena de punts del territori gironí (avui, jaciments).
I, en cada etapa, la mostra té l’habilitat d’ensenyar com els objectes han anat evolucionant des del paleolític. «Trobes peces de diferents moments, que poden estar barrejades però estan organitzades per explicar un element, sobre la producció, sobre el moment de la mort, o de l’armament», diu Buxó. «Pots adaptar els objectes per explicar això». D’aquesta manera, el discurs «permet entendre com nosaltres, com a humans, hem sabut adaptar-nos», argumenta el director, tot afegint que «en un context en què potser et falta tecnologia, assumeixes la vida d’una altra manera».
175 anys d’història
Amb aquesta exposició, el Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona també rememora els seus 175 anys de vida, complerts l’any passat però amb la celebració interrompuda per la pandèmia. Durant aquest temps, el MAC gironí ha centralitzat una forta activitat arqueològica de gran renom per entendre el passat, conservant, difonent i tenint cura del patrimoni. «Les comarques de Girona són molt actives a nivell d’arqueologia, en tots els sentits, des de la prehistòria fins a l’època romana i fins i tot medieval», remarca Buxó. En aquest sentit, destaca dues seus més del MAC: Ullastret, lligada al món ibèric, i Empúries, reflex de les èpoques grega i romana. Aquestes han estat clau perquè han despertat «molt interès i molt reconeixement, no només d’investigadors sinó del públic en general».
«Com a seu d’un Museu nacional a Girona, som els que custodiem els materials arqueològics, que guardem al centre de Pedret», on també s’hi troben els laboratoris per la conservació de les troballes, explica el director. En tota aquesta activitat, Buxó també subratlla la importància del suport que reben de la Universitat de Girona (UdG), «fonamental per tota la part de projectes arqueològics de recerca».
Tot plegat, queda reflectit en una altra exposició paral·lela instal·lada al claustre del monestir, que fa un repàs a aquesta història del museu en diferents etapes, des de la seva fundació l’any 1845 fins ara.
REPTES DE FUTUR
De cara a les properes etapes i els projectes de futur del museu, el director del MAC a Girona, Ramon Buxó, destaca dos objectius «a curt i mitjà termini». D’una banda, «la millora de l’exposició permanent, i de tot el discurs museogràfic per fer un Museu d’Arqueologia modern», apunta. «A vegades, els museus són una mica durs», lamenta Buxó, «pot semblar que només estan fets pels especialistes». De fet, en aquest sentit s’ha fet un primer pas amb El temps de la memòria, que ha deixat enrere l’ordre cronològic.
L’altre repte és aconseguir que el monument on estan ubicats sigui completament accessible. Esperen avançar «el més aviat possible» en aquesta línia.
