Les aventures d’un jove els principals interessos del qual són la violació, la ultraviolència i Beethoven», deia l’eslògan promocional de La taronja mecànica, anticipant així l’estatus que el novè llargmetratge de Stanley Kubrick no trigaria a adquirir: el de ficció de culte, de pel·lícula perillosa, d’obra tabú.
Va ser prohibida durant anys en països com el Brasil, Singapur, Sud-àfrica o l’Espanya de Franco, i en altres se la va acusar d’inspirar onades d’atroços crims. En els 50 anys transcorreguts des de la seva estrena mundial -avui mateix es compleix l’aniversari- ha estat emulada, parodiada i incorporada al codi genètic de la cultura pop. La seva influència es percep en escriptors com J. G. Ballard, Philip K. Dick, William Gibson i Chuck Palahniuk, i en ficcions celebèrrimes com American Psycho i Los juegos del hambre. S’assumeix que el seu protagonista va inspirar icones musicals com Ziggy Stardust i Johnny Rotten, i la seva estètica ha estat reciclada per capdavanters del mainstream com Madonna, Kylie Minogue i Lady Gaga. És una de les pel·lícules més vegades homenatjades a Los Simpson.
Basada en el llibre homònim d’Anthony Burgess, recordem, La taronja mecànica se centra en un jove sociòpata anomenat Alex DeLarge, que lidera una colla de malfactors aficionats al robatori, l’assalt i l’agressió i que, després de ser empresonat per l’assassinat d’una dona, és sotmès a un tractament pavlovià experimental que, se suposa, eliminarà tots els seus impulsos criminals. A partir d’aquesta premissa, la pel·lícula proposa una irònica reflexió sobre el lliure arbitri i els mecanismes del control estatal sobre l’individu que queda perfectament resumida en la seva seqüència més famosa, en què Alex és forçat a contemplar amb els ulls ben oberts imatges de sexe, violència i Adolf Hitler.
Futur distòpic
Més enllà dels freqüents moments de brutalitat que el seu metratge inclou, allò que principalment li va atorgar el seu poder de seducció i el seu impacte cultural immediat va ser el concepte de futur distòpic ideat per Kubrick, basat en l’agressiva combinació d’efectes visuals, una escenografia recolzada en arquitectura brutalista i imatgeria sexual tant en el vestuari com en els decorats i una banda sonora plena de versions futuristes de clàssics de Beethoven, Purcell i Rossini a càrrec de la compositora trans Wendy Carlos.
A tot plegat sens dubte hi va contribuir el treball interpretatiu de l’actor Malcolm McDowell, un desplegament de carisma insolent fins i tot quan -especialment llavors- el seu personatge canta i balla la cançó Singin’ in the rain mentre colpeja una parella o quan, al final de la seva peripècia, practica sexe salvatge davant d’una audiència de badocs vestits com a membres de la cort de Lluís XIV mentre exclama: «Em vaig curar bé!».
La taronja mecànica va arribar primer als cines als Estats Units, on Kubrick es va veure obligat a tallar 30 segons de metratge per evitar la classificació X i arribar així a un nombre més gran de sales; l’enrenou causat per la seva estrena es va veure ràpidament mitigat un parell de setmanes després, quan l’Acadèmia de Hollywood va incloure la seva versió íntegra entre els títols nominats a l’Oscar en quatre categories, entre elles Millor Pel·lícula i Millor Director.
Director amenaçat
A la Gran Bretanya, en canvi, la controvèrsia va anar molt més enllà de debats iracunds en premsa entre defensors i opositors. Els diaris es van omplir de cartes de lectors que asseguraven haver estat assetjats als carrers per «joves corpulents vestits gairebé exactament» com Alex i els seus sequaços, i diversos informes policials i judicials van identificar la pel·lícula com a font d’inspiració de tota una sèrie d’assassinats , violacions i actes de vandalisme. A principis de 1973 Kubrick va exigir que fos retirada dels cinemes britànics, en part a causa de les amenaces de mort de què ell i la seva família eren objecte a causa d’ella, i va continuar impedint que fos projectada al país, la seva llar adoptiva , fins a la seva mort 26 anys després.
Avui, La taronja mecànica segueix plantejant qüestions sobre la difusa distinció entre la violència exercida il·legalment per l’individu i la sancionada per l’Estat, sobre la responsabilitat moral que els artistes han d’assumir a través de les seves obres, i sobre si veure pel·lícules que exploren els aspectes més foscos de la condició humana ens converteix en còmplices de la violència que impera en la societat. La seva estètica retrofuturista, a més, continua sent un referent.
Si malgrat això se la sol considerar com la que ha envellit pitjor de totes les pel·lícules del seu director és perquè, inevitablement, la seva capacitat per impactar, escandalitzar i enfurismar s’ha esvaït. Cinc dècades després, acomodada en els catàlegs de les plataformes de vídeo sota demanda, ha estat objecte d’una conversió similar a la que pateix el seu propi protagonista quan la propensió a la violència i el crim li és convenientment inhibida.
