Durant set anys Damon Albarn i Justine Frischmann van ser una cosa així com els Mick Jagger i Marianne Faithfull del britpop. A mitjans dels 90 tots dos triomfaven al capdavant de Blur i Elastica, les seves respectives bandes. Eren joves, ofensivament fotogènics i la premsa adorava la seva arrogància. Tot i que el que pocs sabien és que, en la més estricta intimitat, la seva relació estava molt lluny de ser idíl·lica. Com tants altres tocats per la vareta de la notorietat, els excessos de la fama els van passar factura. De fet, en el documental Damon Albarn «Un cuento inglés moderno», que s’acaba d’estrenar a Movistar+, el també artífex dels animats Gorillaz no esmenta ni una sola vegada la seva ex.
Dècades després d’agafar camins diferents, les seves velles picabaralles continuen latents. Des de petita, Justine ha pintat prou bé i fantasiejava amb la idea de ser artista. Però davant la negativa del seu adinerat pare, el prestigiós enginyer Wilem William Frischmann, va optar per estudiar arquitectura al University College de Londres. Allà va conèixer el seu primer nòvio, Brett Anderson, amb qui va fundar el 1989 els encara en actiu Suede. Tot semblava anar d’allò més bé entre ells. Això no obstant, l’any següent, Albarn es va quedar meravellat en veure-la tocar al Zap Club de Brighton. I no precisament pels seus dots amb la guitarra. «Després d’aquella nit es va encarregar de buscar-me», va revelar Frischmann a les pàgines de The Guardian el 2003. «Em va trucar per telèfon per oferir-nos un concert i em va anunciar que jo era l’elegida, que ens casaríem i que no tenia elecció. Em vaig quedar bastant sorpresa: ningú m’havia dit això abans. Era molt guapo. Tenia uns ulls blaus enormes».
Anderson va poder fer poc. La primavera del 1991 Frischmann no només va abandonar Suede, sinó que es va refugiar en els braços d’Albarn. «Teníem una relació bastant inusual», va confessar a la publicació. «Ens consideràvem bastant moderns i no ens afectaven les mateixes regles que els altres. Allò de ser oberts no em feia gens de gràcia, però no hi havia cap altra opció. Si surts amb Damon, tindràs una relació oberta».
EL preu de l’èxit
El 1994, tan aviat com Blur es va enfilar fins al número u de les llistes britàniques amb l’àlbum Parklife, Albarn va tenir una crisi nerviosa. Tot i que si un any va marcar el principi del final, va ser el 1995: el mateix en què Elastica (el quartet que Frischmann va formar amb el bateria Justin Welch, la baixista Annie Holland i la guitarrista Donna Matthews) va vendre un milió de còpies del seu homònim debut. La majoria, als Estats Units.
«Per Damon va ser difícil quan Elastica va començar a tenir cert èxit a Amèrica. És curiós. Tots dos crèiem que estàvem massa evolucionats per als rols de gènere clàssics, però mirant cap enrere, ell pensava que la seva banda era més important que la meva perquè era el noi. I en certa manera, jo també ho pensava», va declarar a la revista Uncut el 2017. El pitjor, de tota manera, encara no havia arribat. A causa de la frenètica agenda de concerts d’Elastica als Estats Units, l’any 1995 la parella només va conviure tres setmanes a la seva nova casa de Notting Hill.
A això, s’hi van sumar un parell de conflictes més: la creixent addicció a l’heroïna de Frischmann, una vegada va acabar la gira el 1996, i l’assetjament de la premsa sensacionalista. «És difícil per a qualsevol sobreviure a l’atenció dels tabloides. Nosaltres érem unes criatures. Estàvem sota molta pressió i no ens vèiem gaire una vegada que tot va començar. A més, ell bevia molt. Era un caos. No podríem haver sobreviscut. No érem prou madurs», va reflexionar el 2017.
«INSENSATA» FORMA DE VIDA
Tot i les seves notòries infidelitats, Albarn va persuadir Frischmann perquè deixés d’actuar i tinguessin un fill. Per un moment ella s’ho va plantejar seriosament, però no es va atrevir a fer el pas perquè els fonaments de la seva relació ja estaven massa malmesos. Com va apuntar a The Guardian: «Havia arribat a un punt en què no era una manera assenyada de viure. Havíem deixat de remar en la mateixa direcció. No dormíem al mateix llit. I feia temps que no ho fèiem, diguem de passada».
La primavera del 1998, finalment, van trencar. Una vegada soltera, Frischmann va abandonar l’heroïna i es va refugiar a l’estudi per gravar el segon i últim llarg d’Elastica, aquell The menace que va aterrar a les botigues el 2000. Un any més tard, davant la freda rebuda de les seves noves cançons per part del públic i la crítica, va dissoldre la banda. En l’actualitat, allunyada del focus mediàtic, viu a la badia de San Francisco amb el seu marit, un científic climàtic anomenat Ian Faloona, i es dedica a la seva gran passió: la pintura. A diferència d’Albarn, Anderson atresora alguns dels seus quadros.
