Qualsevol motiu és bo per celebrar l’existència de Monty Python, l’irreverent sextet que, amb 45 programes televisius de mitja hora i tres pel·lícules originals, va dinamitar les bases de la comèdia tradicional i va construir els fonaments de l’humor audiovisual modern.
La recent publicació de Monty Python. Autobiografía per Libros del Kultrum (en realitat, una reedició en format manejable de l’obra que fa més de 15 anys va llançar al mercat la ja desapareguda editorial Global Rhythm Press en un monumental volum de luxe) és un magnífic pretext per tornar a revisar els Python i la seva inigualada barreja d’erudició cultural, comicitat verbal, deliri visual, surrealisme animat, cançons satíriques i bromes absurdes.
«Els que canvien el món no ho fan necessàriament a bombo i plateret; de vegades ho fan just quan la gent està mirant cap a una altra banda», apunta al llibre l’escriptor i crític de cinema Bob McCabe, que entre 1998 i 2003 es va encarregar de donar forma a Monty Python. Autobiografía a partir d’extenses converses amb els membres del grup John Cleese, Terry Gilliam, Eric Idle, Terry Jones i Michael Palin (el sisè python, Graham Chapman, havia mort el 1989, encara que s’hi inclouen declaracions seves extretes d’entrevistes anteriors).
Doncs bé, els Monty Python van fer justament això: canviar el món quan la gent estava mirant cap a una altra banda. I ho van fer el 5 d’octubre del 1969, amb l’emissió del primer episodi d’un programa que la BBC havia encarregat a aquesta colla de dements sortits d’Oxford i Cambridge per emplenar la franja nocturna. El seu títol: Monty Pyhton’s Flying Circus. Aquella explosió d’enginy iconoclasta que va sacsejar el panorama televisiu britànic i es va allargar durant quatre temporades va tenir continuïtat al cinema amb tres pel·lícules memorables: Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores (1975), La vida de Brian (1979) i El sentido de la vida (1983). La segona, una paròdia de la febre messiànica que va propiciar el naixement del cristianisme, està considerada amb justícia com una de les millors comèdies que ha donat la història del cine. Així és com la recorden els seus artífexs des de les pàgines d’Autobiografía.
El naixement de Brian
Amb l’èxit de Los caballeros de la mesa cuadrada... als Estats Units, els membres de Monty Python van començar a guanyar «diners de veritat», de manera que van acceptar considerar la idea d’aparcar durant un temps els projectes individuals i aprofitar l’onada amb un nou film. El germen de La vida de Brian va ser una genial ocurrència d’Eric Idle, que, avorrit de les preguntes dels periodistes sobre si el grup tenia algun projecte en marxa, va suggerir respondre que la seva propera pel·lícula es titularia Jesucrist: ànsies de glòria.
Gilliam: «Érem a Amsterdam, en un pub ple de gent, i recordo que Eric es va asseure a taula i ho va deixar anar a boca de canó: Jesucrist: ànsies de glòria. La resta ens moríem de riure, ens va semblar un títol molt graciós. Vam saber a l’acte que era una bona idea i ens vam plantejar fer alguna cosa sobre Jesús i el cristianisme. No vam trigar a adonar-nos que Jesús era un paio legal, bona gent, i no podíem fer conya d’ell així com així. Aquesta va ser la raó per la qual al final vam decidir vam decidir crear Brian, una mena de sòsies de segona fila».
Cleese: «Al principi, La vida de Brian havia de ser una pel·lícula sobre Judes Iscariot, un paio que sempre arribava tard. […] Judes no assistia a l’últim sopar perquè la seva dona havia convidat uns amics a casa seva i havia de quedar-s’hi, encara que pensava passar-se després a prendre unes copes amb Jesús i els altres deixebles. A mi la idea em semblava molt divertida, però va ser una de les primeres a descartar-se».
Palin: «Se’ns va fer força difícil trobar el to adequat. Al principi vam acordar documentar-nos sobre la Bíblia i el període històric en qüestió i veure què en treiem en clar. Aviat van sorgir possibles idees i una que ens va agradar especialment va ser que a Judea es visqués una època d’autèntic fervor messiànic. Aquesta idea va ser la clau i va donar peu a la creació d’un personatge que no fos Jesús però que visqués una vida paral·lela; el veí de la porta del costat, com qui diu».
Gilliam: «Va ser una manera curiosa d’evitar caure en la blasfèmia. La meva mare, que és una cristiana practicant i fervorosa, va veure la pel·lícula i no hi va trobar cap problema, doncs no parla de Jesús».
L’entrada més cara
Els Monty Python van escriure La vida de Brian seguint el mateix procediment que havien utilitzat a Flying Circus: cadascú se n’anava pel seu costat a escriure escenes i esquetxos i cada cert temps es reunien per posar el material en comú i aprovar o descartar les idees exposades.
A proposta d’Idle, el gener del 1978 se’n van anar a les Barbados per donar els últims retocs al guió. Poc després, i amb el projecte ja en marxa, la companyia EMI, que havia de finançar la pel·lícula, es va fer enrere per decisió del seu director executiu, Bernard Delfont. Va ser llavors quan l’ex Beatle George Harrison, amic personal d’Idle i fan del grup, va acceptar hipotecar la seva mansió neogòtica de Friar Park, a Anglaterra, per aconseguir els quatre milions de lliures que van salvar el film.
Palin: «Ens van dir que el president d’EMI va fer una ullada al guió, que fins aleshores no li havien ensenyat, i li va semblar ofensiu. ‘No ho finançarem, de cap manera’ va dir. Va ser un cop duríssim, perquè ja hi havia gent a Tunísia, gran part dels diners s’havien consignat i ens van dir que anaven a cancel·lar-ho, sense més. Què passaria amb la gent que ja s’havia desplaçat? I el plató de Tunísia? Va ser aleshores quan Eric va decidir trucar a George Harrison, a qui havia conegut a Los Angeles. George era un incondicional dels Python i va aconseguir els diners en un obrir i tancar d’ulls».
Idle: «George va hipotecar casa seva i va aconseguir els diners. Va ser extraordinari. La va finançar ell sol perquè volia veure-la. Devia ser l’entrada per al cinema més cara de la història. Déu el beneeixi».
Palin: «La reacció d’EMI ens va acabar de convèncer de la necessitat de rodar la pel·lícula. Semblava que de certes matèries no pogués parlar-se’n, i aquesta era just l’actitud ignorant i irreflexiva que nosaltres miràvem de denunciar».
Lapidar abans de dinar
El rodatge de La vida de Brian va resultar molt més plàcid que el de Los caballeros de la mesa cuadrada... Amb la decisió de deixar que Terry Jones dirigís la pel·lícula en solitari i Gilliam s’ocupés de la part artística, el grup es va estalviar les escenes de tensió que s’havien produït durant la filmació de l’anterior film. El benigne clima de Tunísia i l’afany que Graham Chapman va posar a mantenir-se sobri també van contribuir al bon ambient general.
Cleese: «Terry Gilliam dirigia ja superproduccions milionàries i, en canvi, a mi em semblava que l’estil de direcció de Jones s’emmotllava molt més al nostre tipus de cinema, o almenys al que teníem al cap, doncs Gilliam és bàsicament un director de llargmetratges i a Jones se li dóna millor la direcció dels esquetxos còmics»..
Gilliam: «No crec que John o Graham pensessin en termes cinematogràfics en cap moment; s’acontentaven amb aparèixer de tant en tant, fer les bromes i passar l’estona de la manera més còmoda possible. I no és que em semblés malament, però no era el que jo volia fer».
Cleese: «Va ser el rodatge més plaent de la meva vida i m’ho vaig passar d’allò més bé. El primer dia no m’acabava de creure que haguéssim acabat l’escena de la lapidació abans de dinar».
El costat brillant de la vida
Donar-li a la pel·lícula un final enginyós sense atraure’s les ires de tota la cristiandat va resultar un desafiament de gran complexitat, perquè calia abordar el delicat assumpte de la crucifixió. Palin i Jones es van encarregar d’escriure els darrers vint minuts del guió i van resoldre l’embolic de forma brillant i molt divertida. L’afegit d’última hora de la cançó d’Eric Idle Always look on the bright side of life va convertir el tancament en una cosa directament antològica.
Cleese: «Quan vam rodar l’escena de la crucifixió molts de nosaltres estàvem molt malalts, cosa que no deixa de tenir la seva gràcia. ‘Per si no n’hi havia prou amb aquesta grip de merda, ara van a crucificar-nos’, pensava».
Idle: «Passar tres dies crucificat va ser una experiència molt enriquidora, espiritualment. Durant tres dies la rutina va consistir a arribar al plató, trobar una creu amb el teu nom, Senyor Idle, i enfilar-t’hi. Allà dalt, a un li donava per pensar: ‘Així devia ser, però una mica més dolorós’. No és que fos realment dolorós, però feia fred i per descomptat no era molt confortable. A més, si tenies ganes de pixar no hi havia cap de les tres escales lliure. ¡Típic!».
Idle: «Érem a casa de Terry Gilliam i no teníem ni idea de com acabar la pel·lícula. ‘Ha d’acabar amb una cançó’, els vaig dir, i tots vam coincidir en què seria molt divertit acabar amb un número musical cantat des de la creu. ‘Un de molt alegre’, vaig afegir. Me’n vaig anar directe a casa i allà la vaig compondre. L’endemà els altres la van escoltar i van saltar: ‘Ja està!».
Cleese: «Quan vam escoltar la cançó vam saber que era perfecta. Jo diria que el de La vida de Brian és un dels finals més aconseguits de la història del cinema còmic».
Idle: «La cançó va ser un èxit, però a la tele no podien posar l’escena en la qual la cantàvem, perquè les creus estaven prohibides. Si l’haguéssim cantat des de la forca no haurien tingut cap objecció».
Els esbirros del diable
L’estrena de la pel·lícula va suscitar una onada de protestes (no només de grups cristians; també hi va haver jueus que es van sentir ofesos pel film) i de prohibicions. Com sol passar, la controvèrsia va servir per engreixar la taquilla. La vida de Brian es va convertir en una de les produccions amb més èxit de la història del cinema britànic i George Harrison va poder salvar la seva mansió.
Cleese: «La veritat és que ens va sorprendre una mica, però tampoc ens vam espantar, doncs era evident que la gent que protestava era una mica simplona. Deien coses del tipus: ‘Els Monty Python són esbirros del diable’. A mi, personalment, em sembla un eslògan boníssim».
Jones: «La primera manifestació va ser la de l’Associació de Rabins de Nova York, que es queixaven de l’ús del mantell ritual de pregària jueu a l’escena de la lapidació. Evidentment, nosaltres ni tan sols sabíem què era un mantell de pregària».
Idle: «No vam haver de publicitar-la perquè es va convertir en notícia i va començar a sortir als informatius de la televisió».
Jones: «A Noruega es va prohibir la seva exhibició i a Suècia van aprofitar per publicitar-la com ‘una pel·lícula tan graciosa que l’han prohibit a Noruega’».
