La veu que no s'apaga mai

Hi va haver un temps en què les emissores de ràdio i els escenaris dels grans teatres es van poblar de vocalistes de veu melodiosa i seductora que interpretaven balades les lletres de les quals explicaven dolces històries d’amor. Se’n deia crooners. Els recolzaven orquestres de molt vent i molta corda, i quan actuaven en cabarets i sales de ball s’acompanyaven de big bands de jazz conduïdes per grans mites del gènere: Count Basie, Duke Ellington, Quincy Jones…

Nat King Cole, Bing Crosby, Dean Martin, Perry Como… formaven part d’aquella generació de vocalistes amb les cançons dels quals es van enamorar milions de parelles a tot el món. L’últim supervivent d’aquella dinastia, Tony Bennett, va continuar fins ahir mateix a la bretxa, amb més de 90 anys, actuant en concerts i fent duets amb Barbra Streisand, Norah Jones, Lady Gaga o Amy Winehouse.

A una d’aquelles big bands, la de Tommy Dorsey, s’hi va incorporar a finals dels anys trenta Frank Sinatra, un joveníssim vocalista amb bona presència que cridava l’atenció per l’estil amb el qual interpretava les cançons i per una veu molt personal, amb un fraseig exquisit, diferent del de tots els que en aquells anys triomfaven com a crooners. Era la veu ideal per transmetre les emocions i els sentiments d’aquelles balades i els seus concerts provocaven en les fans una histèria col·lectiva que no es tornaria a repetir fins als anys seixanta amb els Beatles. Amb la banda de Dorsey, Frank Sinatra va aconseguir el 1940 el seu primer número 1 a la llista de la revista Billboard, I’ll never smile again, i va rodar la seva primera pel·lícula, Las Vegas nights, amb la RKO. Altres èxits amb aquesta banda van ser Imagination i Night and day.

Quan Sinatra va voler independitzar-se de Tommy Dorsey per gravar amb la discogràfica Columbia, aquest el va obligar a complir una clàusula lleonina del seu contracte per la qual durant molts anys es va embutxacar un terç dels guanys del cantant. Algunes fonts diuen que van ser les relacions de Sinatra amb la màfia les que «van convèncer» Dorsey perquè renunciés a aquella clàusula vitalícia que ja l’havia fet milionari. Amb Columbia, Sinatra va aconseguir grans èxits amb temes com You’ll never know i people Will say we’re in love.

La resta forma part de la història d’un mite: centenars de discos, més de mil cançons, desenes de pel·lícules i reconeixement internacional de la seva veu i de la seva figura. Va morir octogenari a Los Angeles el 14 de maig de 1998, ara fa 25 anys, però les seves cançons continuen acompanyant no només els nostàlgics d’aquells anys sinó també les noves generacions.

Música, cine, política, dones

Fill d’immigrants italians als Estats Units, Frank Sinatra va començar a cantar acompanyat de la pianola que el seu pare, un boxejador retirat, tenia a la taverna que regentava a Hoboken (Nova Jersey). Va heretar de la seva mare l’interès per la política i les seves simpaties pel Partit Demòcrata, en el qual ella militava i al qual Sinatra va aportar generoses donacions. Va elogiar públicament Franklin D. Roosevelt però amb els anys va anar derivant cap al republicanisme fins a acabar donant suport a Ronald Reagan en la campanya electoral de 1980.

A Frank Sinatra sempre se’l recordarà per les seves cançons i molt poc per les seves pel·lícules, més de cinquanta, malgrat haver guanyat un Oscar pel seu paper a D’aquí a l’eternitat (Fred Zinnemann, 1954). No obstant això, són considerables els seus treballs a El missatger de la por, Ellos y ellas (amb Marlon Brando), Lleveu àncores, Un dia a Nova York, L’home del braç d’or, L’ombra d’un gegant (amb Kirk Douglas, Yul Brinner i John Wayne), Alta societat… a les ordres de directors com George Sidney, Stanley Donen, Otto Preminger, John Huston, Mankiewicz o Frank Kapra.

Es va casar molt jove amb la italoamericana Nancy Barbato, aficionada com ell a la música de jazz i admiradora de Bing Crosby, però els seus romanços amb actrius com Lana Turner i Marilyn Maxwell van complicar la seva vida sentimental i van perjudicar també la seva carrera professional en una Amèrica de moral conservadora que exigia als personatges públics un comportament sense tatxa. Els escàndols van augmentar amb el seu romanç amb Ava Gardner, que va provocar la separació del matrimoni i el començament de les relacions tempestuoses de la nova parella, que va celebrar el casament el 1951 i el divorci dos anys després.

Les seves relacions amoroses van continuar amb Judy Garland, Kim Novak, Lauren Bacall, Marilyn Monroe, Juliet Prowse… sense que amb cap d’elles arribés a l’estabilitat que deia estar buscant. Amb Mia Farrow es va casar el 1966 i es va divorciar l’any següent. El 1972 va semblar per fi trobar la calma amb la model Barbara Marx, ex del menor dels famosos Germans Marx, que va romandre amb Sinatra fins a la seva mort.

Altres escàndols van venir a sumar-se amb The Rat Pack, un grup d’amics amb els quals alternava enregistraments i concerts (Jerry Lewis, Dean Martin, Peter Lawford i Sammy Davis Jr.) i amb els quals celebrava festes que moltes vegades acabaven en orgies sexuals regades amb abundància d’alcohol i drogues.

Els de la seva inestabilitat sentimental van ser els anys més negres de la seva carrera, quan tampoc no triomfaven les seves pel·lícules ni les seves cançons fins al punt que el 1952 Columbia i la MGM no li van renovar contracte. El rescat va venir de la mà d’una nova discogràfica, Capitol Records, i de Nelson Riddle, un músic que va entendre millor que ningú com havien de ser els arranjaments de les cançons per a aquella veu que encara era prodigiosa.

Els seus nous discos, més ambiciosos, es nodreixen ara més de jazz i swing. L’èxit va ser fulminant amb temes com Young of heart o I’ve got you under my skin, que van tornar Sinatra al capdamunt del panorama internacional. La seva cançó Come dance with me va romandre 140 setmanes a les llistes.

El 1960 va fundar la seva pròpia discogràfica, Reprise, amb la qual va guanyar fama i diners com a productor d’estrelles del rock (Neil Young, Joni Mitchel o el mateix Hendrix), amb discos propis com Strangers in the night, It was a very good year, Fly me to the moon o My way, i amb els enregistraments de fitxatges com Count Basie, Quincy Jones i Tom Jobim.

La competència de Capitol, que inundava el mercat amb reedicions dels vells enregistraments i els inèdits que Sinatra havia deixat a la companyia, el va obligar a acceptar una oferta de Warner per adquirir Reprise. Tot i aquestes ensopegades, els seus últims anys van ser dels millors de la seva carrera, amb concerts a tot el món, enregistraments d’èxit, programes de ràdio i xous de televisió amb grans audiències, i les seves inoblidables cançons de sempre que continuaran recordant-lo durant molts anys més.

Subscriu-te per seguir llegint