Meduses: com reconèixer les perilloses

Són espècies la presència de les quals al medi és necessària per mantenir l’equilibri ecològic al mar. Però, òbviament, les meduses no són benvingudes pels banyistes que volen fer una capbussada a la platja. Tots els estius apareixen al litoral espanyol, a causa de múltiples factors. Aquest llistat, procedent del Ministeri per a la Transició Ecològica, inclou les espècies més freqüents a les costes i el grau de perillositat que representa la seva picada, sovint urticant i de vegades fins i tot perillosa per a l’ésser humà.

Acàlef cresp

(cotylorhiza tuberculata)

També se la coneix com a medusa d’ou ferrat precisament per la seva característica aparença. Té forma i color d’un para-sol aplanat, marró groguenc, amb una mica de verd i una destacada protuberància central de color ataronjat. Sol tenir entre 20 i 35 centímetres de diàmetre. Habita tant en aigües obertes com a la costa, sobretot en aquestes darreres. És comú a tota la Mediterrània, durant l’estiu i la tardor. Molt abundant al Mar Menor (Múrcia). 

La seva perillositat és baixa, perquè té una limitada capacitat de produir urticària, a causa de l’escassa longitud dels tentacles i la baixa densitat de cèl·lules urticants. No va més enllà de causar una lleu irritació de la pell i picor. 

Medusa luminiscent

(pelagia noctiluca) 

És una de les més freqüents. Pot fer més de 20 centímetres de diàmetre. Té 16 tentacles que, desplegats, poden arribar a fer més de 20 metres de longitud. Tota la superfície de la seva ombrel·la està recoberta de berrugues i té un color rosat vermellós característic. És molt freqüent en aigües obertes i s’acosta al litoral arrossegada pels vents del mar, especialment durant l’estiu. És abundant tant a l’oceà Atlàntic com al mar Mediterrani. La seva perillositat és alta. Causa irritacions i coïssor a la pell i pot fins i tot deixar ferida oberta que es pot infectar. A causa de la seva abundància i la longitud dels tentacles, la superfície de pell afectada pot ser gran i amb això l’efecte del verí podria arribar a causar problemes respiratoris, cardiovasculars i dermatològics que poden perdurar setmanes o fins i tot mesos. 

Borm blau

(rhyzostoma pulmo) 

Coneguda com a borm blau o acàlef blau, és una medusa de grans dimensions (pot arribar fins a un metre de diàmetre en la seva ombrel·la), forma acampanada i bells adorns de color violeta. És una espècie que habita a les costes mediterrànies i atlàntiques i es pot veure sobretot durant l’estiu. 

El contacte amb ella és urticant, encara que no sol produir lesions greus, però així i tot convé anar amb compte: no cal tenir contacte directe amb ella per rebre una picada en el cas de trobar-nos en aigües tancades on hi hagi fragments de tentacles solts. 

Aurelia aurita

Aquesta medusa té forma de plat i braços ondulats, i és distingible per quatre òrgans reproductors en forma de ferradura i de color violeta que es troben al seu centre. Color transparent, tacat de blau-blanc. Escassa. És més abundant en zones costaneres i llacunes com el Mar Menor, però també en fiords i badies tancades amb aportacions d’aigües continentals, així com llacunes i aigües costaneres amb variacions salines importants. La seva picada és molt poc perillosa, encara que pot produir irritacions cutànies. 

Borm radiat

(chrysaora hysoscella) 

Es caracteritza pels seus tons grocs i taronges, el seu patró tigrat i els seus llargs tentacles, que poden arribar als cinc metres de longitud. El seu color és blanc groguenc i té un disseny radial característic sobre la ombrel·la que recorda el dibuix de 16 compassos oberts cap a l’exterior. En alguns exemplars es pot no distingir clarament aquest dibuix. 

És relativament freqüent a la Mediterrània i l’Atlàntic, on de vegades forma eixams. Habitual en aigües obertes, però es pot acostar a la costa arrossegada pels corrents, especialment durant l’estiu. La seva perillositat és elevada, segons el Ministeri per a la Transició Ecològica, i les seves picades causen picor i cremor al principi. Immediatament després apareixen lesions eritematoses i edema, produint-se ferides que poden trigar temps a desaparèixer.

Caravel·la portuguesa

(physalia physalis) 

Tècnicament, no és una medusa, sinó més aviat una colònia de pòlips i pertany a l’ordre dels sifonòfors. Per això, la seva morfologia és una mica diferent, ja que el seu «cap» flota, a diferència del que passa amb les veritables meduses. Presenta vius colors blaus intensos i roses-violetes. Tot i la mida relativament petita de la seva part flotant (uns 30×10 centímetres en els exemplars més grans), els seus fins tentacles verinosos, difícils de veure, poden superar els 20 metres de longitud. És típica d’aigües atlàntiques temperades, encara que de vegades es pot trobar ocasionalment a la Mediterrània. Es mou a la mercè dels corrents superficials i el vent. La seva perillositat és «molt elevada», segons el Ministeri. El contacte amb els tentacles pot tenir conseqüències molt greus per a les persones. La gran concentració de nematocists i el seu verí potent amb propietats neurotòxiques, citotòxiques i cardiotòxiques poden arribar a produir en algunes situacions un xoc neurogen provocat per l’intensíssim dolor, amb el consegüent perill d’ofegament. En qualsevol cas pot produir cremor i dolor viu, i laceracions a la pell com a conseqüència de l’íntim contacte amb els tentacles que s’enreden i adhereixen en intentar desempallegar-se’n. 

Barqueta de sant Pere

(velella velella) 

Tampoc aquesta espècie és una veritable medusa, sinó un hidrozou amb una estructura flotant. És petita: el diàmetre del disc va des d’1 a 8 centímetres. Forma grans eixams durant l’hivern i la primavera. Afortunadament, no suposa cap mena de perill. 

Aequorea forskalea

Medusa transparent en forma de plat d’uns 30 centímetres amb recognoscibles patrons negres. És comú a l’Atlàntic, encara que també es pot veure ocasionalment a la Mediterrània, i de vegades es pot concentrar massivament en franges costaneres. El seu nombre va en augment a Catalunya i les Balears. No produeix picades, per la qual cosa no comporta cap perill per a les persones. 

Vespa de mar

(carybdea marsupialis) 

Amb forma cúbica i llargs tentacles, té un aspecte estrany, accentuat per la seva bioluminescència, amb color blavós o blanquinós. Una de les característiques més cridaneres és que té un ull complex que li permet reaccionar davant d’objectes mòbils i respondre a canvis en la lluminositat. La seva picada és molt greu i pot arribar a representar un perill seriós per a la salut humana, però atès que sol habitar aigües relativament profundes (per sota dels 20 metres) no sol provocar incidents. Són molt difícils de localitzar. 

Ctenòfor americà

(mnemiopsi leidyi) 

És una espècie invasora que és originària de les costes atlàntiques d’Amèrica. La seva introducció es va realitzar al Mar Negre on va contribuir al col·lapse de nombroses zones de pesca. D’aquí s’ha distribuït a altres zones, entre les quals hi ha el Mar Mediterrani. Es va detectar per primera vegada al litoral espanyol l’estiu del 2009. És un organisme petit i d’aparença estranya, amb belles iridescències de colors. No té tentacles, sinó que està format per un bulb de 10 centímetres de longitud. S’agrupa e n grans concentracions (fins a 15.000 individus per metre quadrat). No produeix cap mena de picada i, per tant, no revesteix cap perillositat.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona