El metge gironí que dirigeix pel·lícules

Pere Solés compagina des de fa anys la seva pràctica mèdica com a angiòleg amb la seva altra passió: director de cinema. Dos àmbits que, aparentment, no tenen res a veure, però que es complementen fins a tal punt d’equilibrar-se. És possible mantenir aquesta doble faceta? A Solés li han fet aquesta pregunta reiterades vegades, però té la resposta molt clara. «Que em dediqui a aquestes dues professions sol encuriosir la gent; hi ha una obsessió per encasellar una persona en un àmbit professional concret, però estem parlant d’àmbits d’interès i la veritat és que m’agraden molt totes dues feines».

De fet, fa anys que combina les dues professions i fins ara no li ha calgut decantar-se cap a una o cap a l’altra perquè ha après a organitzar «molt bé» el temps. «La part mèdica es basa molt en la ciència i l’estadística i té un retorn social que m’omple; i la part de cineasta em permet treure la meva part més creativa, una compensa l’altra», explica Solés, qui reafirma que la clau és tenir temps. «També toco la flauta travessera a l’orquestra del Col·legi de Metges, jugo a futbol i, abans de cinema, vaig fer teatre», bromeja Pere Solés.

Per entendre com ha arribat fins aquí, és important remuntar-se a la seva infantesa i adolescència. D’entrada, hi ha un fet que l’ha marcat des de petit i és que Solés ve d’una família arrelada a la Medicina. El seu pare era un reputat metge de la clínica Bofill i a més va ser-ne un dels impulsors a la dècada dels seixanta: «A casa sempre s’ha parlat de Medicina, el meu germà també és metge. Recordo que des de ben petit acompanyava el meu pare al camp de futbol a veure el Girona i el cridaven per megafonia quan tenia una urgència».

De forma paral·lela, quan tenia catorze o quinze anys, se li va començar a despertar l’interès pel teatre i el cinema. «Em fascinava molt i inclús anava a veure obres de teatre tot sol, no hi havia cap amic que també tingués aquesta afició i tampoc la compartia massa amb la família». Pel que fa al cinema, Solés s’allunyava de totes les pel·lícules més de caire comercial i no va ser fins que va anar a Barcelona a estudiar Medicina que va descobrir cinemes on projectaven films totalment diferents i que el van encisar. 

Incursió en el teatre

Quan va acabar la carrera, va anar a Londres a estudiar i especialitzar-se en angiologia i també va descobrir una manera diferent de fer teatre. «Em vaig aficionar a una escena teatral que s’anomena fringe, un estil més alternatiu que et permet tenir els actors ben a prop i em va cridar molt l’atenció, és per això que vaig voltar per diverses sales de la ciutat on es representaven aquest tipus d’obres».

Un cop va tornar a Catalunya va fer cursos de teatre a Barcelona i va estrenar les seves primeres obres. Una de les més destacades és Virtual, que combina l’escena teatral i la vessant audiovisual, ja que es projecten vídeos dels actors protagonistes. Entre el 2005 i 2016 va dirigir vuit obres teatrals, la majoria a la sala La Planeta, entre les quals hi ha La filla de Sartre i La darrera partida. La primera de totes, Les muralles de Jericó, es va estrenar a la Casa de Cultura de Girona. També va dirigir un monòleg a la sala Beckett de Barcelona (Lleig) i la darrera obra, Pla vs Welles, es va poder veure al Canal de Salt, en el marc del Girona a Cappella Festival.

Trajectòria audiovisual

El seu interès per la dramatúrgia va anar més enllà i també es va introduir en l’àmbit cinematogràfic. Va estudiar Realització Audiovisual a l’ERAM i diversos cursos relacionats amb l’àmbit audiovisual. A més, va fer el Màster Internacional d’Escriptura per a Cinema i Televisió a la Universitat Autònoma de Barcelona i va viatjar fins a Cuba per formar-se a l’escola de cine de Cuba de San Antonio de los Baños. «Al principi vaig estrenar algun curtmetratge amateur i em van donar algun premi, però després em vaig formar i m’ho vaig prendre seriosament», matisa. El màster de la UAB li va proporcionar eines per expressar idees i l’estada a Cuba li va donar una visió «reveladora» i li va permetre endinsar-se cap a un tipus de cinema en què se supleixen els recursos per la creativitat i es posa el focus en els missatges socials potents. «Les pel·lícules han d’entretenir i ser divertides, però a més han de dir alguna cosa d’interès per als espectadors», manifesta el cineasta.

Al principi de la seva carrera, Solés va dirigir una desena de curtmetratges, alguns dels quals van ser premiats com Hi ha vida intel·ligent en altres planetes? (2006) i Max (2013). De forma paral·lela, i amb més intensitat a partir del 2014, va començar a treballar en la direcció de llargmetratges i documentals. La majoria de documentals van ser ideats per a emetre’s a la televisió, concretament a TV3, com Intimitat germans Roca, Feliç mil aniversari, sobre la vida quotidiana de les monges del monestir de Sant Daniel i A la caça, sobre la cacera del senglar. El darrer projecte, del 2019, va ser La meva vida com una pel·lícula, basat en el rodatge del film Ara.

La pel·lícula Ara (2018) va ser un dels colofons de la carrera cinematogràfica de Pere Solés. Tracta sobre el dia a dia d’un grup de pacients d’anorèxia nerviosa durant l’hospitalització i la relació amb els terapeutes. Com a peculiaritat, va fer gairebé tot al rodatge a la clínica Bofill, on va recrear les sessions de teràpia amb els pacients. Tot i que Solés està especialitzat en varius, la professió va facilitar-li la possibilitat d’apropar-se a un grup de noies de la unitat de patologia alimentària i plantejar al seu terapeuta l’opció de col·laborar en el projecte, que va resultar ser tot un èxit.

Tres anys més tard, el 2021, va estrenar al cinema Truffaut la pel·lícula El Cau, que tracta sobre un grup d’escoltes de Salt que lluiten per aconseguir la inclusió dels joves immigrants.

Nou projecte: "Matusalem"

Inevitablement, la seva vocació com a metge ha tornat a prendre protagonisme en el seu últim film, tot i que aquesta vegada ha donat un enfocament totalment diferent al d’Ara i s’ha centrat, amb un to còmic, a descobrir com frenar l’envelliment de l’ésser humà per tal d’aconseguir una vida més plena i longeva. Matusalem és una comèdia documental que, buscant el secret de la vida eterna, investiga sobre els avenços científics d’última generació i les pràctiques tradicionals. En el film hi surten personalitats com l’economista Xavier Sala i Martín, el genetista Manel Esteller, o la que fins fa poc va ser la persona més longeva del món, la monja francesa sor André. «L’envelliment i la mort són temes que preocupen molt i amb aquest documental vull enviar el missatge que no es tracta de fer-se gran sinó de fer anys amb salut».

Solés estrena el documental aquest dimarts al cinema Truffaut, en el marc del festival Temporada Alta i en un context en què reconeix que el sector audiovisual passa per un moment complicat. «Depenem molt de subvencions per poder arribar a formats més grans i soc soci d’una productora petita que s’anomena DDM visual; són molts anys de trucar portes». Malgrat tot, el cineasta té ganes de continuar dirigint pel·lícules -precisament ara està immers en un nou projecte que tractarà els 25 anys de la trajectòria de Dàmaris Gelabert- i, a la vegada, té clar que seguirà compaginant aquesta tasca amb la seva altra vocació com a metge. Actualment ha reduït l’activitat a la clínica Bofill i està més centrat en la seva consulta privada; d’aquesta manera té més flexibilitat horària, un avantatge per a poder seguir dedicant-se al cinema.

Subscriu-te per seguir llegint