Les ferides segueixen obertes en els diferents escenaris de l’atemptat de l’11-M

Han passat ja dues dècades de l’atemptat més greu en la història recent d’Europa, però les seves ferides encara són palpables. Sigui pel silenci que regna a la vall de Mina Conchita -origen de l’explosiu amb què es va portar a terme- o per les històries que encara recorden els veïns d’un dels barris de Madrid que va viure de ple l’atac.

Una vall inundada de silencis

Per arribar a Mina Conchita, d’on es va sostreure la dinamita que es va utilitzar en l’atemptat, cal baixar una petita rampa que surt de l’AS-15 a l’altura del quilòmetre 22 i travessar el pont que utilitzen diàriament els treballadors de l’embassament de Soto de la Barca, a la vall del Narcea (Astúries). Enormes pedres enceguen la cova, de la qual només s’intueix l’entrada en forma de pic si a un no li importa embrutar-se de fang fins a les orelles i s’endinsa molt en la frondosa vegetació que ha crescut en aquests anys, que fa molt difícil trobar-la.

Fins allà, a finals de febrer del 2004 es va desplaçar l’exminer Emilio Suárez Trashorras, que es coneixia bé el camí (hi havia treballat). El 28 de febrer va tornar amb el terrorista Jamal Ahmidan, àlies el Xinès o Mowgly, cervell dels atemptats, i altres gihadistes, per carregar els explosius Goma 2 Eco que havien sigut sostrets i que van ser utilitzats per fabricar les bombes que dies després, l’11 de març, van causar la mort de 192 persones i més de 2.000 ferits. Trashorras va ser condemnat a 34.175 anys de presó com a col·laborador necessari.

«Hi havia molta distracció llavors amb la dinamita, molta gent treballava a les mines», explica Antonio en una de les pedanies de la vall mentre poda els arbustos del seu jardí. «Records n’hi ha, però la gent ja no vol parlar d’allò, conec gent que treballava allà, alguns se’n van anar a altres mines», diu un altre paisà que prefereix «no donar» el seu nom, però sí que explica que el responsable del control de Mina Conchita, Emilio Llano, de Grado, que va passar dos anys en presó preventiva, però va ser després exonerat, «va quedar molt tocat d’allò». Va morir el 2010 d’un càncer. Tenia 49 anys. «Diuen que de tot allò va agafar la malaltia».

«Viu a San Roque, sí», confirma un policia municipal, que recorda que va estar a la presó pels atemptats. Era, és, Raúl González Peláez, el Rulo, miner artiller, que hauria facilitat explosius a canvi de cocaïna al seu excompany Trashorras, sense conèixer per a què serien destinats. Ell mateix va reconèixer en el judici el descontrol que hi havia amb els explosius a Mina Conchita i que la clau dels minipolvorins es deixava a sobre d’una pedra o un arbre. L’Audiència el va condemnar a cinc anys com a autor d’un delicte de subministrament d’explosius, però el Tribunal Suprem el va alliberar uns mesos després davant la «debilitat» de la prova de càrrec. Algú ens indica la casa on el podríem trobar. Surt una senyora gran a rebre’ns. «No és aquí, però tampoc parlaria amb vostès d’allò». Un altre dels silencis que inunda la vall del Narcea.

La casa amagada de les bombes

«Miri, és allà, veu el pi aquell gran, doncs a sota». Un veí del disseminat del Polígon 44 de Chinchón apunta a una àmplia finca a 300 metres de casa seva. Està en una zona de camp, on es reparteixen petites cases als dos costats de la M-313, al sud-est de Madrid. Un lloc anònim, allunyat del soroll, que va ser triat per Jamal Ahmidan per llogar la casa on es van manipular les bombes que es van utilitzar.

Hi ha posat un candau, però rere la porta es veuen plaques solars i una construcció relativament recent, res a veure amb les fotos que es van distribuir després de l’atemptat. Com va quedar demostrat en el judici, els terroristes van excavar un forat al cobert annex a la casa per guardar els explosius. Els policies també van trobar detonadors i restes de dinamita Goma2-ECO. Les pertinences dels terroristes es van mantenir a l’habitatge fins mesos després dels atemptats.

Malgrat que van llogar la finca pocs mesos abans de l’11-M, els habitants eren coneguts a la zona. «Els coneixia de vista, ell, el de les ulleres [amb referència a Ahmidan], tenia una cabra i se li escapava i baixava a buscar-la per allà», explica Manolo, que recorda fins i tot que «quatre dies» abans de l’atemptat, quan segurament ja estaven preparades les bombes amb la dinamita, el Xinès els va ajudar a pagar l’obra a la pista de sorra. Entre diversos veïns havien posat diners per arreglar el camí de cabres i allisar-lo, i el terrorista «va pagar la seva part», diu Manolo, que esbufega en ser preguntat què va pensar quan es va assabentar que eren els gihadistes.

L’empremta del dolor de Santa Eugenia

No hi ha ningú a Santa Eugenia, l’humil barri de Vallecas a l’estació del qual va explotar una de les bombes, que no torci el gest quan se li pregunta per l’11- M. «Va ser terrible, 20 anys ja, eh?», explica Lola de camí cap a l’estació de Rodalies, mentre perd la mirada i es posa a recordar. «La meva filla va salvar la vida de miracle, havia d’agafar aquell tren per anar a l’institut, però va tornar a casa perquè havia perdut el mòbil. Aquí tothom va perdre gent que coneixia, família, amics», relata.

A les 07.38 hores va explotar a Santa Eugenia la bomba del tren número 21713, que havia sortit d’Alcalá de Henares a les 07.14 hores amb l’explosiu que havia sigut col·locat per Jamal Zougam. Catorze persones van morir i hi va haver desenes de ferits. Els veïns del barri que van morir aquell dia van ser molts més, ja que també viatjaven en els altres trens que van explotar en la mateixa línia cap a Madrid: El Pozo, Téllez i Atocha. I és que per a Santa Eugenia Rodalies era el mitjà més efectiu per anar cap al centre de la capital: estudiants, treballadors, universitaris...

«Estava en aquell tren, però en un altre vagó i no em va enxampar», relata Alfonso, jubilat, mentre passeja per una mena de plaça al voltant de la qual s’aixequen blocs de 10 i 12 altures. «Recordo que van forçar les portes i vam sortir. Vaig atendre un jove que tenia una trenc al cap. Vaig estar una mica amb ell. Va morir la dona d’un amic meu... són 20 anys, en fi, ja ha passat això», afegeix com si quatre lustres fossin suficients per girar full. Una cosa que molts no han aconseguit fer.

El bloc maleït de Leganés

Miguel, treballador de la construcció, estava a mitja tarda del 3 d’abril arreglant la bicicleta al traster de la seva urbanització de Leganés Nord quan va pensar que potser la repararia millor a casa. Al portal, es va trobar amb un veí que li va dir: «Escolta, mira aquells dos que veus allà, diuen que són policies». «Doncs si ho diuen ho seran, no?», li va respondre Miguel, que va es va preocupar quan, una vegada a casa, va veure persones que no eren de la zona caminant pel seu carrer.

«Una mica abans de les vuit va venir la Policia i ens va dir que abandonéssim els pisos. Ja s’havien escoltat trets», relata amb precisió a pocs metres del pis on set terroristes de l’11-M es van immolar en veure’s acorralats per la Policia, matant l’agent Francisco Javier Torronteras. En sortir de casa, van notar que «una cosa grossa» estava passant. Els carrers estaven tallats i hi havia un perímetre de seguretat a 300 metres al voltant de la finca.

Miguel se’n va anar amb la seva família a casa d’un amic. Poc després de les nou es va produir una deflagració quan els GEO intentaven entrar al pis després d’una infructuosa i tensa negociació que va destrossar la primera planta i la segona del número 40 del bloc. «Molta gent d’aquell portal se n’ha anat, no es volien quedar a viure», confirma Miguel. El bloc sencer dels portals 38 i 40 es va enderrocar i es va reconstruir de nou, però ja queden pocs veïns dels de llavors. Els que queden no volen parlar d’allò i responen amb una freda mirada quan se’ls pregunta.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona