Carles McCragh i Prujà (Barcelona, 1952) és advocat en actiu. Explica des del seu despatx amb vistes a l’Onyar, que quan tenia 17 anys va estar a punt d’estudiar Biologia. Finalment, la voluntat de perseguir una carrera diplomàtica el va empènyer a cursar dret a la Universitat Autònoma de Barcelona i, amb el decurs de la vida, es va acabar desenvolupant professionalment com a advocat, una professió on ha acumulat un llarg currículum: especialitzat en Dret Civil, Degà del Col·legi d’Advocats de Girona des de l’any 2010, vicepresident de la Fundación de la Abogacía para los Derechos Humanos del Consejo General de la Abogacía Española (CGAE), fundador i president de l’Associació Liberpress, entre d’altres.
Quins reptes ha hagut d’afrontar la professió aquest darrer any?
Des de l’inici de la pandèmia la situació ha sigut molt dura, com en tots els estaments del país. Vam continuar amb el torn d’ofici, amb molt de risc, perquè no hi havia les mesures necessàries. Ni les comissaries ni molts jutjats estaven preparats per conduir una circumstància excepcional en què nosaltres no vam posar cap pega per treballar-hi. El segon repte va ser l’econòmic; hi va haver una baixada important de feina perquè els jutjats estaven tancats i pràcticament no hi treballava ningú. Aquesta qüestió econòmica va provocar una situació desfavorable. L’any 2021 s’ha començat a treballar més bé. A poc a poc els despatxos intenten arribar al nivell d’abans, però encara no ens trobem com en una situació prepandèmica.
Creu que la crisi afectarà més als despatxos petits?
Aquí conviuen els grans despatxos i els petits. Estem intentant a través del Consell de l’Advocacia i de les peticions particulars, que l’Advocacia aconsegueixi noves fites on pugui treballar. Però és cert que els despatxos petits potser es veuen més afectats que els despatxos que estan més consolidats. A la província hi ha molts advocats i la feina s’ha de repartir.
Com creu que s’ha afrontat la digitalització en el sector?
A poc a poc s’ha anat implantant a tot arreu, però hi continuen havent situacions estranyes com, per exemple, que ho facis tot digital i, tot i això hagis de portar els papers als jutjats. La digitalització si no és plena no anem gaire bé. També aporta certa inseguretat, però hem anat tirant.
Creu que l’endarreriment de casos pot portar al col·lapse?
En part ja hi és el col·lapse. L’única solució és dotar de més elements: jutges, fiscals, funcionaris... La major part són gent treballadora, però el col·lapse d’assumptes fa que les citacions siguin a molt llarg termini i, sense recursos, això serà de molt mal arreglar. Tots voldríem més jutjats.
Com veu la qüestió lingüística als jutjats?
Hi ha hagut un acostament i, per exemple, la Generalitat paga un plus als advocats del torn d’ofici perquè facin les demandes en català. Però el 80% dels jutges que venen no són catalans, normalment marxen perquè hi ha molta mobilitat i en pocs casos tenen interès per aprendre la llengua. A més a més, cada cos depèn d’un òrgan diferent i això també dificulta que s’hi destinin més recursos. Potser interessa que tinguem una justícia pobra i no de proximitat.
Què entén vostè per «justícia de proximitat»?
Significa, primer, poder fer-la amb la teva llengua. Segon, tenir a prop teu els jutjats importants i que no t’hagis de desplaçar. Tercer, fer-ho amb un llenguatge més planer per tal que tothom ho pugui entendre. I, finalment, que hi hagi una rapidesa amb la resolució dels casos o amb les citacions.
Com veu la situació de bloqueig al Consejo General del Poder Judicial?
Crec que és una situació nefasta i una cosa pèssima que els polítics no han pogut ni volgut arreglar. No donem cap imatge positiva ni a Europa, ni al món ni a nosaltres mateixos. Hi ha molta gent que està agafada de la cadira i no hi ha manera que marxin. La justícia està polititzada. Si no fos així, no passaria això. La pretesa independència judicial no existeix en els alts estaments i això fa que la gent es fiï poc de la justícia.
Què li diria a algú que no creu en la justícia?
Li diria que la justícia, com totes les coses d’aquest món, és hipotètica. Però si no hi creiem i si no hi posem el nostre gra de sorra, doncs al final evidentment la justícia no existirà. Per tant, hem de començar a creure-hi malgrat les dificultats que ens posen.
Quins reptes afronta la professió aquest 2022?
Hem de tenir la nostra influència com un lobby jurídic important dins els governs. És estúpid per part dels polítics deixar de comptar amb els advocats perquè nosaltres estem dia a dia veient quines són les dificultats, i ho veiem molt més que grans professors o magistrats. Per tant, els polítics haurien de comptar amb els advocats perquè les lleis siguin més properes i més fàcils. Si ens sumen, hi sortirem guanyant. Si no, hi perdem tots.
