Així viuen la mort els nens i els adolescents: el tabú no ajuda en el procés de dol

La mort. Aquella paraula que tan difícil es fa pronunciar als ulls d’una infància o adolescència on tot hauria de ser tendre. Però tot i que la mort forma part de la seva quotidianitat (un informe elaborat per la filòsofa Blandine Krieger pel govern francès l’any 2002 apuntava que un nen d’entre 10 i 11 anys ha vist unes 8.000 morts violentes a la televisió), parlar de la mort encara és tabú en la majoria de llars com a mecanisme de protecció. Però realment, els nens han de viure d’esquenes a la mort? L’han de mirar als ulls sols?

Parlar de la mort amb naturalitat no els estalviarà dolor, però sí desorientació. La psicòloga experta en dol, Lola Cabrera, que també col·labora amb Mémora als grups de dol, assenyala que el procés de dol és «un procés d’adaptació» on «es produeixen reaccions emocionals, cognitives i conductuals naturals a la pèrdua». Aquesta «crisi vital», sosté, «genera molt malestar i tant els nens com els adolescents necessiten que el seu dolor sigui reconegut i acompanyat». El procés de dol, però, dependrà de diversos factors, des de l’edat de l’infant al vincle que tenia amb la persona que ha perdut, passant per les circumstàncies de la seva mort o la manera com la família expressa el dol. «Si els membres de la família comparteixen el que senten i parlen amb naturalitat de la persona que han perdut, això facilitarà el dol, perquè els infants percebran que se’ls dona permís per compartir el que senten; del contrari, si la família oculta el dolor i evita parlar-ne, entendran que no tenen espai per poder-se expressar».

Com és el dol infantil?

En aquesta línia, la infermera de la Unitat d’Acompanyament en Dol i Final de Vida de l’Hospital Universitari General de Catalunya, Xusa Serra, assegura que «el dol dels nens està directament relacionat amb la forma de gestionar el dol familiar». En aquest sentit, defensa que «la família pot representar per l’infant una font de confort o de desconfort» i alerta que «una situació de dol no resolt en l’entorn domèstic pot provocar canvis en patrons del son, aïllament, ràbia, frustració, abandonament d’activitats habituals o major ús de la tecnologia».

Els nens, defensa, «necessiten saber sempre la veritat», però reconeix que «moltes famílies i docents no tenen coneixements sobre la mort i el dol, ja que ells tampoc van rebre cap formació i no es van poder acomiadar del seu ésser estimat». En aquest sentit, assegura que els nens «han de viure les situacions doloroses acompanyats, estimats i respectats, deixant-los participar en els rituals i que puguin acompanyar, sempre que vulguin, al seu ésser estimat en la recta final de la seva vida».

Com comunicar la pèrdua d'un ésser estimat a un nen?

La manera com se’ls comunica la pèrdua també serà decisiva en el seu procés de dol. En aquest sentit, Cabrera explica que els ha de transmetre la notícia «preferiblement els pares, perquè els donaran una major sensació de seguretat». El quan també és important. I és que els infants tenen la capacitat de percebre canvis en el seu entorn. «Quan abans se’ls comuniqui la pèrdua millor perquè detectaran que el seu entorn està més trist o tens, i cal evitar que recorrin a la fantasia per trobar una resposta, perquè a vegades la fantasia supera la realitat». Pel que fa al lloc, assegura que «la millor opció és a casa, on se sentiran més protegits». 

Però com parlem de la mort? Lola Cabrera subratlla que «sense pressa, utilitzant un to de veu càlid i pausat, mantenint el contacte visual i, si l’infant ens ho permet, el contacte físic, donant-li temps perquè assimili el que li estem explicant, temps perquè ens pugui preguntar el que necessiti, permetent-li que pugui reaccionar emocionalment». En aquest sentit, sosté que «hem d’interessar-nos pel que sent i pensa, assegurant-nos que ha entès el que li estem explicant i evitant eufemismes per evitar confusions, com que l’ésser estimat està dormint i ja no es desperterà». En el cas dels més petits, que «tendiran a expressar el dolor a través del comportament», proposa «ajudar-nos de fets quotidians, amb exemples com el cicle vital de les plantes o els animals». 

Gran capacitat d’adaptació

Els infants, assegura, «tenen una gran capacitat d’adaptar-se als canvis». Però és positiu, i alhora inevitable, que reaccionin. Entre els comportaments més habituals, destaquen «que plorin, que connectin o desconnectin del que ha passat amb facilitat perquè no són capaços de mantenir l’atenció durant molta estona, i menys en una qüestió tan confusa per ells». Entre els infants més petits, assegura que també és habitual que «mostrin irritabilitat, preguntin de forma reiterada aspectes sobre la mort perquè no entenen la seva irreversibilitat o que preguntin si l’endemà la persona que ha mort els anirà a buscar a l’escola». També es començaran a preocupar per la salut dels seus éssers estimats: «És habitual que no vulguin anar a l’escola o que demanin trucar als seus pares per assegurar-se que estan bé i que el podran seguir cuidant».

A més, es pot produir una regressió en algunes conductes ja superades (tornar-se a fer pipí, menjar amb les mans o posar-se el dit a la boca), així com també queixar-se de mal de panxa o de cap, a més que aflori un sentiment de culpa. «Estan en una etapa egocèntrica, pensen que tot el que passa té a veure amb ells i poden arribar a la conclusió que el seu ésser estimat ha mort perquè s’havia enfadat amb ells». En aquest sentit, la psicòloga recomana «dedicar-los temps, ajudar-los a identificar i a expressar les seves emocions i afavorir el comiat, ja sigui preguntar-los si volen assistir al funeral, tenint en compte que abans els haurem d’explicar què s’hi trobaran, o buscant altres fórmules, com una caixa de records que puguin obrir quan tinguin ganes de recordar a la persona».

En el cas de pèrdua en l’adolescència, Cabrera assegura que és «un dol més en aquesta etapa» i destaca que entre les reaccions més habituals hi ha aparentar indiferència, irritabilitat, agressivitat, aïllament, por a l’estigma «perquè tenen una gran necessitat de pertinença al grup i volen passar desapercebuts perquè no els tractin ni mirin diferent», interès per temes filosòfics o ètics relacionats amb la mort, a més de trastorns en el son, en l’alimentació o alerta en conductes de risc, com beure o posar-se en perill. Amb tot, la psicòloga recomana «tenir en compte la seva opinió a l’hora d’organitzar el comiat, escoltar-los sense jutjar-los, mostrar-los disponibilitat per parlar i comprendre la seva necessitat de trobar espais d’intimitat». En tots dos casos, destaca la importància de comunicar la situació de pèrdua al centre educatiu.

Grups de suport al dol

Per a ajudar a superar les etapes del dol, Mémora ofereix grups periòdics i gratuïts oberts a tothom a l’Espai de Suport Mémora Girona. Es tracta d’un espai segur on compartir emocions i experiències, coordinat per la infermera Teresa Lapiedra, que acompanya tant a les persones en la fase final de la seva vida com a les seves famílies perquè sovint el dol comença abans de la mort.

Per a més informació poden posar-se en contacte amb l'Espai de Suport Mémora Girona-Trueta trucant al 972 65 94 00 o enviant un correu electrònic a espaisuportgirona@memora.es.