Dir que la majoria de fronteres africanes són artificials i sovint nefastes és una obvietat ben acreditada. Però els estats -africans o no- no volen assumir les variades conseqüències que allò implica. Les accions haurien d'anar des de la protecció jurídica de les diferents identitats reals a la col·laboració democràtica supraestatal i regional o, en el cas que identitats o nacions no puguin viure juntes -com va passar fa ben poc als Balcans-, la creació de nous estats.
Ara s'està donant un cas important en relació a aquella situació de fet. És la creació d'un nou estat a la part nord de Mali. Rep el nom d'Azawad. En tamasheq, variant tuareg del tamazic, la llengua dels amazics (mal anomenats berbers), significa "Terra dels homes lliures".
Els amazic són la nació originària del que avui anomenem el Magrib i fins i tot de zones més al sud, ja subsaharianes, com és l'estat de Mali, del qual l'Azawad s'està separant. Els amazics van esdevenir culturalment i lingüística minoritzats, per no dir oprimits, a partir de la invasió àrab del segle VII. Les seves lluites identitàries, a l'interior del Marroc, d'Algèria i de Líbia, són un tema vigent des fa anys.
L'Azawad era fins ara la zona nord de la República del Mali. Té només uns dos o tres milions d'habitants (sobre un total de 14 milions del conjunt del Mali) i una extensió de 80.000 quilòmetres quadrats, un 80 per cent de la qual és desert. Ara hi ha uns 300.000 desplaçats que viuen en camps de refugiats a països veïns, especialment al Níger. La identitat majoritària a l'Azawad, els tuaregs, és bàsicament nòmada i només parcialment sedentària. La identitat bambara, totalment sedentària, és la dominant en el conjunt del Mali.
Abans de la independència de Mali (1959, federat amb el Senegal i l'any següent separat), els francesos no havien pertorbat l'existència independent dels tuaregs, llavors molt poc sedentaris. La seva organització social estava basada en castes i, en part, era esclavista. Amb la independència, els bambara crearen un imaginari antituareg i, per tant, tensions identitàries.
La "gran sequera" (1968-1973) va produir un gran ensorrament social, així com un èxode massiu. Alguns tuaregs emigraren a Líbia, on esdevingueren membres de l'exèrcit. Hi hagué una gran revolta tuareg que es reproduí el 1993. La repressió fou brutal.
La caiguda de Gaddafi va portar a què un coronel tuareg de l'exèrcit libi retornés a l'Azawad, amb 400 homes, travessant el Níger. Van passar per terres on ja operava l'organització terrorista Al-Qaeda al Magrib Islàmic, sorgida el 2007 de l'organització també terrorista algeriana Grup Salafista per la Predicació i el Combat. Darrerament s'ha especialitzat en segrests d'occidentals que li han reportat, segons fonts antiterroristes gal·les, més de 40 milions de dòlars.
Al marge d'aquella organització terrorista i d'una altra també fonamentalista islàmica (Ansar Dine, Defensors de la Fe), possiblement manipulada pels serveis militars algerians, el passat octubre es va fundar el Moviment Nacional per l'Alliberament de l'Azawad (MNAA). Aquest es declara democràtic, laic i partidari dels Drets Humans. Tres mesos després, llançà una ofensiva militar que el va portar, a finals de març, a controlar tot l'Azawad. Va ser decisiu el paper dels militars tuaregs que havien deixat l'exèrcit libi ja a l'inici de la revolta contra Gaddafi.
Reaccció silenciosa
La reacció del que se'n diu la comunitat internacional a aquella proclamació d'independència ha oscil·lat entre el silenci i l'empara a notícies confusionàries. Com a teló de fons hi ha la justificada por del terrorisme islàmic i de la possibilitat que el nou estat pugui ser un cau per al terrorisme, malgrat l'ideari declarat del MNAA.
L'artificialitat territorial dels Estats africans és un fet. Però també ho que és els processos -forçosament militars- contra aquelles injustícies no han estat admirables. Hi hagué la fallida secessió de Biafra, la d'Eritrea (que ja havia existit separada d'Etiòpia) i el cas actual del Sudan del Sud. He conegut Nigèria i Eritrea (i, personalment, el seu president, Isaias Afewerki, que prometia democràcia i ha anat en sentit contrari), i ara puc veure què passa al Sudan del Sud. No entusiasma.
Fa pocs dies vaig passar tota una tarda, prop de Barcelona, amb el portaveu del MNAA, Mossa ag Attaher. Està cercant contactes internacionals, que no té, per al nou Estat. Aquest no ha estat reconegut per cap país, mentre que a la premsa internacional s'ha generat una gran confusió, parlant més dels grups islamistes i terroristes esmentats que del MNAA. Hi pot haver dosis indesxifrables d'ignorància, de mala fe estatista i de la tradicional manipulació de serveis secrets, en especials els algerians, justificadament temuts. Ag Attaher em dóna una molt bona notícia: que alguns partits de Mali volen trobar una solució. Ara bé, són minoritaris i és l'exèrcit malià -que fa poc donà un grotesc cop d'estat- el que talla el bacallà.
Sembla que el control militar del nou estat pel MNAA és sòlid i que aviat designaran un govern. Un professor d'una Universitat africana, vell amic meu i coneixedor d'aquella zona, m'expressa dubtes respecte a la possibilitat que el procés vagi bé, almenys pel que fa al curt termini. En tot cas, ell i jo creiem que el tema del reconeixement de la diversitat nacional és cabdal per vèncer el fonamentalisme islàmic, basat en el concepte omnímode d'Umma (la col·lectivitat formada pels creients en l'Islam) comparable al vell concepte de Cristiandat. Per tant, el tema de l'Azawad no és gens secundari. El meu amic professor africà i jo coincidim en què el problema tuareg continuarà existint i necessitant una solució. Per a ambdós, el concepte d'Azawad no és cap cabòria. En el seu aspecte modern, és la creació de l'Azawad una resposta a velles ferides, ?expressió que el mestre Isaiah Berlin va usar per definir el nacionalisme.
