Quan la setmana passada Vox va irrompre a Vistalegre, l'independentisme es va afanyar, des de la seva habitual superioritat moral, a exclamar que tornava l'extrema dreta. De fet, l'independentisme, fa temps que qualsevol discrepància la troba d'extrema dreta, però amb Vox han trobat l'excusa perfecta per esplaiar-se en els seus laments.

I com era previsible, perquè els populismes s'odien entre ells tant com s'assemblen, les similituds entre l'independentisme, tal com avui es planteja, i aquesta nova dreta, que més que extrema és reaccionària i rural tant com ho són Carles Puigdemont o Quim Torra, són evidents. En aquests deu fragments del discurs que Santi Abascal pronuncià al pavelló madrileny la setmana passada hi ha reflectida gairebé tota la propaganda del procés.

«Som els que estimem la nostra pàtria»

El patriotisme, quan te l'atribueixes en exclusiva, és el primer populisme. Evidentment, cadascú parla de la seva pàtria, però tant Vox com l'independentisme s'ofereixen com a única forma de patriotisme vertader.

«Creiem que la immigració ha d'estar controlada»

Tot i que la immigració ha plantejat històricament un repte que per massa bonisme està esdevenint un problema, és populisme parlar-ne a la lleugera, tant si és per glorificar-la com per estigmatitzar-la. El populisme identitari, que és la mateixa lliga a la qual Vox i l'independentisme pertanyen, necessita per mantenir-se unit un enemic exterior contra qui projectar totes les seves frustracions. Hitler trià els jueus. L'independentsime, els espanyols. I Vox, qualsevol immigrant il·legal. El control de les fronteres ha estat una reivindicació permanent del nacionalisme català també ara de l'independentisme i un dels arguments fonamentals de la Convergència de tota la vida és la metàfora de Jordi Pujol del cafè i el sucre, explicant que una mica de sucre endolceix, però que si en poses massa al final no es pot dissoldre, i ja no és cafè, sinó sucre.

L'expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, ha dit en repetides ocasions a la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, que se'n torni a viure a Cadis.

«Estimem les nostres tradicions, les festes populars, el món rural.Volem acabar ambla supèrbia de la ciutat»

Molt especialment el president Torra tot i que Pujol era també un proverbial visitador de pobles ha instaurat la tradició de visitar cada dos o tres dies un poble i fer-se retratar amb qualsevol element folklòric de cada localitat: càntirs, ratafies, olis, aus, danses o castells. Apologia, en definitiva, d'un món rural que li omple el sarró de vots i li assegura una majoria parlamentària que després, per torpesa política, malbarata gràcies a una llei electoral que protegeix el camp i castiga la ciutat. Per això els populismes ruralitzants se solen sentir incòmodes a la ciutat. També hi ha un populisme de ciutat Ciutadans l'encarna tant com Ada Colau però el que Vox i l'independentisme representen troba més acollida en l'exaltació de la natura. El ruralisme té una insigne tradició totalitària. Hitler fou el primer ecologista modern i sens dubte pioner en legislar sobre els drets dels animals (els mateixos que negava a tantes i tantes persones). L'independentisme ha demanat aquest cap de setmana la llibertat dels seus líders empresonats anant d'excursió a les muntanyes.

«No volem que els nostres impostos paguin 17 parlaments autonòmics ni els seus polítics corruptes»

És el mateix discurs, tot i que en direcció contrària, que l'independentisme fa servir amb l'Estat i amb els polítics «de Madrid». De fons, la idea que tots els polítics són corruptes i que la política en essència també ho és. Als populismes els agraden més els moviments que la política. De baix cap a dalt, etcètera. Franco ho deia: «Faci com jo i no es fiqui en política».

«Autonomies o beques universitàries. Autonomies o escoles bressol. Autonomies o ajudes a la gent gran»

Qualsevol populisme necessita la seva solució màgica. Primer ven la fi del món i després ofereix la poció miraculosa que ens redimirà. Vox copia l'independentisme fent creure el seu públic que l'abolició de les autonomies és la solució màgica a tots els seus problemes, en tant que és l'argument nuclear del procés vendre que la independència serà la solució per a qualsevol mancança, personal o col·lectiva.

«L'Espanya viva ha despertat. Vox és un instrumentmal servei d'Espanya. No hem vingut a guanyar Espanya sinó a que Espanya guanyi amb nosaltres»

Vet aquí el cor emocional de qualsevol populisme. El coixí sentimental. El batec que el posa en moviment. És l'apel·lació al sentiment col·lectiu, el llevar-se la pròpia importància i confondre's amb la massa naturalment, per poder-la enardir i dirigir amb més eficàcia i la idea que el líder que us parla no representa uns interessos personals o partidistes, sinó que viu en un pla moral superior al de la resta de polítics i encarna l'autèntic esperit de la pàtria, que a més a més depèn exclusivament d'ell que sobrevisqui, perquè la resta de representants són, o bé enemics de fora, o bé traïdors de dins. El que Vox diu dels immigrants i dels comunistes, d'una banda, i del PP i de Ciutadans, de l'altra, és exactament el mateix que el que l'independentisme diu dels espanyols i dels feixistes, d'una banda, i de qualsevol català que no sigui de la seva corda, de l'altra.

«Desbordarem les urnes quan tornin a Espanya la veu que li han arrabassat»

La propaganda de les urnes és indestriable del procés. De les urnes, com si a Catalunya i a Espanya no es votés mai, quan en realitat votem, com a mínim, quatre vegades cada quatre anys. De les urnes sense la llei i per dur a terme accions contràries a la llei. És l'exaltació de la massa per damunt de la raó i de les normes del joc.

«Una nació desperta quan la molesten, quan és ultratjada i vexada»

Com Vox, l'independentisme també justifica la seva acció perquè «Espanya ens roba» o «Espanya ens maltracta», en qualsevol cas des d'un victimisme amb què després pretén justificar increïbles dosis d'agressivitat. Els idealismes del segle XX i els idealismes d'ahir són la llavor intel·lectual dels populismes d'avui també crearen enemics interns i externs, i la sensació de greuge i d'humiliació per encabat organitzar marxes més o menys violentes.

«Som la classe mitjana. Estem farts d'impostos abusius, de l'impost de successions, de l'espoli fiscal. Som els avis que cuiden els seu nets, l'Espanya que matina, que alça les persianes a l'alba i obre les escoles»

La classe mitjana és l'orgull de qualsevol populisme. «La Catalunya que es lleva ben d'hora, ben d'hora» és la gran aportació intel·lectual que Pep Guardiola va fer al processisme quan li fou concedida la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya. Els impostos abusius, i especialment l'impost de successions, han estat una de les banderes que més han agitat tant el nacionalisme com l'independentisme.

«No hem vingut a demanar permís, sinó a assenyalar els culpables. Ens comportarem amb valor, amb dignitat, sense por. Som l'Espanya alegre. No podeu estigmatitzar els nostres sentiments ni les nostres conviccions profundes»

Quan els populismes s'atribueixen els valors i la dignitat ho fan sobretot per negar-los als altres. Com Primo Levi explica a Si això és un home, quan lleves la dignitat a l'adversari t'és molt més fàcil trepitjar-lo. Els independentistes han interioritzat el discurs que els espanyols són bèsties violentes i inferiors, i que la independència és una mesura higiència. Ben igualment, Vox creu que els nacionalismes perifèrics i la immigració són expressions inferiors i cancerígenes en comparació a l'altíssim destí que té reservat Espanya. La cirereta de tot plegat és aquesta «Espanya alegre» que troba perfecta simetria en «la revolta dels somriures». És aquesta alegria, i aquests somriures, que duren fins que la realitat els duu la contrària i comença llavors la intimidació, l'amenaça i la violència sense aturador.