Encara que tots els partits han defensat amb més o menys afany i profunditat la reforma de la Constitució, quatre dècades després segueix gairebé inalterada i amb només dos retocs introduïts en 1992 i 2011, tots dos obligats per «mandat exterior», i que no van requerir un referèndum. El primer canvi, aprovat per unanimitat, va adaptar la Carta Magna al Tractat de Maastricht per permetre que ciutadans de països de la UE residents a Espanya poguessin ser alcaldes i regidors.
Van haver de passar 19 anys perquè es tornés a tocar la norma troncal de l'Estat amb la finalitat de consagrar el principi d'estabilitat pressupostària i de reducció del dèficit, alguna cosa pel que ja no va ser possible un respatller massiu en ser vist com una cessió a les imposicions de la UE. L'article 135 tenia originalment dos apartats i la modificació, impulsada pel Govern de Zapatero i avalada per PP, PSOE i UPN, els va ampliar a sis.
La reforma de 2011 va ser molt més polèmica, no només pel seu contingut, sinó pel moment -finals d'agost- i la rapidesa amb la qual es va tramitar: amb prou feines dues setmanes i també pel llit senzill de majoria de tres cinquenes parts de cadascuna de les Càmeres. Fins i tot en les files socialistes l'operació es va veure amb recel i va donar motiu al fet que tres anys després, Pedro Sánchez, en la seva primera etapa com a líder del partit, «renegués» de la reforma de Zapatero.
Si els dos canvis registrats fins ara es quantifiquen en nombre de paraules, el text actual té 344 paraules més que el de 1978, un bagatge escàs si es compara amb les ocasions en les quals s'ha canviat la constitució a Alemanya (60), Irlanda (27) o França (24). Ni l'alternança al Govern entre PSOE i PP, ni la crisi econòmica, ni l'evolució social, ni el problema territorial, especialment a Catalunya, han estat motius suficients per abordar una reforma en profunditat.
Alguns intents hi ha hagut, encara que tots es van quedar en el camí, a l'espera del que passi ara amb la iniciativa de l'actual Govern d'eliminar bona part dels aforaments. L'intent més ambiciós va ser la que va escometre José Luis Rodríguez Zapatero el 2005, quan va recórrer al Consell d'Estat per conèixer la seva postura sobre quatre modificacions concretes: la definició de les Comunitats Autònomes, la reforma del Senat, la successió a la Corona i la Constitució Europea.
Un any després, el màxim òrgan assessor del Govern emetia un informe que avalava la reforma limitada, amb un vot en contra, el de l'expresident José María Aznar. Malgrat haver-hi un ampli consens a suprimir la prevalença de l'home sobre la dona en la successió a la Corona, l'ensulsiada de la Constitució Europea i les discrepàncies sobre els altres punts van frustrar aquest pla que hagués requerit el procediment de reforma més complex: dissolució de les Corts i convocatòria d'un referèndum. Al fracàs també va contribuir la crispació que va generar la reforma de l'Estatut de Catalunya i que va engrandir la bretxa entre el PSOE i el PP.
Tampoc va fructificar l'intent de modificar la Constitució que va començar a debatre's en el Senat el novembre de 1994, a la recta final del mandat de Felipe González, per convertir a aquesta institució en una càmera de representació territorial. Les eleccions de 1996 que va guanyar Aznar van interrompre la ponència d'estudi, que el juny de 1998, es va detenir totalment.
Encara que tots els partits, també els nous, Podem i Ciutadans, i els nacionalistes, han defensat la necessitat d'actualitzar la Carta Magna, les divergències ho han impossibilitat. Ara, en el 40è aniversari de la Constitució, Sánchez ha llançat una nova oferta, encara que solament per suprimir la majoria dels aforaments de polítics. Després d'haver defensat en l'oposició la conveniència d'actualitzar a fons l'aprovat en 1978 i apostar per un model federal, en arribar a Moncloa, Sánchez ha optat per una reforma de mínims. No obstant això el projecte està, una vegada més, ple de boirines. El PP veu la iniciativa una «cortina de fum» per facilitar que els «colpistes» catalans «escapin» del Tribunal Suprem, mentre que Podem reclama que si hi ha reforma, venja d'un referèndum entre monarquia o república.
