Davant la proliferació d'experts de l'«es veia venir», cal excavar un forat per als que mai haguéssim imaginat la violenta impugnació del Congrés en el bressol de la democràcia contemporània. Estats Units ha arrasat amb la seva història, però cal discutir si el brètol que col·loca les potes sobre la taula del despatx de la presidenta de la cambra fa realitat un fetitxisme personal, o si simbolitza una valoració més generalitzada de la institució. Obama i Trump van arribar a la Casa Blanca carregant contra el «pantà» de Washington. Tots dos van fracassar en l'intent, segons demostra l'elevació del defallit Biden, pur establishment.
Els enemics de Trump pretenen ennoblir pel simple fet de combatre'l. En el seu fervor, obliden que l'encara president no és la causa, sinó l'efecte. La torba que va assaltar el Congrés americà no va ser mobilitzada per un pallasso televisiu (la pantalla exigeix la dimensió de bufó a tots els seus practicants), sinó canalitzada per un predicador desbordat pels seus fanàtics. El cas estrany dels devots de Trump no és la seva ira desfermada, sinó la seva obediència cega a un multimilionari germòfob, que menysprea profundament el proletariat i el precariat de l'escombraria blanca.
Combatre Trump és reconfortant però estèril, perquè no tornarà. No obstant això, els seus setanta milions llargs de votants trobaran nous profetes apocalíptics. L'obsessió personalitzada contra el magnat desenfoca el veritable combat. Occident ha de decidir si seguirà governat des del cinisme, i la fugida de les seves toves butaques dels congressistes nord-americans demostra que no estan disposats a assumir massa riscos ni per preservar els seus privilegis. És la mateixa cambra que va votar aclaparadorament per l'alliberament a mort de l'Iraq, l'espoleta del desastre actual de Washington. Un dels senadors de vehement vot afirmatiu es deia Joe Biden.
