«Sé l'encàrrec que m'han fet i em veig capacitat, perquè sempre m'atreveixo a intentar que un grup jugui millor a bàsquet». El passat 2 de novembre, amb 60 anys i 28 després de la seva sortida del Valvi, Alfred Julbe assumia el repte de buscar l'excel·lència en el bàsquet de la ciutat on viu. Abans s'havia tractat de consolidar un club en l'elit professional; ara, que un altre, ja acostumat a viure entre els millors, recuperés la voracitat per guanyar cada partit. Abans era masculí; ara és femení. Però sempre és bàsquet. Una feina que Julbe coneix com pocs i que, després d'acostar-se en l'excel·lència, permanentment reclamada pel tècnic, en els últims 15 minuts de la impactant semifinal contra el Perfumerías Avenida de dissabte, es va acabar transformant ahir en un títol de Copa. El darrer obstacle va ser un consistent València que, negant a l'Spar Girona el camí cap al bàsquet brillant del dia anterior, va evitar que les gironines poguessin somriure fins ben bé el darrer minut de partit. Una final molt treballada per, amb 72-62 i Chelsea Gray de merescuda MVP, va servire per veure com l'Uni trencava el malefici d'haver perdut quatre finals de Copa consecutives. Als títols de Lliga del 2015, amb Roberto Íñiguez a la banqueta, i del 2019 amb Èric Surís, el club gironí ja hi pot sumar una Copa. La primera del club, però una més en el palmarès de bèsties competitives com Laia Palau, Sonja Vasic o Adaora Elonu. I, en el cas del tècnic, la segona d'Alfred Julbe després de la que va guanyar el 1997 amb aquell Joventut de Badalona que lideraven Andre Turner, Andy Toolson o Tanoka Beard.

«Aquesta és bona de veritat, molt bona». L'ara vicepresidenta de l'Spar Girona, Noe Jordana, deixava anar aquest ràpid veredicte sobre Chelsea Gray el setembre del 2015. L'Uni acabava de guanyar la primera Supercopa de la seva història superant el Perfumerías Avenida a Fontajau amb una gran actuació de la nord-americana que, com qui diu, acabava de baixar de l'avió. Aquell dia ja es va veure clar que Pere Puig l'havia tornat a encertar i que Chelsea Gray era una jugadora impressionant. De fet, aquell any la base va durar pocs mesos a Girona. Abans de Nadal, els diners del bàsquet turc ja se l'havien emportat. Però ella es va emportar un bon record de la ciutat. Tant que, aquesta temporada, amb la pandèmia pel mig i després d'haver-se convertit en una estrella que ja ha guanyat la WNBA i consolidada com una de les referents de la selecció norda-americana, Gray ha tornat a Girona. Per associar-se amb Palau, amb Vasic, amb la tiradora tan poc donada a les floritures com letal de cara a cistella que és Eldebrink, amb Reisingerova, amb Elonu, amb Araújo... Un equip realment espectacular.

Un grup capaç de jugar com ho va fer dissabte contra l'Avenida i de treballar com ahir contra el València. «Donaria el que fos perquè l'Uni pogués tirar algun tir lliure», escrivia a mitja part en el seu sempre actiu compte de Twitter el director esportiu del club, Pere Puig. I és que al descans, amb 34-31 en el marcador, el València havia anat 12 cops a la línia de tirs lliures i les gironines, només un. La defensa de les amfitriones no era percebuda gairebé mai com a punible per part dels àrbitres i, en canvi, set lliures molt seguits de la lituana Laura Juskaite havien rescatat el València d'un moment molt compromès (del 28-18 es va passar al 34-31 del descans).

Amb la bescanonina Queralt Casas com a paradigma del seu joc, intensitat sempre com a principal acompanyant del talent en totes les accions, les valencianes van aconseguir arribar fins a gairebé al final del partit pensant que el títol de Copa era possible. Un títol que, més enllà del seu valor, també dona una plaça per a la propera Eurolliga. I aquest no és un objectiu petit per a l'ambiciós projecte que ha construït a València el propietari de Mercadona, Juan Roig.

Ahir, però, un cop l'Spar Girona va superar els dos primers cops en contra -un 0-5 de sortida i una dura caiguda de Sonja Vasic que la va deixar amb la barbeta oberta i un xic tocada-, va ser qui va portar el timó del partit.

Un parell de triples de Frida Eldebrink i Laia Palau, més les primeres aparicions de Chelsea Gray, van servir perquè l'Uni arribés al final del primer quart per davant (18-12) abans que, ja entrats en el segon període, un 2+1 de la genial base nord-americana i un triple de l'apedaçada Vasic van posar la que seria, fins al 72-62 final, la màxima diferència del partit: 28 -18.

L'aparició de Juskaite i, si era possible, una volta més en la intensitat defensiva del València, van tornar a situar l'equip de Rubén Burgos dins del partit. 34-31 al descans i la sensació que, tot i el talent gironí, el partit estava obert. Es tractava de, a diferència del que havia passat el dia abans contra el Perfumerías Avenida, no «desaparèixer» en el tercer quart. El València no hauria estat un equip fàcil de remuntar. I l'Uni va complir. Les gironines van seguir remant. El València també, però al costat de l'Uni hi havia sempre aquell punt de talent de més. El que et dona tenir Chelsea Gray, Eldebrink o Araújo. Quan fa falta sempre arriba un triple clau, una assistència per deixar solar Reisingerova... Suficient per anar per davant en el marcador. Segurament no per trencar el partit. El rival d'ahir no va deixar mai que l'Spar Girona repetís el nivell que havia exhibit dissabte contra el Perfumerías Avenida. L'espectacle no va ser el mateix. El resultat, sí.

A tres minuts del final, l'australiana Bec Allen va demostrar que el rival també tenia molt talent. Tap en defensa, passar el camp botant i clavar-la de tres punts. 66-62, tot obert. Chelsea Gray va respondre ambmeravellosa assistència a Reisingerova i, amb 6 punts de marge per a l'equip de Julbe, els minuts finals van ser un grapat de nervis i errades per cada costat. Una rigorosa tècnica a Queralt Casas va acabar amb les poques, o molt poques, opcions de remuntada valenciana. Gray es va quedar amb la pilota i treure-li sense falta és gairebé una missió impossible. Tirs lliures i 72-62 final perquè, finalment, l'Uni Girona tingui un títol de Copa.