«El meu retorn com a primer entrenador és molt a prop»

L’ambició d’arribar algun dia a dirigir un equip d’elit, va dur-lo a Anglaterra per créixer fent de segon. Després de tres temporades al Huddersfield, ahir va fitxar pel Norwich.

Ja és oficial: és el segon entrenador del Norwich!

Sí, ja ho puc dir! Tinc moltes ganes d’anar-hi. Marxo cap allà el dia 19 de juny perquè el 22 ja iniciem la pretemporada. La Championship comença molt aviat.

Té bones referències de l’entrenador Wagner?

És el millor amic de Klopp. Són íntims, equiparables a l’Àlex (Granell) i jo. Segur que aprendré moltíssim al seu costat.

Ha estat tres temporades al Huddersfield. Li va costar acomiadar-se?

M’hi he sentit com a casa. És difícil sentir-te tan a gust quan marxes a treballar a fora. He rebut l’amor de l’afició, els futbolistes, l’staff, la gent del club... Ho he notat més aquest any perquè amb la sortida de Carlos (Corberán) em vaig quedar sol amb els anglesos. He sigut un més. Han estat tres anys espectaculars. Em va fer llàstima deixar-ho però cal ser ambiciós. Era el moment d’un canvi, fer un pas al costat i deixar espai per a gent nova.

Com li ha canviat la vida a Anglaterra? Considera que és un entrenador diferent?

L’experiència està sent molt profitosa. He fet un pas endavant a nivell de maduresa. El futbol no és només tàctic. Sobretot, són més les persones que el futbol. Estar lluny de casa, haver de fer la meva feina amb un altre idioma... Fins i tot he sigut primer entrenador en tres partits. També he estat amb un entrenador espanyol; dos anglesos, un jove i l’altre més veterà; i un escocès. He vist moltes metodologies i maneres de fer.

Li va saber greu deixar de ser interí?

No. Vaig anar al Huddersfield a fer de segon i vaig tenir molt clar des del primer moment que aquesta era la meva feina. Vaig agafar l’equip perquè em tocava com a assistant manager. El segon és qui ha de posar-s’hi quan hi ha una situació d’aquestes i el club no té temps per firmar ningú. Em va anar molt bé per veure que puc fer-ho. Puc entrenar i l’anglès no és cap barrera, a part que els futbolistes confien en mi.

Marxar a Anglaterra ha sigut la millor decisió que ha pres?

Vaig demanar sortir del Girona, que és casa meva, per anar cap allà sense saber què passaria. A la vida, si hi creus, tens ambició i toques portes, tot pot passar. Ho vaig intentar i em va sortir bé. M’he obert un camí. Aquest any m’he fet un nom, he rebut propostes de molts equips i això em fa sentir que ho estic fent bé. Per què no puc fer carrera a Anglaterra? De moment, és la idea.

Són uns quants gironins que han escollit Anglaterra: Carles Planchart, Damià Abella, Albert Carbó està aprenent amb Rodri... Què té el futbol d’allà?

Està al primer nivell mundial. Socialment, econòmicament, estructuralment... El futbol anglès és el millor que hi ha al món i nosaltres hem tingut la sort d’entrar-hi, malgrat de la dificultat pel Brexit.

Va començar de segon amb Unzué al Girona. Mantenen el contacte?

Sí! La setmana vinent intentaré escapar-me a fer-li una visita. Anem parlant per telèfon, però tinc moltes ganes de veure’l en persona. Ha donat un exemple per tots. Ens ha ensenyat que el més important és la nostra reacció a les adversitats que ens anem trobant. Havent de viure un drama, ha estat capaç d’inspirar a tota una societat. Té molt valor.

Què va aprendre d’ell?

Moltíssimes coses. Vaig tenir la sort de veure tot el mètode integrat del Barcelona i també el saber estar d’un entrenador amb edat que ha viscut molt, o la manera de parlar amb els futbolistes. A part que tàcticament era molt bo. Però també he après molt de Carlos, que és tot el contrari, amb una metodologia analítica, molt més jove i amb energia. O de Nail Warnock, que domina totes les situacions, també el vestuari, malgrat que potser tàcticament no és el més futurista. Em va bé veure coses de diferents entrenadors per completar-me de cara al dia de demà i així ser el millor entrenador possible.

Li va donar algun consell?

I tant, molts. Em va recalcar la paciència i la tranquil·litat. Les noves generacions volem aconseguir les coses molt de pressa, però la vida és una cursa de fons en la qual has de fer tot el que puguis. Les coses es van donant soles. Em va ajudar a entendre-ho.

L’última etapa de primer va ser al Peralada, quan era filial del Girona. Com la recorda?

Vaig estar un any i mig al Figueres i després un any i mig al filial del Girona. Considero que van ser anys molt bons i importants, igual que tots els anys al futbol base perquè em vaig formar, experimentar, etc. No podria entendre res del què ha passat ara sense el juvenil B i A del Figueres i la Unió Girona. Va ser una etapa d’èxit. Espectacular. L’estil i la filosofia van estar latents des del primer dia. El segon any al Peralada va ser més complicat amb el descens, però per mi mai ha sigut un problema. Al contrari, va ser una oportunitat per aprendre. Tenia 17 nacionalitats en un equip i mai em vaig queixar, només intentava fer-ho el millor possible amb els meus nanos.

Va anar com va anar, però tots vam ser millors després de l'experiència al Peralada-Girona B

Què sent quan veu Santi Bueno i Valery jugant a Montilivi, Paik al Mundial..?

Me n’alegro. Fins i tot, per als que estan a un nivell inferior. Sento molta satisfacció per ells. No perquè jo els ajudés a créixer, que també, sinó per la connexió que vam crear. L’altre dia vam estar xerrant amb Santi Bueno a la llotja i tenim un record maquíssim, també amb Èric Montes, Rober Sierra, Andzouana... Va anar com va anar, però tots vam ser millors després d’aquella experiència. Tinc ganes de tornar, no queda massa. No sé si estaré un o dos anys al Norwich, o quant temps serà, però el meu retorn com a primer entrenador és molt a prop. Sempre m’hi he sentit, tot i que ara estic aprenent de segon.

Segueix el Girona?

Com a aficionat. Soc el soci número 400. M’estimo molt el club i a la mínima que puc vaig a Montilivi. Entrar a Conference seria tot un èxit i si hi ha la possibilitat de fer-ho, ho hem de fer. El Girona pot estar a Europa, entre els grans. Me n’alegro molt per tota la gent que conec a dins. Penso que tenim el millor director esportiu de tota la història. El que ha fet Quique (Cárcel) és una barbaritat i ho valorarem el dia que no hi sigui.

Pensa que és un problema tenir el filial a Tercera RFEF?

Sí. Tenint en compte el nivell del Girona, el club ha d’intentar collar perquè el filial estigui més amunt. Si els jugadors del filial han de nodrir el primer equip, com més a prop estigui una categoria de l’altra, millor. Sé que es treballa dur per aconseguir-ho. Pujar el filial ha de ser un dels objectius.

Potser al Girona B li faltaria algun fitxatge més veterà que destaqui?

Sempre he cregut que és necessari tenir dos, tres o quatre jugadors de mitjana edat que ajudin. Per a què els futbolistes joves rendeixin és important que hi hagi experiència.

Com va rebre la notícia de la Ciutat Esportiva?

Amb molta felicitat. Feia molta temps que l’esperàvem. Quan jo jugava al Girona -vaig començar-hi als 4 anys amb l’Àlex i vam fer junts totes les etapes de base-, ja es parlava de la Ciutat Esportiva. Jo deuria ser cadet... Hi va haver molts projectes que es van tombar. També es parlava quan vaig tornar. És bo per al club i per a la ciutat, molt necessari. Un pas endavant.

Li agradaria tornar en un futur?

És curiós perquè sempre m’havia imaginat fent la meva carrera a Espanya i he passat a obrir-me camí a Anglaterra. Estic disfrutant i m’he adaptat molt bé. Em considero un anglès més. D’aquí un parell d’anys, vull fer el meu propi projecte, ja tindré 36 anys, perquè sé que quan torni la idea és ser primer entrenador.

Quin és el seu somni com a entrenador?

Entrenar a l’elit. No em fa por dir-ho. Vaig tenir-ho clar des que Óscar Aja va entrenar-me al Divisió d’Honor del Girona. Em va marcar moltíssim. Jo venia d’un futbol amateur, però el Girona creixia i va passar a tenir les millors categories de base. El club es va professionalitzar. Vaig ser l’únic de la meva generació que continuava, perquè tenia un futur com a futbolista, i en aquell moment vaig decidir que volia ser entrenador. Li vaig dir a la meva mare. Era un nen, però prou madur per gastar totes les hores necessàries i posar tot l’esforç per arribar lluny. No he canviat. Sacrifico molt per una promesa interior que tinc. És el meu motor. Em compensa. Quan vaig marxar del Girona i vaig firmar la rescissió, Quique em va dir: amb el temps, veuràs que les experiències et faran millor i necessites viure molt. No li he dit mai, però tenia molta raó.

Subscriu-te per seguir llegint