"Estic orgullosa d'haver obert cami en la gimnastica"

Un dia, de ben petita, Clàudia Vilà mirava per la televisió, a casa, a Sant Martí Vell, on els pares hi tenen un restaurant, uns Jocs Olímpics, no recorda si els d’Atlanta (1996) o Sidney (2000), bocabadada amb les actuacions de la competició de gimnàstica artística. «Vull fer això», li va dir als seus pares, i així va començar a escriure la seva història en el món d’aquest esport una gironina que, a punt de la trentena, està instal·lada a Madrid i forma part del cos tècnic de la selecció espanyola femenina des del novembre de 2022. Va estudiar criminologia, però no ha exercit mai. Allò seu és la gimnàstica. Allò que la va apassionar a través de la petita pantalla i que va estar a punt de dur-la a ella, com a protagonista, a una olimpíada el 2012, a Londres. No va poder ser i aquell mateix any va passar de somiar en els Jocs a la retirada, per culpa de les lesions. 

«Estic molt orgullosa d’haver obert camí», assegura la nostra protagonista, que comparteix pis a Madrid, però també passa dies de la setmana a Conca, on viu la seva parella, aprofitant la bona connexió amb AVE: «en una hora t’hi plantes», assegura. Vilà no amaga que «el meu somni era anar a Londres, però no va poder ser. Ho recordo i em sento molt orgullosa de tot el que vaig fer». És ara quan es veu entrenant al gimnàs de Torras i Bages, sense els luxes i prestacions de l’actual pavelló, que va venir uns anys més tard, al costat de la fundadora del Salt Gimnàstic Club, Montse Hugas. Allà la van dur els seus pares quan va decidir que volia fer aquest esport i de seguida la pròpia Hugas, li va veure fusta guanyadora: «sempre deia que tenia aptituds, ‘aquesta noia arribarà lluny’».

I sí, sí que hi va arribar lluny. Ben aviat es va convertir en una de les gimnastes més reconegudes del Salt Gimnàstic Club i va fer el Salt al CAR de Madrid, integrada en la selecció espanyola. «No vaig renunciar a res, era la meva vida i la meva decisió, no coneixia cap altra cosa. Al final he fet el mateix que la resta de joves, vaig anar a la universitat i em vaig treure el grau en Criminologia, tot i que sempre m’he dedicat a l’esport», assegura. En això dels estudis, a diferència que en l’esport, on sempre va tenir clar que volia ser gimnasta, dubtava entre psicologia i dret «i en una decisió ràpida vaig fer allò que té una mica de les dues coses». Aquest grau «m’ha servit molt i em va agradar molt», n’ha extret aprenentatges de vida i per a la seva carrera. A més per la pandèmia va decidir obrir i gestionar una segona pota del restaurant familiar de Sant Martí Vell: una terrassa d’estiu de la qual en té cura a distància «tot i que sempre que puc hi intento ser».

El 2012, sense Jocs i marcada per les lesions, ho va deixar. Clàudia Vilà explica que «tenia clar que aquella era una data en el calendari per tornar a casa, per seguir a Madrid les coses haurien d’haver sortit molt bé. Volia tornar perquè patint el que patia a l’hora d’entrenar, per culpa de les lesions, no em compensava seguir. La decisió va ser fàcil». En el seu palmarès hi figuren campionats d’Espanya, haver entrat a la final a la Copa del món en barra d’equilibris, i ser la millor gimnasta espanyola en un Mundial (40). Mai va competir contra Simone Biles, eren de generacions diferents. A ella, tot i que mai ha sigut de tenir massa ídols, li agradaven les gimnastes russes i romaneses com Aliya Mustafina. 

Un cop retirada, i amb 18 anys, va començar a fer d’entrenadora a casa, al Salt Gimnàstic. «Suposo que això va cridar l’atenció de l’equip espanyol», apunta, que dirigeix Lucía Guisado, que la van fitxar a finals de 2022. La selecció ha quedat fora dels Jocs de París per equips, però a nivell individual té dues places per a Ana Pérez i Alba Petisco. Dues gimnastes més lluiten per una tercera. A Madrid hi ha les gironines Laia Masferrer i la júnior Èlia Ribas. Ara comencen el seu camí per intentar arribar als Jocs no de París, si no els de Los Ángeles de 2028.

Subscriu-te per seguir llegint