«Anàvem al pavelló a les set del matí, abans de l'institut, a fer tir»

Quan era petita, la Meritxell Buil (Girona, 1972), no es podia imaginar que jugaria a Primera Divisió. «Em vaig enfrontar a l'Anna Junyent, que estava al Ros Casares. Vam perdre de quaranta. Totes teníem dinou anys, menys una o dues que en tenien vint», recorda, emocionada. «Només vam guanyar un partit en tota la temporada, però vam gaudir com camells. Ens ho vam passar bomba. Anàvem a Canàries, Madrid, Lugo... Era un somni, veure'ns envoltades de rivals que eren els nostres ídols. No ens ho creiem», insisteix una de les jugadores que va fer possible que el nom del GEiEG es passegés entre les estrelles.

Va ser el 1990 quan van estrenar-se a l'elit. Un any en què l'heroïcitat va arribar a màxims històrics, amb el triomf de les grupistes al campionat d'Espanya juvenil. Ningú a les comarques gironines no ho ha repetit. «És la gesta que més m'ha impactat, seguríssim. I no és només el títol de campiones, és el fet de viure un procés amb les mateixes persones. En Pepe Rodríguez ens va entrenar quatre anys consecutius i molta gent va implicar-se de veritat. Ens passàvem més hores entre nosaltres que amb les famílies! En aquell moment no vaig ser-ne conscient, però trenta anys després sabem que va ser molt bèstia», resumeix Buil. Encara no havia complert la majoria d'edat quan es va penjar la medalla d'or al coll d'un equip que continua molt present. «Crec que la gent oblidaria l'esforç que hi havia al darrere, si haguéssim perdut. El meu pare sempre diu que dels segons no se'n recorda mai ningú. És molt injust, però és cert. I potser et ve del fet que la piloteta t'entri a l'últim instant o no, quan la feina hauria sigut exactament la mateixa».

Aquella final contra el Canoe, que sempre podrà revisar perquè té la gravació a casa, és impossible d'oblidar. «Va ser molt més fàcil del que ens esperàvem. Mai no tornarem a jugar com aquell dia. En un partit entre mil, aquell és el partit. I l'adrenalina... m'encantava sentir-la. Com estava la graderia, amb el pavelló ple de persones que ens feien costat amb la cara pintada de vermell i blanc. Ara del bàsquet femení se'n parla molt més, però en aquell moment encara érem 'les nenes'. Ho contemplava i em preguntava 'què estem fent'. Va ser molt guai», valora la gironina, de la primera promoció de bàsquet femení al GEiEG i retirada l'any 2.000.

El destí, però, li reservava una bonica sorpresa, dècades més tard, gràcies al paper dels seus dos fills, en Martí i l'Alba Riera, també jugadors de bàsquet. Ell juga al Salt, entre el segon i el tercer equip, i ella al GEiEG, de Lliga Femenina-2. «És inevitable que recordi aquella època constantment. L'Alba juga al Lluís Bachs, quin gran escenari, i en Martí, a la seu d'on vam guanyar el campionat d'Espanya. Cada cop que entro al pavelló, sigui un o altre, és com dir 'bua'». El 'bua' el diu gairebé cada setmana. D'igual forma que quan veu un partit per la televisió pensa que «quines ganes de jugar, perquè encara tinc el cuquet».

De menuts, Buil va fer-los de mare i d'entrenadora a la vegada. «Va ser a l'escola Vedruna, quan eren preminis i mini. No els vaig exigir més que als seus companys, però era menys permissiva perquè ningú no pogués dir que hi havia favoritismes. Sempre els canviava els primers, pobres», reconeix. Actualment, forma part d'ExtraTime, el centre d'entrenament especialitzat en bàsquet establert a Fornells, amb Queralt Cases, Xavi Saez i Guillem Cases. «Els nois i noies d'avui dia continuen mantenint la passió, això no s'ha perdut. Veig com es passen moltes hores als pavellons i ho compaginen amb estudis i feines. La diferència és la immediatesa. Nosaltres teníem clar que per arribar a guanyar un campionat d'Espanya havíem d'estar quatre anys treballant; ells, com ho tenen tot molt més assequible, es pensen que els resultats també ho són. Em xoca que creguin que perquè una setmana hagin entrenat de conya, diumenge el seu nivell ha de ser elevat. Perquè no se'n fa prou, amb una setmana, potser en necessites quaranta. I això els costa d'assimilar».

Recalca que «si un vol aconseguir qualsevol cosa, s'ha d'esforçar. Sigui el que sigui. I malgrat tot, no és cap garantia. El que sempre dic és que cal buscar la millor versió d'un mateix. I si és jugar a Copa Catalunya, superorgullós d'estar allà. No passa res si la teva capacitat és aquesta. De Ricky Rubio i Laia Palau només n'hi ha un i una», confirma. A l'ExtraTime ho transmet a les noves generacions. «La feina és molt agraïda, no hi ha cap pressió. S'entrena de tu a tu, ens podem entretenir a tenir cura dels detalls i és útil. Perquè quan la feina és continuada, la millora arriba». Buil tampoc no ha esborrat de la memòria com s'ho feia, els anys vuitanta i noranta, per aconseguir entrenaments addicionals. «Anàvem al pavelló a les set del matí, abans de l'institut, a fer tir. Hi anava sovint amb la Sandra Ventura. Ella m'agafava el rebot a mi, i després jo a ella. No teníem molt talent, així que havíem de pencar». Paraula d'una campiona d'Espanya.

Subscriu-te per seguir llegint