El Festival de Peralada va estrenar ahir un Acis i Galatea que posa l'accent en la relació dramàtica i apropa l'òpera a l'univers del madrigal. Aquí, els solistes són també intèrprets, i la relació entre el pastor i la nimfa, estroncada pel gelós Polifem, s'allunya de l'ègloga i «redueix la història a un drama domèstic», explica el director escènic, Rafael R. Villalobos. A Acis i Galatea, la posada en escena estableix una retòrica amb la música -interpretada per la formació barroca Vespres d'Arnadí- amb l'objectiu d'intensificar les parts clau de l'òpera. Villalobos s'imbueix de l'atmosfera del Claustre del Carme i hi representa una natura «gairebé asèptica», partint de la premissa «que Händel, a la seva partitura, també intenta recrear el cant dels ocells o el fluir de l'aigua a través de la matemàtica de les notes».

Després de Rinaldo, el Festival de Peralada ha tornat a apostar per Händel amb una nova producció, Acis i Galatea. Sota la direcció escènica de Rafael R. Villalobos i la musical de Fausto Nardi, l'òpera agafa la partitura original que Händel va estrenar el 1718 (on la peça tenia un sol acte). «Té la particularitat que està composta per a cinc cantants, que al mateix temps eren intèrprets, solistes i part del cor; i aquest univers, que està molt més a prop del madrigal que de l'operístic, ens interessava especialment», explica Villalobos.

El director subratlla que «la nuesa d'aquesta primera versió» suposava «un gran repte a nivell musical», però també li oferia més possibilitats a nivell escènic i dramatúrgic. De fet, amb l'estrena a Peralada, Villalobos s'allunya de l'ègloga pastoral anglesa -amb què Händel va revestir l'òpera- i apropa més Acis i Galatea a un «drama domèstic».Per això, l'òpera posa l'accent en la teatralització de les emocions. Villalobos reuneix un equip íntegre de veus espanyoles i fa que el drama mitològic flueixi «de la manera més natural possible» respectant, al mateix temps, «l'arquitectura musical"»de la partitura de Händel. Amb aquest Acis i Galatea, però, el director escènic també s'allunya d'aquella natura barroca, d'aquell univers rústic anglès amb què el compositor va impregnar la seva primera versió. De fet, per posar un exemple, Villalobos concreta que aquí, el seu Polifem, amb americana i corbata de llacet, «s'apropa més al dandi anglès de ciutat que no al personatge mitològic».

Aquesta voluntat d'actualitzar el concepte barroc de paisatge també es veu en l'escenografia. Villalobos aprofita l'atmosfera que li ofereix el Claustre -un arbre, una font- i tan sols la complementa amb una representació «gairebé asèptica» de la natura, partint de la premissa que «la música és matemàtica» i que la partitura de Händel, a través de les notes, també «intenta recrear el cant dels ocells o el fluir de l'aigua». Per això, Villalobos fa girar gairebé tota l'acció damunt del llit de Galatea, situat al mig d'una passarel·la que creua el claustre. I jugant amb els colors, com si fossin llençols, hi situa gespa artificial (el prat), una seda blava (el cel) i coixins i roba grisosos (les roques que representen el ciclop).