Conversa entre dos aficionats del Girona ahir al vespre a la sortida de Montilivi:

- «Vas cap a casa?»

- «No, m'espero aquí que vull veure si en Portu puja a l'autobus del Tottenham i ja se l'emporten avui cap a Anglaterra» - respon, mig de broma mig preocupat de veritat, un dels 7.340 espectadors que ahir van poder comprovar en directe que el davanter murcià i el tècnic dels anglesos, Maurico Pochettino, no tenen la mateixa visió de què és, i quin valor real té, un partit de pretemporada.

És cert que, com a tot arreu, feia molta calor ahir a Montilivi (perdó, massa calor); que el Tottenham, sense cap de les seves principals estrelles, va fer un viatge llampec a Girona per jugar el Costa Brava i mai va fer la sensació d'estar gaire per la feina. Però no és menys cert que el Girona-Tottenham d'ahir era televisat. A Catalunya i a Anglaterra i allà, aquí ja ho sap tothom, és on ahir més d'un devia descobrir que per «només» una vintena de milions d'euros es pot fitxar un davanter que, en cursa, és capaç de treure un grapat de metres a bons laterals com Serge Aurier. Hi haurà a la Premier LeagueNo se sap. I això és el que provoca maldecaps a Eusebio i a Cárcel. Més que no pas l'absència de cares noves.

I atenció, perquè si per encarar «l'operació Portu» cal un director esportiu decidit, el premi al gestor de plantilles més despert podria recaure en aquell executiu britànic que ahir, a una hora que ells ja han sopat, se li obrissin els ulls com taronges en veure jugar Pedro Porro. El fins a la passada temporada juvenil del Girona va demostrar ahir que té fusta de Primera Divisió. A sobre, ho va fer jugant de lateral dret. Una posició que no és, ni molt menys, la seva però que, o Quique Cárcel té alguna sopresa amagada, o ara com ara ningú pot descartar que sigui propietat del madrileny quan comenci la lliga. Sobretot si Eusebio s'atreveix a complir el que va dir divendres: «jo no miro ni l'edat ni la fitxa dels jugadors».

El Girona ha crescut molt en els últims anys. L'ascens a Primera Divisió, els diners de la televisió i les idees que arriben des de Manchester han fet que, per exemple, els dos últims rivals en el Trofeu Costa Brava hagin estat el mateix Manchester City i el Tottenham Hotspur. Dos equips de Lliga de Campions. I a Girona la gent s'hi ha acostumat molt ràpidament. Tant, que ahir hi havia mitja entrada per veure el partit contra els anglesos i, d'aquests, bastants més dels 400 que omplien la zona visitant eren seguidors, o com a mínim compatriotes, de l'equip de Londres. Entre la calor, la decepció de l'absència de Kane, Eriksen i companyia i aquell petit complex que ens agafa als gironins en veure animar/cridar els aficions rivals més calents, la parròquia de Montilivi va començar el partit força apagada. El futbol modern provoca partits de pretemporada mancats de tensió, i el d'anit no va ser una excepció, però el tòpic que és l'equip el que ha d'animar la graderia es va complir anit. Eusebio ha dit més d'un cop que vol que l'afició del Girona «se'n vagi de tots els partits havent-se divertit». I ahir ho va aconseguir. La fredor inicial es va anar convertint en aplaudiments, després van arribar els primers crits de «Portu, Portu» i es va acabar amb la inevitable onada mexicana i amb la més recent aparició de les llanternes dels mòbils a les grades. Això, ni la calor ni la poca intensitat del modern futbol d'estiu van poder deixar el Girona sense la seva primera festa de la temporada.