És curiós, i poques vegades passa, que sigui l'entrenador el més aclamat a l'hora de baixar de l'autobús. No és habitual, sinó una rara avis. Difícil d'imaginar Ernesto Valverde aclamat tot entrant al Camp Nou, fins i tot més que Leo Messi o Luis Suárez. El Sevilla no és el Barça, per pressupost i dimensió, però és un dels clubs grans de l'Estat i una potència a Europa. Per tant, xoca que, en la seva arribada ahir al Sánchez Pizjuán, poc menys de dues hores abans d'enfrontar-se al Girona, els Banega, Navas i companyia no aixequessin tants crits i aplaudiments com ho va fer Pablo Machín. El sorià fa quatre mesos, com aquell qui diu, que és a Sevilla, però ja se sent com a casa. La seva afició, il·lusionada perquè aquesta temporada es pot lluitar per tot, li ho reconeix amb estima. Només calia veure com va ser rebut a l'estadi. Pels seus i pels que van ser seus. Perquè la claca gironina es va fer notar. Alguns dels aficionats blanc-i-vermells que van viatjar fins a terres andaluses no només en feien prou de veure el partit; ja rondaven una estona abans pels voltants del camp. Es van esperar, pacients, que Machín traiés el cap, encara que fossin uns segons. El tècnic es va fer esperar. Abans, van aparèixer Jordi Balcells i Jordi Guerrero, els altres dos gironins que van decidir acompanyar el sorià en aquesta aventura. Aplaudiments per a tots dos. La cridòria es va disparar amb Machín, que va respondre al gest amb una salutació. Distant, però càlida.
Era un partit especial. Ho va ser fa uns anys, quan dirigint el Girona va enfrontar-se al seu Numància. Però la Primera Divisió magnifica les coses i, sumat això a la seva excel·lent trajectòria a Montilivi, feia que la cita d'ahir al migdia li despertés encara més sensacions. Ell, a la roda de premsa ja amb el 2-0 al sarró, deia que sí, que durant la prèvia li havia rondat tot això pel cap però que quan va rodar la pilota tot plegat li va desaparèixer. Potser tenia raó. Però va fer-se un tip de saludar antics companys. Veritables «amics», com ell mateix va afirmar. Jugadors, tècnics, professionals del club. També els aficionats, i fins i tot va saludar algun periodista amb el qual havia compartit experiències a Girona.
Quedava encara estona perquè l'àrbitre xiulés l'inici. Els jugadors, encara als seus respectius vestidors. Va ser quan Machín va saltar a la gespa. Al famós « verde», com ell mateix diu. Uns quants seguidors gironins, instal·lats arran del terreny de joc, van reclamar-lo a l'instant. I ell, proper com ha demostrat durant molts anys, no va dubtar a acostar-s'hi. Selfie cap aquí i cap allà. I després abraçades, encaixades de mans, somriures i records. Machín, Guerrero i Balcells es retrobaven amb el seu passat més recent. Ells van fer gran el Girona i el Girona els va servir com a trampolí per catapultar la seva carrera. Deixar-se anar, com a mínim durant l'estona prèvia, estava permès. Ara bé, un cop va començar al partit, el sentiment va ser un altre. «Soc un professional i tinc molt clar quina és la meva banqueta i que vull que guanyi el Sevilla», va dir el sorià. Sí, va acabar guanyant el seu equip i segur que Machín se'n va alegrar. Ara bé, qui sap si va ser la victòria més estranya. Agredolça. O especial.
