Per a aquells que no són de Barcelona, o als qui el districte de Sant Andreu els queda lluny, acostar-se a la part nord-est de la ciutat per fer-hi una mica de turisme significa baixar a La Maquinista. És inequívoc. Una volta pel centre comercial, quatre compres i cap a casa. Impensable anar més enllà, deixar enrere les vies i endinsar-se cap als barris posteriors, rumb al Besòs. Per què? Què se li haurà perdut a la gent allà? No, el Bon Pastor no és pas un barri turístic. El petit i únic reclam, de caire històric, eren unes cases barates que ja fa temps que van passar a millor vida. Se'n conserva una illa d'un veïnat que va ser dels darrers en deixar-se menjar pel gegant urbanístic que ha esdevingut, amb el pas de les dècades, la capital catalana. Tot per al record, per fer de museu. I prou. Però el Bon Pastor és més que quatre carrers i una parròquia. És una zona obrera, treballadora; gent que es lleva ben aviat, que ha de pencar hores i més hores per guanyar-se el sou a final de més. És el bressol d'Enric Gallego. Avui, futbolista professional. Ahir, treballador com qualsevol altre, que feia de l'esport el seu passatemps per esbargir-se durant una estona. Un dels noms propis de l'Osca, el proper rival del Girona, va criar-se en aquest barri de la perifèria de Barcelona i no ha estat fins ara, superada la trentena, que ha tastat el futbol professional. Una carrera meteòrica, digna de pel·lícula, que compta amb un capítol que ens toca ben de prop. Perquè sí, Gallego va jugar a l'Olot. Poc, però ho va fer.
És difícil explicar quelcom que avui dia ja ningú sàpiga de l'espigat davanter català. Se n'han escrit infinitat de perfils, d'històries, tot detallant la carrera d'un futbolista que ha sabut, com diu el tòpic, fer-se a ell mateix. Ha pujat des de ben avall, perseguint durant anys i panys el somni de debutar a Primera. Ho ha aconseguit amb 32. Pel camí, categories regionals, Tercera i Segona B; tot plegat, compaginant-ho amb infinitat de feines, com ara camioner, muntador d'aires condicionats, repartidor o treballador del Bicing, el servei de bicicletes de la ciutat de Barcelona. Ara, qui més qui menys, sap que Enric Gallego el divendres feia el seu primer gol a la màxima categoria. Just la mateixa temporada que començava a l'Extremadura, en la seva primera experiència a Segona Divisió que l'havia vist signar 15 gols en 19 partits. Viu un moment dolç i manté l'ascenció que va iniciar pocs anys abans, quan va explotar al Cornellà. Allà hi va arribar a principis del 2015. Havia canviat d'aires al mercat d'hivern, cosa que ha fet més d'una vegada. Deixava enrere una curta etapa a l'Olot. Allà, les coses no li van anar tan bé com ara. Va jugar poc i, per més curiós que ara sembli, no va perforar cap porteria. Els seus números, discrets: 11 partits (4 com a titular) i 412 minuts. De gols, cap ni un.
El record d'Arnau Sala
Per posar una mica de llum de què li va poder passar, en diu la seva Arnau Sala. Va ser el seu entrenador durant les primeres jornades de la temporada 2014/15 a l'Olot. Parla de «mala sort» i també de falta «d'adaptació». No perquè el jugador així ho volgués, sinó per les circumstàncies. «Només arribar recordo que es va lesionar i es va passar unes setmanes fora de combat. A més, poc després de començar la Lliga el van expulsar i va haver de complir quatre jornades de sanció. El club el va multar i tot plegat trobo que el va descentrar». Sala va estar-se només 14 partits abans de ser destituït pels mals resultats. Temps suficients per adonar-se que Gallego «era i és un tros de futbolista». S'explica: «L'havia seguit, però, quan el vaig veure, era millor del que em pensava. Era molt bo combinant, xutava amb l'esquerra i la dreta, rematava de cap, era ràpid i físicament estava fet un animal. Ho tenia tot».
No hi havia dubte que tard o d'hora explotaria, però el que sí que «sorprèn» a Arnau Sala és «el pas tan ràpid» per Segona abans de pujar a Primera. «Condicions, les tenia, i les vam veure des del primer dia», diu, afegint que «el salt que ha fet ha estat espectacular». El recorda alhora com una «bona persona», encara que també molt «introvertit». «No havia marxat mai gaire lluny de Barcelona i venir a l'Olot potser li va pesar una mica. Recordo que anava i venia cada dia amb alguns companys per entrenar. Li costava un xic relacionar-se. Però era un nano excel·lent i tenia un nivell molt alt».
Veient-lo ara a l'Osca, debutant a l'elit amb 32 anys, ho considera tot plegat com un «cas curiós» que al mateix temps aplaudeix. «El futbol d'avui és molt bo pels jugadors joves, però també fa la sensació que amb pocs mèrits i sense fer res de l'altre món es pot debutar a Primera. Sembla massa barat. No és el seu cas. S'ho ha hagut de treballar i me n'alegro molt per ell».
