Va saber que seria titular contra l’Osasuna el dia de Reis, i que vestiria per primer cop la samarreta del primer equip del Girona, just dues hores abans del partit, ja al vestidor de Montilivi. «A l’inici del vídeo sobre el rival va sortir l’alineació. En Dawda, que estava assegut al meu costat, em va picar la cuixa, com donant-me l’enhorabona. Vaig sentir molta alegria. Per dins, perquè no podia aixecar-me i celebrar-ho», reconeix, somrient, Biel Farrés (Vic, 1999), l’enèsim fill de Míchel Sánchez. «Tinc gravat el moment de sortir a l’escalfament. Encara estava assimilant que era titular, i sortir i veure i sentir l’estadi cridant va ser com dir-me hòstia, sí, que estic a punt de jugar, i contra un Primera Divisió, a més a més. Al principi vaig sentir una mica de nervis, però a mesura que va anar avançant el partit em vaig notar cada cop millor. Estic molt content, perquè va acabar bé i, a més vam deixar la porteria a zero, per molt que ells anaven fent canvis i cada cop eren més ofensius i amb més titulars habituals. Va ser un dia rodó. És un pas molt important per mi», remarca el jove central osonenc, gesticulant; com si l’alegria que sent l’obligués a moure les mans sense parar.
Quan va tornar al vestidor, un cop acabat el partit, el mòbil bullia, ple de missatges d’Instagram i de WhatsApp. «Vaig acabar de respondre el dia següent. En tenia moltíssims», agraeix. Pel grup d’entrenadors del Vic Riuprimer el va felicitar gairebé tothom. Des d’aquest curs hi entrena l’escoleta, els més petits del club: l’Eiden, en Jayden, en Jeico, en Marc, en Martín, en Pau i en Teo, el més menut de l’equip. Només té tres anys. El seu pare no troba els adjectius per explicar la cara que va posar quan li va ensenyar la foto d’en Biel amb el Girona, a través del mòbil. «Flipava. Estava molt content. Em deia jo també jugaré allà, perquè ell és de l’Atlètic de Madrid, soci i tot, i confonia la samarreta, com que és dels mateixos colors», explica. «Quan van posar el resum del partit a la televisió repetia, cridant, aquest és en Biel? Aquest és en Biel? Sent tan petits, encara els costa entendre que el que van veure per la televisió i el seu entrenador són la mateixa persona». «Als matins entrena amb l’Stuani i a la tarda ve aquí, cada dimarts i dijous. Ser aquí li anirà molt bé per seguir mantenint sempre els peus a terra», afegeix en Jonatan, el pare d’en Teo.
Al club el defineixen com «un noi superhumil» i molt conscient de les arrels. Dissabte, 48 hores després del bateig a Montilivi, va anar a veure el primer equip del Vic Riuprimer, cuer a Primera Catalana. El seu pare, planxista de professió, és membre de la junta d’aquest club des de fa anys, i el seu germà, en Guillem, juga al juvenil B. «Amb 19 anys té el cap molt ben moblat. Ho veig per com parla, escolta i gestiona els nens. Se’l veu molt ràpid de ment. Als entrenaments llegeix les coses al moment, i moltes vegades abans i tot», subratlla el pare d’en Pau, a la vegada germà de l’exfutbolista osonenc Baruc Nsue. Quatre metres més enllà, el pare d’en Jayden explica que van veure el vídeo de les declaracions postpartit d’en Biel al carrer. «Tornant cap a casa no parava de demanar-me que li tornés a ensenyar. Quan vam arribar el vam tornar a veure. Es mirava en Biel amb els ulls ben oberts. Anava repetint mi míster, mi míster». «El vídeo li va agradar tant o més que el cotxe teledirigit que li van portar els Reis», somriu, observant l’entrenament des de darrere la barana, mentre el sol s’escola darrere les muntanyes i el termòmetre va baixant. Els nens, però, ni noten el fred ni el dolor dels cops. Cauen, però s’aixequen a l’instant per seguir perseguint la pilota, mentre Farrés intenta posar ordre al caos i explica exercicis amb paciència. «Ho tenim clar? Segur? Segur?», repeteix sovint.
Amb una passió que desborda els límits de la mascareta, Farrés reconeix que «requereix molta paciència, però és molt guai (sic). M’agrada i m’ho passo bé, ensenyant-los a jugar a futbol ara que estan donant els primers passos. Jo també vaig donar aquests primers passos un dia. Quan fem coses més tàctiques costa més, perquè a vegades els és difícil prestar atenció, però són increïbles les ganes que tenen d’anar-hi, de jugar, de córrer, de marcar, de guanyar, d’aprendre. M’agrada ser aquí. No és com el futbol que jugo jo, ni com entrenar a benjamins, infantils o cadets, però bé han de començar i han de tenir una base. Ara estem treballant la passada, la conducció i conceptes així bàsics que són la base que han de tenir per començar a jugar». Darrere seu, l’Eiden, en Jayden, en Jeico, en Martín, en Pau i en Teo no paren de córrer. I celebren els gols xisclant. «Farem partit al final?», suplica un. Falta en Marc, perquè està confinat, però el seu regal de Reis certifica que estan heretant la passió pel futbol de l’entrenador: «Cons i material com el que fem servir aquí per entrenar», diu Farrés, que abans d’arribar a Girona, fa sis mesos, va jugar a l’OAR Vic, al Vic Riuprimer, al Barça (coincidint amb Pablo Moreno, Ilaix Moriba i Robert Navarro), al Nàstic Manresa, de nou al Vic Riuprimer i a la Damm, ja sent juvenil.
Amb tota la normalitat del món
És dimarts a la tarda, el primer dia d’entrenament des que va debutar amb el primer equip, i al camp del Vic l’esperen desenes de felicitats i enhorabona. «Ja arriba l’estrella», li diu un. «Quina experiència», exhala un altre. Ell arriba berenant, com els seus nens, i respon els com anem? amb un anem fent, anem fent, mentre camina cap a la gespa amb una bossa plena de pilotes. «És un motiu d’alegria, és clar, perquè al cap i a la fi són molts anys treballant per això, però intento portar-ho amb normalitat. El meu dia a dia no ha variat per haver debutat amb el primer equip: vaig a entrenar igual, vinc aquí amb els nens igual i estudio igual. Encenc l’ordinador i em poso a fer feina de l’escola igual. Tot amb una felicitat molt alta, és clar, però no ha variat res. Ara em posaré amb l’ordinador, soparé i aniré a dormir», afegeix Farrés, alumne de segon curs de Periodisme: va fer primer a la Universitat de Vic i ara cursa segon a la Universitat Oberta de Catalunya, la UOC.
Fa el camí de Gurb, on viu, fins a Girona en cotxe cada dia. «Sort que m’he tret el carnet», apunta. Encara duu la L. «Bé, la tinc al cotxe», riu Farrés, molt agraït a Míchel: «M’agrada molt la seva manera de treballar i la seva idea de joc, tenint la pilota i fent un joc molt vistós». Sobre compartir el present amb homes com Cristhian Stuani, afirma que «sento una barreja de respecte, per qui són i què han fet, i de motivació de dir si puc fer-ho contra aquests és perquè potser estic preparat per fer-ho contra gent d’aquest nivell. Tots m’ho van posar molt fàcil i em van ajudar a sentir-me còmode el dia de la Copa, i és d’agrair, perquè quan puges estàs nerviós, i que et calmin d’aquesta manera s’agraeix. Em deien que estigués tranquil, que si era allà era perquè podia jugar-hi, que demostrés el que sé fer, sense cap pressió, sent jo mateix». Desitjant repetir demà, contra el Rayo, en els vuitens de la Copa. «Tant de bo, tant de bo», s’acomiada caminant cap al bar, per anar a recollir un entrepà de pa integral amb gall d’indi. El pare d’en Pau l’atura pel camí. «El cap és molt important, Biel», li repeteix, tocant-se el cap amb un dit.
