Amb catorze temporades al futbol professional, Paco Jémez s’ha creuat en el camí del Girona unes quantes vegades. De resultats, n’hi hagut de tota mena, però a Montilivi, el tècnic hi col·lecciona derrotes. Quatre en quatre visites, la primera en el play-off per pujar a Segona B del curs 2006-07 quan dirigia l’Alcalá. Demà torna com a líder d’un Eivissa a qui ha rentat la cara i ha situat com a rival directe del Girona per aspirar a la promoció. A l’altra banqueta hi trobarà un gran amic, Míchel, amb qui va coincidir de jugador al Rayo (1992-93) i que també va ser membre del seu cos tècnic a partir del 2012 al conjunt madrileny.
La seva arribada a la banqueta ha impulsat l’Eivissa cap a la part alta. Somien amb el «play-off»?
Sí. El somni i la il·lusió no els treu ningú. És complicat perquè lluitem contra grans equips fets i dissenyats per pujar a Primera, però la il·lusió es manté i d’això ens alimentem. Ningú ens la traurà. Primer volem guanyar els dos partits que ens manquen per assegurar la salvació i després, si toca, ja mirarem fites més elevades.
El partit a Montilivi serà un els seus darrers cartutxos de posar-se a la lluita per la promoció?
Quedaran molts partits encara. Amb una ratxa de tres o quatre victòries tot pot canviar de cop. És un partit important perquè si el Girona guanya es distancia a 9 punts i, per contra, si ho fem nosaltres, ens posem a només 3. Pressionaríem molt el Girona. Tot i això, passi el que passi, quedaran prou partits encara perquè ningú pugui donar res per fet.
És un duel de pressió contra il·lusió?
Cada equip té les seves coses. Benvinguda sigui la pressió de lluitar per ser a dalt. La pressió dolenta és la que tenen els de baix. Els de dalt s’han guanyat el dret a lluitar per un objectiu ambiciós i tenen la pressió que els toca.
A l’equip hi té Miguel Ángel Cifuentes, de qui a Girona se’n guarda un gran record. Com li va?
És un gran tipus, un professional extraordinari. Va començar jugant, però ara no ho fa tant. Té anys a la categoria, sap de què va això i és un luxe tenir-lo.
Des que va baixar de Primera, el Girona fa un parell d’anys que es queda a les portes de l’ascens. Vostè que n’ha vist de tants colors, és cosa de bruixes o simplement futbol?
És futbol. No és fàcil pujar. El Girona té la fórmula per ser-hi sempre. Si cada any lluita per pujar, cregui’m que algun any ho aconseguirà. Fa el que ha de fer, que és ser entre els sis primers. Passarà un any, dos, tres, fins que hi hagi les circumstàncies adequades perquè passi. Una altra cosa ben diferent seria que només entrés al play-off un cop cada sis anys. Llavors sí que és més difícil pujar. És qüestió de temps que el Girona torni a Primera.
Els veu al «play-off» enguany, així?
No em prova gaire fer de vident... Si continua així, té un bon avantatge. Ve d’una bona dinàmica i salvant les possibles contingències que sempre poden passar a Segona, hi hauria de ser.
El preocupa Stuani? L’estadística diu que li ha fet 9 gols en 10 partits.
Stuani preocupa a tothom. És un gran jugador que assegura 20 gols per temporada i que cal tenir-lo sempre en compte. Cada any fa 20 gols estigui com estigui i tingui el que tingui. Aquesta qualitat no la té gairebé ningú a la categoria.
Amb vostè al Còrdova, Borja García va fer 17 gols la temporada 2011-12. És un jugador diferencial?
Sí. Totalment. I seria un jugador important fins i tot a Primera. És un futbolista diferent de la resta. Té la virtut de saber fer jugar l’equip amb la velocitat que toca en cada moment. I ell la té. Té la capacitat de fer que els seus companys juguin i ho valoro molt.
Míchel i vostè es coneixen bé i són d’estils molt semblants. Això és un avantatge o un inconvenient?
Intento intuir com podem contrarestar-los, però els partits tenen molts camins diferents. Ens coneixem bé. Tots dos som transparents i cristal·lins. No amaguem res, però no tenim controlat el rival. El futbol depèn del talent dels jugadors i això no es pot posar en un vídeo o una bossa. Quan apareix, és incontrolable.
Quina relació té amb Míchel?
Boníssima. D’amistat. Hem treballat junts i ens coneixem de fa molt de temps. Quan vaig arribar al Rayo per entrenar-lo va sorgir la possibilitat que ell comencés a ajudar-nos. Em va semblar una molt bona idea, primer perquè ja el coneixia i sabia que era una persona extraordinària i, segon, per tot el que significava pel Rayo. És una de les figures més importants del club.
Quines funcions feia amb vostè al seu cos tècnic?
Era un ajudant més. Formava part del dia a dia amb nosaltres i ens ajudava en tot. Aportava coses, i tant que sí, però no tenia una tasca concreta assignada. Jo desenvolupava els entrenaments i repartia les feines.
Li veia fusta d’entrenador?
Es veia que volia ser-ho i que tenia la mateixa idea futbolística que jo. Érem afins en el sentit de ser protagonistes amb la pilota, jugar a camp contrari i tenir la pilota i per això vaig voler incorporar-lo al meu staff.
Vostè hi va coincidir també de jugador la temporada 1992-93 al Rayo de José Antonio Camacho. Recorda el Míchel jugador de 17 anys?
Ja es veia la qualitat i tot el potencial que tenia malgrat ser tan jove. Era un futbolista d’aquells que et feien aturar per veure’l. Veia el futbol molt diferent.
Va notar gaire canvi, vint anys després, entre el Míchel jugador i el Míchel membre del seu cos tècnic?
Els jugadors canviem per necessitat de guió quan ens fem entrenadors. El que no canvia és la idea, el caràcter i la manera de veure el futbol. El caràcter si és que pot anar modelant, però quan es respira el futbol d’una manera, es fa per tota la vida. En aquest món cal convèncer i comprometre’t amb el que fas. S’ha de ser fidel i promoure el teu discurs.
Montilivi no li deu dur gaires bons records. Quatre visites, quatre derrotes. Recorda la primera?
Amb el Còrdova, potser?
Amb l’Alcalá al «play-off» d’ascens a Segona B 2006-07.
Ostres, i tant! Aquella famosa fase d’ascens!
Llavors es va parlar de coses estranyes i intents de compra. Recorda què va passar?
Davant les coses que no es poden demostrar cal callar, però si ho diu, per alguna cosa deu ser.
M’imagino que ni vostè ni ningú s’imaginava el Girona, quinze anys després consolidat a la Lliga, havent estat dos anys a Primera i sent un aspirant cada any a l’ascens.
En futbol quan es treballa bé i es fan les coses amb criteri, ningú assegura l’èxit, però es tenen molts números. El Girona és el que és per mèrits propis, perquè ha fet les coses bé. No és gens fàcil pujar i estar a Primera. Diu molt del criteri futbolístic del club.
Del 6-0 encaixat amb el Las Palmas el dia gran d’Olunga millor no parlar-ne...
No tinc gairebé mai records dels partits. No estic pendent del passat i em centro en el present. Intento oblidar de pressa, sobretot quan no em produeix res de positiu.
