El valor de les petites coses

«Ara veig la vida molt diferent. Aprecio el moment i dono valor a les petites coses. Soc conscient que tot pot canviar ràpidament. Fins i tot, pots morir. Espanta, però és la manera de saber disfrutar perquè al final res és tan seriós com sembla. Cada nit dic a la meva família que els estimo, a diferència d’abans, per si de cas no puc fer-ho mai més». El que explica Imogen Cotter no són paraules buides, encara que ella les digui amb un somriure mentre mira el color blau del cel i respira la pau que emana Montilivi quan no hi ha ni una ànima a l’estadi. Està agraïda per viure. La ciclista irlandesa va tornar a néixer el passat 26 de gener de 2022 quan una furgoneta va atropellar-la mentre entrenava a la carretera de Fornells de la Selva a Llambilles. El conductor, que feia poc que s’havia tret el permís de conduir, anava en direcció contrària a la seva i estava avançant a un altre ciclista que anava en el seu mateix sentit, va envair el carril pel qual circulava Cotter i se la va emportar per davant. No va frenar ni parar per socórrer-la. A punt va estar, d’acabar amb els seus somnis en el seu primer any com a professional.

«Recordo veure la furgoneta de cara i pensar: per què ve en sentit contrari al meu carril? Llavors tot va anar molt de pressa. Vaig pensar que moriria allà en aquell mateix instant. Després vaig sentir el fort impacte contra el vehicle, fortíssim, i el meu crit es va tallar en xocar amb el vidre. No sé res més. Em vaig despertar a la carretera. Era com si el meu cervell hagués desconnectat, com si estigués dormint. És curiós perquè no recordo el dolor, i això que vaig patir un munt de ferides», diu Cotter. Va tenir sort que el ciclista que passava per la mateixa carretera, al qual avançava la furgoneta, va parar per auxiliar-la perquè el conductor es donava a la fuga. «Mai ha vingut a preocupar-se per mi. Sé qui és, també qui són els seus pares... Ho trobo de bojos perquè si hagués estat jo la del cotxe m’hauria aturat immediatament. Déu meu», lamenta.

M’estrenava com a professional i havia de ser el millor any. Assimilar l’accident va ser molt dur

El més difícil de tot plegat va ser «processar-ho». «Aquell dia vaig tornar a néixer. Al principi fa molta por pensar que has estat a punt de morir. Vaig fer unes quantes sessions de teràpia que em van ajudar molt. Es podria dir que formo part del club dels supervivents. Constantment em preguntava: per què jo?, soc especial? Estic segura que podria haver mort. L’accident havia estat tan greu que no entenia com podia continuar viva. Tota l’estona hi pensava. No podia distreure la ment de cap manera...», comenta.

Tenir el suport de la comunitat esportiva va servir a Cotter per mantenir els ànims. «Molta gent es va bolcar en la meva recuperació i em feia costat, no només els ciclistes», reconeix. El Girona FC va ser un dels clubs que es va posar en contacte amb la irlandesa: «Em van enviar un missatge d’ànims i em van demanar l’adreça per fer-me arribar una samarreta firmada per tota la plantilla. Va ser un detall molt maco. Allà va començar la relació. Jo abans no coneixia l’equip perquè tot just m’havia mudat a Girona el dia 1 de gener. A part que tampoc seguia el futbol. Sempre m’havia obsessionat només amb el ciclisme, però ara sí que m’agrada i soc seguidora del Girona FC».

Durant el període de recuperació, Cotter va haver de passar cinc vegades per quiròfan. «Van ser dues operacions al genoll i tres al canell. Encara me’n falta una altra al canell, que crec que serà a finals d’any, perquè no tinc bona mobilitat. Al genoll tampoc en tenia. Vaig estar sense poder caminar durant tres mesos perquè no aconseguia moure la cama, que estava rígida», manifesta. El «millor lloc» per fer la recuperació era Girona: «La meva família va venir al principi. La meva mare es va quedar aquí el primer mes i la meva germana també em va visitar, però tenen la seva vida i la seva feina a Irlanda. Per mi quedar-me a Girona va ser molt bo perquè hi viuen molts atletes i hi ha bons fisios, metges, instal·lacions... A Irlanda no estan tan preparats perquè visc lluny de la capital i el temps allà és gris. Mentalment hauria estat encara més difícil».

Al final està resultant ser una anècdota més, malgrat que al principi no va ser gens fàcil per a la ciclista del conjunt belga Fenix Deceuninck. «Era el meu primer any com a professional i el més important fins ara de la meva carrera. Havia estat treballant dur durant més de deu anys per ser-ho en un futur... A més a més, feia poc m’havien donat el mallot especial per al Campionat Nacional d’Irlanda i per mi era molt excitant. M’esperava una temporada apassionant. Però de cop i volta creia que els meus somnis s’havien acabat per culpa de l’accident. Allò era enorme, em consumia per dins», assegura.

No obstant això, Cotter mai va tirar la tovallola. «Com que pensava que no agafaria la bici mai més, perquè potser no tornaria a caminar, vaig plantejar-me ser atleta paralímpica. Vaig prendre’m seriosament el fet d’anar a la piscina...», exclama. Malgrat tot, «mentalment era molt positiva». Tant, que va esforçar-se de valent per recuperar els seus somnis. «A mitjan maig, uns quatre mesos i mig després de l’accident, vaig tornar a agafar la bici. Va ser molt frustrant... No només em feia mal, sinó que tenia por. Moltíssima. Quan hi pujava, pensava que cauria, m’aixafarien... Els cotxes em feien una por horrorosa. Què passaria si deixava de viure en aquell moment? No era gens sa», afirma.

De mica en mica, Cotter ha anat recuperant la confiança al damunt de la bicicleta i, fins i tot, ha tornat a competir: «En la primera competició, al setembre, estava aterrada perquè el pilot és un caos i tenia nervis. Però és el que més m’agrada i tinc la sort de comptar amb el suport del meu equip. Disfruto al màxim». «Ja no tinc tanta por, encara que si un cotxe em passa pel costat a prop m’exalto i crido com una boja. Què fan?! Abans de l’accident pensava interiorment que eren idiotes, ara en canvi ho verbalitzo però perquè m’enfado molt. He de controlar-ho. Al final, reacciono així perquè tinc por», afegeix.

Tsygankov: "Els gols no m'importen, vull ajudar el meu equip a guanyar"

En l’actualitat, Cotter torna a fer vida «normal». Ha recuperat el 95% de la mobilitat del seu genoll -del canell encara no- i entrena a Girona, que és «motivador perquè hi viuen alguns dels millors ciclistes del món». «Puc sortir a pedalar amb gent que admiro i respecto, és brillant», manifesta. També col·labora amb una campanya d’Skoda a Irlanda sobre seguretat a les carreteres. A més a més, s‘ha fet aficionada del Girona FC. «He flipat amb l’energia que hi ha a Montilivi els dies de partit. És increïble. M’encanta el comportament de l’afició perquè mai deixa d’animar. Des del xiulet inicial. L’equip té una seguidora més. Seré la fan número u!», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint