El primer millor Girona de la història

Hi ha moments que canvien una història. Instants fugaços que duren eternament. El del Girona va tenir lloc avui fa quinze anys, el 15 de juny del 2008, a Montilivi, en la victòria contra el Ceuta amb un gol de Migue González que el va catapultar a Segona Divisió, el futbol professional, quaranta-nou anys després de la darrera vegada. Un triomf que, al mateix temps, va salvar el club, angoixat per una mala situació econòmica, d'una possible desaparició. Una gesta que va fer possible que actualment el club sigui a Primera Divisió. Perquè aquell equip, liderat a la banqueta per Raül Agné i Arnau Sala, va ser el primer millor Girona de la història. Diari de Girona ha reunit els futbolistes Migue González, Albert Serra i Miki Albert, el segon preparador físic Jordi Balcells i el vicepresident Ramon Vilaró per recordar una efemèride inoblidable.

Gols amb nom propi

Minut 53, Girona i Ceuta empaten a zero. Hi ha una falta lateral a favor de l'equip blanc-i-vermell. «Recordo la jugada, sí. Vaig pujar a rematar, però quan veig que em supera la pilota, intento posicionar-me per a un possible rebuig», descriu Migue, que en aquells moments encara no sabia que acabaria marcant. «Jo intento colpejar-la, però ni la toco», confessa Serra, coprotagonista d'aquella acció. «Vaig xocar amb un defensa i el porter va rebutjar la pilota, però quan ell recula per recuperar la posició sota els tres pals, ensopega amb mi, cau i comença a demanar falta. No l'havia ni vist, la veritat». «Amb el VAR, a saber com hauria acabat la cosa», fica cullerada Vilaró. Però tornem a Migue. «Tinc la sang freda de controlar i finalitzar. I recordo les expressions gestuals dels jugadors, i tant que les recordo. No me n'oblido». Revisant el gol un té la sensació que és impossible que aquella pilota tingui possibilitats d'anar a parar al fons de la xarxa. «Hi havia moltes cames, i els jugadors feien cara de què no entraria, que era impossible. Però va anar sortejant uns i altres». «I això que el xut no va ser molt fort, va ser normalet», puntualitza Vilaró. «Jo estava per allà a l'àrea, per si la caçava, però quan vaig veure la direcció que agafa la pilota, tot i el bosc de cames que hi havia, vaig dir-me 'uala, uala, que entra'», manté Miki Albert. «El porter encara es queixava, no arriba, veig que passa de veritat i ens posem tots a córrer», diu Serra. No sabien ni a on anar, però ningú no va ser capaç d'estar-se quiet. «He vist el gol moltíssimes vegades repetit perquè el tinc al telèfon, tot i que realment no em caldria: el conservo a la memòria. Confesso que de tant en tant sí que me'l poso. I me l'han recordat en infinites converses, tothom m'identifica per aquell moment. Fins i tot gent que no és de Girona em diu si vaig ser jo. I els dic que sí, esclar. M'omple d'orgull pertànyer a la història del club d'aquesta manera», explica el golejador inesperat. «Hi ha gols que tenen nom propi», afegeix Jordi Balcells. És cert. Tothom el recorda com el gol de Migue. El seu, perquè només és d'ell.

L'excedència de Balcells

Balcells, en aquells moments segon preparador físic, no treballava a jornada completa a Montilivi. De fet, era mestre, estava fent un Màster i aquell ascens li va permetre demanar-se una excedència i poder dedicar-se al futbol professional. «Acabava de sortir de l'ou», diu, entre rialles. «Vaig veure la primera part a la graderia, al costat dels futbolistes no convocats. Escrivia dades manualment, perquè abans no teníem cap altra opció que fer-ho així. Però a la segona part no vam poder reprimir-nos i ens vam situar darrere de la banqueta, dins del camp. Quan marca Migue em topo amb l'Agné, que tenia la cara desencaixada cantant el gol, i de sobte em va mirar amb cara de 'què fot aquest aquí?'. Va ser una bogeria i ho vaig celebrar a tot gas, però cal recordar d'on venim i el que hem patit. I el Girona, que ara ho fa molt bé a Primera, ve d'allà», assegura a qui se li va obrir un món nou.

L'últim partit de Miki Albert

Per a d'altres va ser el final. «Qui m'hauria dit a mi que aquell seria el meu darrer partit», deixa anar Miki Albert, el golejador del vestidor del doble ascens. Perquè l'any abans de pujar a Segona havia pujat a Segona B. Miki Albert va passar de marcar 50 gols en dos anys a retirar-se, un parell de mesos més tard, per una hipertròfia cardíaca, una malformació al cor que pot provocar una mort sobtada quan es practica esport d'alt nivell. «Se m'acumulen les emocions, parlant d'aquell dia, perquè vaig ser molt feliç a Girona. Vam crear l'arrel del qual el club és avui, perquè abans no volia venir ningú, no hi havia diners», expressa. «És veritat, no teníem ni un duro. I jo, de la meva butxaca, en vaig posar molts que no he recuperat. Però ja em dona igual. A mi el que em fot és que el meu pare va morir un any abans i no va poder viure aquell dia», admet Vilaró, que una setmana abans, tornant de l'anada a Ceuta, on es va empatar a zero, a Algesires en ferri, es va comprometre a pagar el deute abans del partit de tornada. Perquè el club feia mesos que no pagava als seus jugadors, que es distreien amb el futbolí que hi havia al vestidor. «Ens devien diners, sí. Aquell gol va significar moltes coses», anuncia Migue. «Desconec si la cosa era tan greu com per desaparèixer, però que el club estava al límit segur que sí. I el vestidor, que es podia haver dividit perquè vam passar molts problemes, es va unir. Per això vam pujar», raona Serra. «Va haver-hi molta tensió en aquell ferri i durant tot l'any, molta. I jo vaig fer un sacrifici que no és normal», reconeix Vilaró. De fet, el club no tenia ni departament de comunicació. A finals d'abril d'aquell 2008, es va cridar Josep Maria Baixauli i Xavier Fàbregas, per afrontar la feina que se'ls venia al damunt amb la promesa que els contractarien si l'equip pujava a Segona. L'endemà de l'ascens, el president Gusó va complir la seva paraula. Tots dos encara són al club.

Tensió diferent va haver-hi des del gol de Migue, al minut 53 del partit contra un Ceuta que va arribar tard al camp perquè es va trobar retencions a la carretera -s'havien concentrat a Lloret de Mar-, fins que el final va ser una realitat. «Ja m'havien canviat i m'ho mirava des de la banqueta, era un patir continuat. Només que penjaven pilotes, en el tram final», recalca Miki Albert. «I l'aturada de Ponzo, l'aturada», recorda, immediatament. Sí, l'aturada del porter veneçolà, com el penal en l'anterior eliminatòria contra el Barakaldo, va ser fonamental.

Julen Miguel Salamero

«Estava ben nerviós, aquell dia», continua Vilaró, que després va ser president. «Vaig anar a Fornells al matí, a conèixer el fill d'en Salamero, que acabava de néixer». El fill es diu Julen, però l'alegria va ser tan grossa que es va dir Julen Miguel, en honor al central. Avui, aquell nen fa quinze anys. «Tenia programada una cesària per l'endemà, però tot es va avançar. Vaig pressionar una mica el ginecòleg per veure si es podia accelerar, perquè aquell era el partit que podia canviar les nostres vides. Per sort tot va anar de pressa: en Julen va néixer al migdia i a la tarda vaig estar al partit, el vam guanyar i vam pujar», pronunciava el llavors director esportiu a Diari de Girona en un reportatge del 2017.

«A mi encara em feliciten cada 4 de juny, que és la data on vam pujar a Primera. Però el 15 és quan vam deixar de ser amateurs. Va tenir un impacte immens», reflexiona Balcells, replicat per Miki Albert. «No n'era conscient, la veritat, que avui era l'aniversari». «No hauria dit que feia tant, passa el temps volant», opina Vilaró. Aquell 2008, per posar en context, l'alcaldessa de Girona era Anna Pagans; Pau Gasol fitxava pels Lakers mentre l'Akasvayu Girona desapareixia; als cinemes s'estrenava Gran Torino i Rambo 4; Cher tornava als escenaris després d'estar tres anys retirada; Barack Obama es convertia en el primer president negre dels Estats Units, un país en el qual s'originava la crisi econòmica mundial amb la caiguda de Lehman Brothers; i a Espanya arribava el primer iPhone, el 3G.

La digestió de l'èxit

«Em va costar uns dies pair-ho tot i començar a prendre consciència del que havia passat. Va ser molt intens», transmet Migue. «Jo fins a l'any següent no vaig ser capaç. Quan per fi érem a Segona i vèiem rivals com el Granada o anàvem a estadis com el Rico Pérez... Allà va ser quan m'adonava d'on estàvem», manifesta Balcells. «El Girona és un club històric i no mereixia estar a Tercera», apunta Miki Albert. «És el punt d'inflexió de l'actual Girona», destaca Serra. «Tinc un grat record, perquè gairebé és tant o més important que l'ascens a l'elit. Era un grup de jugadors fantàstic, i m'estimaven molt. Em van mantejar, em van llançar vestit a la dutxa. Per això hi penso tant, també», observa Vilaró, que retorna a l'èxtasi d'aquell 15 de juny del 2008.

Un títol per recordar

Campions del grup III de Segona B, una categoria que ja ni existeix, amb 72 punts (20 victòries, 12 empats i 6 derrotes en 38 jornades, amb 61 gols a favor i 28 en contra), els herois Ponzo, José, Rangel, Serra, Migue, Nagore, Chechu, Matamala, Larios, Miki Albert, Jito, Miguel Ángel, Santi Asensio, Arnal, Xumetra, David Sánchez, Sastre, Uri, Dot, Eloi Amagat, Dorca, Raset, Masó, Cornellà i Joel Murcia, van carregar-se en les eliminatòries d'ascens el Barakaldo i el Ceuta per situar el nom del Girona en una altra dimensió.

Subscriu-te per seguir llegint