«Sortiré de Leganés sent un gran jugador»

Óscar Ureña (Figueres, 2003) està lluitant per aconseguir el seu segon ascens a Primera Divisió en tres anys amb el líder de LaLiga Hypermotion. Per ser un «nen», com ell es defineix, ha demostrat tenir paciència i maduresa per tornar a casa convertit en un futbolista d’elit.

És molt jove, però està lluitant pel seu segon ascens a Primera Divisió. S’esperava que li anés tan bé a Leganés?

Estic molt bé i molt content, la veritat. Anem primers perquè tenim un grup increïble. El millor de tot és que estem gestionant el liderat amb tranquil·litat, conscients que estem fent bé les coses. Depenem de nosaltres mateixos per aconseguir l’ascens, només hem de continuar fent la feina que hem estat fent al llarg de tota la temporada perquè ens surti.

Aquesta temporada l’ascens va molt car. Entre el primer (Leganés) i el tercer (Espanyol) només hi ha quatre punts de diferència amb 53 i 49 punts, respectivament.

Està ajustat, eh? (Riu). Penso que està bé perquè, d’aquesta manera, el dia a dia és molt més emocionant. Els partits es juguen el doble o el triple, com si cada setmana tinguéssim una final. Si bé és cert que estaria bé ser ja equip de Primera Divisió, està tot tan igualat que haurem de lluitar fins al final per aconseguir-ho. Com he dit, depenem de nosaltres mateixos per pujar.

El ritme de la plantilla deu ser altíssim.

Està clar. Ens preparem per guanyar sí o sí cada cap de setmana. Veient com està la classificació, no ens queda una altra.

Segueixen gaire els resultats de la resta d’equips?

Depèn de cada jugador. Jo, per exemple, no soc de mirar què fan els rivals. Cadascú s’ho pren com vol i ho gestiona com pot. A mi no m‘agrada posar-me pressió afegida.

Igualment, deu tenir molta pressió.

En general, soc una persona molt tranquil·la. Sobretot, en el futbol perquè crec que si tu mateix et poses més pressió del compte això pot repercutir-te després al camp.

El Leganés, com el Girona, també té quatre anys d’experiència a Primera Divisió i té l’objectiu de tornar-hi. Ha trobat alguna semblança entre els dos clubs?

Tant al Girona com al Leganés m’he trobat un equip molt familiar. L’adaptació aquí (Leganés) ha estat molt bona i he fet nous amics que seran per sempre. Hi estic molt a gust.

La força del vestidor va ser la clau per aconseguir l’ascens a Tenerife?

Cent per cent. Penso que el que marca la diferència per poder aconseguir l’ascens en una lliga tan igualada com ho és la Segona Divisió és que l’equip sigui una família. És el que m’he trobat tant a Girona com a Leganés. Res del que passa és casualitat.

Què li demana Borja Jiménez?

Que sigui jo mateix: un jugador descarat i ho intenti quan tingui l’oportunitat. He d’ajudar l’equip amb tot el que pugui.

Aquesta temporada ha disputat 15 partits i va acumulant minuts. Està satisfet?

Com a jugador, sempre en vols més. No obstant això, estic molt content perquè ha estat la primera temporada que no he tingut lesions. Ho necessitava per poder tenir continuïtat. Que consti que toco fusta perquè res no canviï! Portava dos anys seguits que, quan estava bé, em lesionava i eren uns cops molt durs perquè, de sobte, deixes d’estar en el dia a dia entrenant o viatjant. Amb el temps, he après a ser més prudent i professional.

Vol dir que es coneix millor?

Sí, sí. De les experiències, se n’aprèn. Penso que aquesta temporada és la que més estic aprenent perquè he viscut situacions de tot tipus i les estic afrontant molt bé. Sortiré de Leganés sent un gran jugador i, sobretot, millor persona.

Per poder créixer, ha hagut d’assumir que a vegades cal fer-ho des d’un rol secundari. També té més paciència?

Em considero un jugador d’equip, que sap esperar el seu moment i sap entendre què es necessita. Si, per exemple, aquest cap de setmana em toca jugar, aniré al cent per cent i, si no, animaré al meu company el millor possible. Ha après molt a gestionar situacions com aquestes. El futbol és un esport d’equip. O anem tots junts en la mateixa direcció o això no funciona.

Què suposaria celebrar el segon ascens a Primera Divisió de la seva carrera?

Per mi seria increïble. Pujar dues vegades a Primera Divisió en tres anys com a professional és... Increïble. Hi ha gent que no ho ha pogut aconseguir en tota la seva carrera i jo puc aconseguir-ho en tan poc temps. Tant de bo. Vull seguir creixent.

L'ascens a Tenerife va ser un dels dies més feliços de la meva vida

Com recorda aquell 19 de juny de 2022 a Tenerife?

Se’m posa la pell de gallina. Va ser, sens dubte, un dels dies més feliços de la meva vida. Jo soc de Figueres i he crescut veient el Girona. Soc del Girona, és casa meva. Vam patir molt anteriorment i, des de dins, vaig passar-ho molt malament quan vam perdre les finals del play-off. Aleshores, jo no estava al primer equip i, tot i així, em va afectar. Per això, poder pujar i, a sobre, formar part del grup va ser el millor que m’ha passat mai. Veure el Girona al top del futbol espanyol és un orgull. El dia de l’ascens també va ser un dels dies més feliços per a la meva família.

Al·lucina amb la possibilitat que el Girona jugui a la Champions la temporada que ve?

No em sorprèn. He estat a dins i sé perfectament com treballa tothom, tant l’staff tècnic com els jugadors. També els treballadors que engloben el cercle de l’equip. Podia imaginar que tard o d’hora passaria alguna cosa així. Segur que el Girona continuarà creixent. Ens esperen coses més boniques per a la ciutat, segur.

Està cedit fins a final de curs sense opció de compra. Té idea d’on jugarà quan torni de Leganés?

Ara mateix no sé res, estic molt centrat en el dia a dia. Ja es veurà. El meu present és aconseguir l’ascens a Primera Divisió amb el Leganés.

Ha parlat amb el Girona de la renovació? Té contracte fins al 2025.

De moment, que jo sàpiga, no hi ha hagut cap conversa. No em preocupa. Estic centrat amb el Leganés. Quan acabi la temporada, ja en parlarem.

Aquesta és la seva segona cessió. Li va costar acceptar que el millor per progressar era marxar de casa?

No, gens. Pensava que era el que necessitava. Després de les lesions, sabia que em costaria fer-me un lloc al primer equip. Al Cartagena vaig tenir tres mesos molt bons, però vaig tornar-me a lesionar al final de temporada i va ser difícil. No vaig arribar a la pretemporada amb el Girona. Tenia clar que necessitava un any sencer a fora per tenir minuts, i que les lesions em respectessin, perquè, tal com veia que progressava el Girona, era molt probable que no tingués tantes oportunitats com voldria. Vam pensar que el Leganés era la millor opció i crec que vam encertar.

Va poder debutar a Primera Divisió. Es veu més preparat per fer definitivament el salt a l’elit?

Sí. Penso que aquest any he après molt. Al Leganés tots som bons jugadors, el dia a dia és molt competitiu i hi ha moltes rotacions. Sempre has d’estar al cent per cent i al peu del canó. No sé si l’any que ve serà el pas a Primera Divisió o si serà d’aquí a dos, però sé que he de continuar el procés. Soc jove i em queda temps. Ara bé, crec que soc molt millor jugador del que va debutar a Primera Divisió amb Míchel.

Manté el contacte amb l’equip?

Segueixo parlant amb els jugadors. Amb molts tinc una relació d’amistat.

És una gran sort anar amb la República Dominicana i representar les meves arrels

Ha estat convocat per primer cop amb la selecció sub-23 de la República Dominicana. S’ho esperava?

Estic molt content. És una gran oportunitat tenir la sort de representar les meves arrels. Ja hi havia hagut contacte amb l’Ibai Gómez, però em va sorprendre una mica. He de seguir millorant i creixent amb noves experiències com aquesta.

A més a més, jugarà als Jocs Olímpics de París 2024.

Tot atleta somia en anar a uns Jocs Olímpics. N’hi ha molts que es preparen durant quatre anys, sense saber si hi aniran o no, només per aquesta cita. Tenir la sort de poder anar-hi és extraordinari.

S’enyora de la família?

Ells saben que estic sacrificant moltes coses per perseguir els meus somnis. M’agradaria estar amb ells a casa, però és el preu que he de pagar si vull ser futbolista. Per ells, veure que el meu esforç va tenint petites recompenses els omple d’orgull i alegria. Comprovar que són feliços, també em fa més feliç a mi.

Puja sovint a Figueres?

Sí, sempre que puc. Amb l’AVE és un moment. Quan tinc un dia i mig de festa, ja vaig cap allà per estar amb la meva família.

Com porta el fet d’haver-se independitzat? Quan jugava al Girona, anava i tornava cada dia amb tren o el portaven els seus pares als entrenaments.

Abans anava cada dia a Girona des de Figueres. Cada cop ho porto millor. Al principi, hi havia dies complicats perquè no suportava que hi hagués tant silenci. A casa, si no hi havia els meus pares, hi havia els meus germans, el meu nebot o els meus amics. Passar d’estar sempre amb gent a veure’t sol, és un canvi dur. Però, al final, és el sacrifici que fas per complir els teus somnis. Ho sacrificaria una i mil vegades, segur.

Jastin: El tretzè «nano» de Míchel

A Cartagena va ser més complicat, llavors?

La comunicació no és tan bona com de Figueres a Madrid. Ara bé, allà vaig conèixer gent que em va ajudar molt i m’han marcat. Tindran la meva ajuda sempre que ho necessitin. Si ara soc un nen, a Cartagena era més nen encara. Era el primer cop que sortia de casa i ho feia sol. Va ser un canvi enorme. Els primers dies, fins i tot vaig sentir por. Al final, però, vaig estar molt bé. L’única llàstima va ser que acabés malament per la lesió.

Amb 20 anys, té un discurs molt madur.

Els meus pares m’han educat molt bé. He vist que la seva vida no ha estat fàcil i m’han ensenyat que s’ha de ser humil, he de treballar pels meus somnis i comunicar-me bé. Els meus pares ho van sacrificar tot venint a Figueres perquè tant jo com els meus germans tinguéssim una vida millor. Sempre ho tinc present. Tinc ganes d’algun dia poder tornar-los tot el que m’han donat.

Subscriu-te per seguir llegint