«He deixat enrere la por i ja no penso en el cor durant els partits»

Daley Blind (Amsterdam, 1990) està vivint la seva «segona o tercera vida» a Girona. Rendeix a tan bon nivell amb l’equip de Míchel, que pràcticament ni se’n recorda del desfibril·lador que porta implantat al cor des de l’any 2019 quan va patir una aturada cardíaca amb l’Ajax. Ara, vol ser un exemple per aquells qui pateixin una cardiopatia.

Com hi arriba un futbolista de la seva talla, que ha jugat a l’Ajax, Manchester United i Bayern de Munic, al Girona? Coneixia el club abans?

Coneixia el Girona, per descomptat. Havia vist algun partit perquè fa temps que segueixo LaLiga, però no sabia que jugava tan bé. Abans d’anar al Bayern de Munic, el Girona em va trucar. Estava interessat en venir, però després va arribar la trucada del Bayern de Munic i, havent de decidir entre un o altre, vaig triar el Bayern de Munic. Ara bé, no és estrany que sigui aquí. Només soc un noi normal, que vol jugar a futbol. M’ho estic passant molt bé al Girona. Soc feliç de formar par d’aquest equip. Tenim molta qualitat i crec que ho estem demostrant.

Se li pot atribuir part de responsabilitat que el Girona estigui al top de la lliga espanyola?

Crec que cada jugador de l’equip hi ha posat de la seva part. Per descomptat, intento ajudar i ser important per a l’equip. Crec que ho hem aconseguit entre tots plegats.

Quan va firmar pel club, s’imaginava que entrarien en aquesta dimensió i, a sobre, ho farien tan ràpidament?

Estic una mica sorprès, la veritat. No m’ho esperava. De fet, crec que ningú s’ho esperava. La temporada passada el Girona va quedar desè i podia pensar que aquesta també lluitaríem per aconseguir la permanència sense problemes. No obstant això, després, a l’hivern anàvem primers! Això és increïble. Potser ningú s’ho esperava, però hem demostrat que som un gran equip i tenim molta qualitat. Creiem en les victòries.

La Champions és possible, però també molt difícil; té un mèrit enorme

Tothom somia amb la Champions League. S’aconseguirà?

Sí, és possible. Però també és difícil. Penso que podem dir obertament que jugarem segur a l’Europa League, i que tenim el gran repte de classificar-nos per a la Champions. Ser en aquesta lluita, en la quarta temporada del club a Primera divisió, té un mèrit enorme. Jugar a la Champions seria increïble, i tant que sí, però no hem de posar-nos pressió afegida. Passi el que passi, serà una gran temporada.

L’equip pensa en algun objectiu més? Potser la possibilitat de quedar a la segona posició, per davant del Barça, i anar a la Supercopa d’Espanya?

No. Pensem en anar partit a partit. Intentem gaudir del camí, que és molt dur. A final de temporada veurem si estem al top 1, 2 o 3. Esperem que sigui un d’aquests. Ara bé, si fos al top 5 també hauríem d’estar molt orgullosos de nosaltres.

Imagino que va haver de fer un esforç econòmic per venir al Girona. Quina va ser la clau per a la seva decisió?

La clau va ser que volia anar a un lloc on pogués sentir-me valorat. És evident que mai es pot saber si seràs una peça important a l’equip i tindràs minuts, però el club em va transmetre molt bones sensacions. A més a més, Míchel em volia de veritat. Parlar amb ell va ser important perquè em va explicar de quina manera volia jugar i quin paper tindria jo en la seva idea.

A la seva família li agrada Girona?

La meva família és molt feliç a Girona, però em segueixen a mi. Tampoc els vaig deixar triar gaire (riu)... Ara seriosament, la meva dona i els meus fills són molt feliços a Girona. Només cal mirar al voltant, és un lloc increïble per viure.

Acostumat als «grans» clubs, què s’ha trobat al Girona?

Sempre intento buscar el mateix a cada equip on he estat: tenir la confiança necessària per poder rendir al màxim nivell. Però al Girona també hi he trobat una família, a l’equip tots anem a una. Del primer fins a l’últim, tothom intenta ajudar-nos tant a mi com a la meva dona i fills. Això és molt bo. Que hi hagi tan bon ambient al meu voltant, fa que pugui tenir una millor actuació al terreny de joc.

Fa tan sols nou mesos que és aquí i ja s’ha convertit en una de les grans referències de l’equip. Sabia que una de les samarretes més venudes del Girona és la que porta el seu nom?

No ho sabia, però segur que la més venuda deu ser la d’Stuani (riu)! Ell és una llegenda del club i espero que segueixi amb nosaltres per molt de temps. De totes maneres, me n’alegro moltíssim que se’n venguin tantes. Sempre és agradable tenir el suport de la gent.

Creu que a Girona està corrent més que mai? Menys quan ha sigut baixa, ho ha jugat tot aquesta temporada.

Córrer més que mai? No, i ara! Crec que a la Premier League havia de córrer molt més. Em sento molt bé, la veritat. La meva forma física és molt bona. Toco fusta per continuar així.

Tot i la trajectòria que té, sent que està en un dels millors moments de la seva carrera?

Als Països Baixos hi ha una dita que diu «aquesta potser és la meva segona o tercera vida». S’ha d’aprofitar com si fos la primera. Em sento molt bé. Procuro tenir cura de mi mateix, conec el meu cos, i sé que estic en un gran moment.

Se’n recorda del seu cor mentre juga?

Abans, sí que hi pensava tota l’estona durant els partits. Ara, en canvi, no. Crec que es nota. Jo mateix em martiritzava i m’impedia deixar-me anar, mentre que, després de molt treball i esforç al darrere, he après a sortir de nou al camp pensant només en el partit.

Sembla increïble que pugui rendir a un nivell tan alt amb un desfibril·lador implantat al cor...

És qüestió de creure en tu mateix. Creure en que pots fer més del que et penses. Ja sé que és molt fàcil dir-ho i aplicar-ho és molt complicat, moltíssim, però ho dic sincerament. S’ha d’intentar deixar enrere la por, provar-ho i desafiar-te a tu mateix. Aquesta és la manera d’aconseguir-ho.

Quan li va passar, el 2019, deuria sentir molta por i tenir molts dubtes. Li agradaria ser una font d’inspiració per a les persones que també pateixen una cardiopatia?

Sí, i tant. Ho intento. He de dir que jo en el moment de patir la primera aturada cardíaca no vaig tenir por, perquè el meu cor es va recuperar sol, em van implantar el desfibril·lador (ICD) i vaig poder continuar jugant amb el vistiplau dels metges, però quan em va tornar a passar la següent temporada sí que en vaig tenir molta. Em preguntava constantment què em passaria si m’esforçava... Vull ajudar la gent que tingui el mateix problema que he tingut jo. Sobretot, vull que sàpiguen que no han de tenir por perquè si ho intenten també se’n poden sortir.

Al cadet del Peralada, un club de les comarques gironines, hi juga un nen, en Biel Vargas, que el 2019 també va ser operat del cor i continua jugant. La història de tots dos és de superació.

Estic molt content de saber que continua jugant perquè molts ho haurien deixat. Si un se sent bé, no ha de deixar mai de fer allò que més li agrada. Li pots fer saber a en Biel que estic molt orgullós d’ell.

En més d’una ocasió ha explicat que té l’ambició de ser entrenador en un futur. Es fixa gaire en Míchel?

Per descomptat, poso molta atenció a les seves lliçons. Ho he fet sempre, amb tots els entrenadors que he tingut a l’Ajax, Manchester United i Bayern de Munic... De tots he intentat aprendre i extreure’n coses. Penso que és important.

El seu pare també l’ha marcat molt. Es podria dir que té un segon entrenador a casa? A part de no menjar postres, en què més l’ha influït? 

El meu pare m’ho ha ensenyat tot sobre el futbol. Des de les coses més senzilles. A vegades, quan la gent veu els jugadors al terreny de joc, algú pot pensar que és fàcil, però les coses més senzilles són les més difícils de dur a terme. Cada dia parlem sobre els meus partits i m’intenta fer veure com puc millorar. És un entrenador més per a mi, sí.

Dovbyk persegueix el repte del pitxitxi

Encara que guanyin o perdin, al final dels partits sempre s’apropa a l’afició per donar-los les gràcies i arrossega la resta dels seus companys, en especial als més joves, a fer-ho. És un gest simple, que no requereix esforç, però que significa molt.

Reconec que quan era jove, me n’oblidava a vegades i la resta de jugadors de l’equip em feien quedar al terreny de joc. És una cosa que he après. L’afició hi és sempre, tant a casa com a fora, a tots els partits. És bo donar-los les gràcies pel simple fet de ser-hi, tant si guanyem com si perdem. L’ambient que hi ha a Montilivi és fantàstic.

Va firmar un contracte per dues temporades, fins al 2025. Li agradaria quedar-se més temps i fer història amb el Girona?

Penso que ja estem fent història i encara no ha passat ni un any! Soc molt feliç aquí, ja veurem quants anys m’hi puc quedar.

Subscriu-te per seguir llegint